Quo Vadis?

Buenu, no usemocioneu massa, no sé si es repetirà gaire sovint això que escrigui explicantcom van les coses. Ja sabeu que jo, a l’hora d’escriure soc mooooolt perru.Però és que això és tant... que ho havia d’explicar. Aquí teniu un resum de lameva primera setmana a Nairobi.

Per cert, ésllarg així que tranquils si us en canseu, a mi també em passaria. Els pròximsposts intentaré que siguin més curts.

SEGURETAT

És tan... tandiferent del que esperava però a la vegada tan com a les pelis. Per començar,en els pocs dies que vaig tenir per preparar-me tot el que llegia a les guiesde viatges i a pàgines web era com de perillós arriba a ser Nairobery (quan lagent l’anomena així és per algo). Fins i tot en varis llocs vaig llegir que erala ciutat més perillosa de tot Àfrica.  Ipel que he sentit explicar a companys de feina sembla que les guies no menteixen.  Realment era molt perillós pocs anys enrere(quan es van escriure les guies), però en els últims anys hi ha hagut unareducció del crim bestial. Ningú s’ho explica però ara fins i tot pots caminarper segons quines zones de nit! Això si, segueixen passant coses. A un companyl’altre dia li van fotre el cotxe i a uns alemanys els van atracar a punta depistola. Uns altres es van trobar dins el cotxe rodejats de 6 o 7 tios ambmatxets. Però en general, si vas amb precaució no hi hauria d’haver cap problema.

En general laseguretat és molt bestia. Tots els edificis tenen ballat electrificat alvoltant, murs de més de 3m d’alçada, una o dues portes de ferro i com a mínimun vigilant. A les zones comercials també és semblant. Hi ha l’edificicomercial (botigues, supermercat, oficines...) envoltat d’un pàrking que estàballat amb dues barreres, una d’entrada i una de sortida, cadascuna amb la sevavigilància. En algun centre comercial fins i tot ens han inspeccionat el cotxeamb miralls per assegurar-se que no entren cotxes bomba (n’hi ha hagut unsquants en els últims anys i si un no sen recorda només cal passar peljardí-memorial allà on hi havia l’ambaixada americana, ara un solar moltsolitari).

EL DIA A DIA

Però he de dirque la vida aquí no està tan malament. És una barreja entre les pelis del’època colonial amb la vida moderna.

Tot i que empreocupava viure en una bombolla completament aïllat de la realitat no és benbe així. Si que a casa estàs completament aïllat del món que t’envolta, però tothomviu així, els locals també. A l’hora de dinar surts a passejar pel carrer i vasa algun bar o cafeteria que hi hagi per a la vora, et barreges amb la gent ambmolta facilitat i tot i que si que destaques pel color de la pell ningú es fixaen tu.

El menjar, lesbotigues, l’ambient... tot igual que a casa, aquí a la ciutat es troba de tot ila veritat és que tecnològicament està força avançat. A part d’un parelld’apagades de la llum al dia i un tall en l’aigua de tant en tant, tot funcionaforça bé. Molts restaurants Indis i molts cafès on pots menjar bones amanides,Thai, carn... un japonès on cada dijous fan la Spanish Night (llògicament).

Els preus...depèn del que vulguis. Si vol fer vida europea, paga preus europeus, si volsfer vida d’aquí paga preus d’aquí. Es a dir: si vols llet, carn o fruita ambgaranties de que no agafaràs un mal de ventre descomunal ves al supermercat ipaga el mateix que pagaries a Europa, si vols pagar menys i no tenir cap menade garantia hi ha una sèrie de paradetes repartides pels carrers on venen detot, des d’ous fins al diari. El mateix passa amb els restaurants i lesbotigues.

Ah, lescarreteres!  Els carrers (per no dir elstorrents). Diu la llegenda que hi va haver un dia que van estar asfaltats, peròd’això ja deu fer molt de temps. En general hi ha dos tipus de carrer. Els quetenen un asfalt en molt males condicions, per on amb prou feines passen doscotxes i on hi ha uns forats on un s’hi podria estirar i els cotxes passarienper sobre, i els carrers sense asfaltar que recorden els reportatges delNational Geographic al mig de la sabana. Els primers són els carrersprincipals, els altres els secundaris per on no hauries de passar de nit.

L’altre dia vamtenir una recepció de benvinguda. Aprofitant que venia el manager de la seccióafricana de l’empresa han organitzat un sopar per als expatriats (m’ha semblatmalament que no invitessin als d’aquí). Sopar al restaurant d’un Suís. Unedifici de planta baixa circular amb un jardí enorme al mig, sostre de canya itot de tauletes i racons privats. Nosaltres ocupàvem la zona més gran, amb unapart coberta per una carpa de teles amb un foc al mig de la sala. Begudes per atothom, canapès i menjar molt bo. M’ha recordat molt a les pelis com memòriesd’Àfrica però sense que la gent anés vestida de safari, això i el típic tiomovent el vano. Parlant de vanos, l’altre dia vaig anar a dinar amb el jefeaustralià a l’Stanley Hotel. Hotel a partir del qual es podria dir que es vacrear la ciutat de Nairobi ja que originàriament és l’únic que hi havia. Doncsallà, al bar (decorat rollo principis del S XX) tenien els vanos en marxa!Aquests però funcionaven amb una maneta elèctrica i no amb un paio allàplantat.

