Un poema d'en Vinyoli
Aquests dies he estat rellegint els meus poetes pel petit muntatge de l'11 de setembre que farem La Tramoia a Vila-seca. Entre altres, ací en teniu un d'en Joan Vinyoli:
Hoste meu dorms a la galeria;
canten ocells però no et desperten:
tu sempre vetlles i veus
la pluja verda, l’alba roja,
la fruita d’or, el falcó reial.
Tu ets el pastor que vaga
solitari, de nit.
M’he desullat de tant mirar-te,
m’has emboirat de solitud.
Ombres, feresa, vent,
són la teva parla.
Volen orelles en sentir-la,
la penya es torna riu.
De genolls he caigut,
flectat segueixo invisibles passos:
no he d’assolir-te mai.
Ressono tot com el buc ple d’abelles.
Bones tardes
Information and Links
Join the fray by commenting, tracking what others have to say, or linking to it from your blog.