SORTIR DE FESTA

Ahir dissabte(divendres no perquè aquí dissabte també es treballa) vam sortir de festa ambel col·lega Neozelandès (a partir d’ara l’anomenaré Kiwi o Carl que això deNeozelandès costa d’escriure i més de pensar) i la seva xicota (una negretalocal molt mona i de poc més de 20 anys, ell crec que en te 44 així que tela).Em van portar a un local al centre de la ciutat (on ells no acostumen a anarperò ahir feien un show i la noia ho volia veure.  Per arribar al local vam recórrer (en cotxe)un carrer principal de la ciutat que a aquelles hores estava pseudo-solitari.Dic pseudo perquè a cada cantonada hi havia grups de noies, suposo que fent-lapetar. Aparquem el cotxe i s’apropa un tio, el Carl li dona un bitllet de 100(1€) i em diu que aquets paios s’encarreguen que al teu cotxe no li passi resmentre ets al local. El local des de fora és una espècie de plat volador  de formigó aguantat sobre una columna iaferrat a l’edifici del costat que és per on s’entra. Dins... suposo que lamillor forma de descriure el local per dins és imaginar una discoteca d’hotelde Salou que no s’ha renovat des dels anys 70 i donar-hi un toc de prostíbulpoc dissimulat. Planta baixa entrada i bater d’homes, primera planta bar ambreservats i bater de dones, tercera planta discoteca, tot connectat per unaescala estreta i fosca amb llumets de Nadal i moqueta vermella, preciós. L’espaide discoteca estava prou bé, circular (es el plat volador), amb taules alvoltant de la pista de ball i barres de bar al voltant de les taules, sobre lesbarres pantalles de televisió on posaven els partits de la lliga espanyola, lameva salvació. I dic la meva salvació no perquè sigui un boig del futbol (a mimentre perdi el Madriz, la resta m’és igual) sinó perquè quan vam arribar allocal encara era una mica d’hora i a part de nosaltres i alguns blancs ambpinta d’homes de negoci amb ganes de festa, la resta tot eren noies solitàriesi amb vestits diguem-ne curts, assegudes a la barra del bar o ballant soles.Fins a cert punt era divertit contemplar l’espectacle, el problema és que simires pensen que busques, i quan ja m’havia espolsat de sobre a dues amigues aqui no havia invitat a seure amb nosaltres em vaig adonar que mirar l’Atletico-Espanyolera la millor manera de no atraure ningú. Cap al final del partit el local jaestava més ple. Havien arribat molts grups de gent local, alguns blancs més(fins hi tot algun grup de gent jove), asiàtics i indis. La majoria de lesnoies ja estaven ocupades així que em vaig poder dedicar a contemplar idivertir els ulls amb les tàctiques per lligar d’algun indi o com alguna noiaanava cambiant de parella quan ja tenia la beguda que volia. I es que això ésel que em va sorprendre més. No vaig veure gaires noies marxar del localacompanyades. Sembla com si la majoria només busques passar una estona amb tu acanvi de compra’ls-hi algo de beure.

Les guies que hellegit diuen que la gent aquí valora molt l’educació, que no siguis ni grollerni agressiu. Que si has de comprar algo i has de regatejar, que t’ho prenguisamb calma, que si algú et vol estafar que siguis amable i xerris amb ell i moltprobablement t’estafarà igual però menys del que hauria fet, però sobretot quesi la gent t’agòbia que hi xerris un moment, els acomiadis amb educació isegurament et deixaran en pau. Jo vaig voler fer cas de la guia i quan algunade les noies s’apropava hi xerrava una estona, m’ho prenia com una aventura. Alfinal els deia que tenia novia, que ara està ballant però que si ve i ens veuseré jo qui rebrà, qualsevol excusa. Més d’un cop em vaig trobar amb un “val,compra’m una beguda i marxo”. Ho vaig fer un cop i mai més! Una de les noiesestava tan òbviament drogada que fins i tot tenia una conversa divertida, feiaolor a cendrer (molt pitjor que de tabac). Al començament era divertit. Vamarxar i més tard va tornar. Aleshores amb prou feines se la podia entendre,pobre. Va dir lo de una beguda i marxo i li vaig comprar una espècie de sucraro que bevia (ni de conya li pagava una cervesa o un cubata, hauria caigutrodona). Al final, després de dir-li 50 cops de forma educada, 10 mal educada i1 “que fotis el camp” va intentar seure a la meva cadira mentre jo ballava a lavora, la dona casi que es mata! Va perdre l’equilibri i casi cau. Aleshores vaagafar les seves coses, va fer una postura orgullosa i se’n va anar cap a unaaltra taula. Durant la nit anava apareixent i només de veure’ns i nosaltres ferque no amb el dit feia cara d’enfadada i marxava cap a un altre costat. El Carlva riure molt quan va veure que jo tornava de la pista de ball i anava a toparamb ella quan me’n vaig adonar i per evitar-la vaig fer tot el tomb al local(l’única alternativa per arribar al nostre lloc).

A part d’aquestestrobades rares la resta de la nit va estar força bé. Vam beure, vam xerrar ivam ballar. Un moment que em va fer gracia va ser quan va sonar el WakaWaka. Decop em vaig adonar que realment estava a l’Àfrica! Crec que era l’únic noafricà a la pista de ball i tothom ho cantava com si fos l’Amparito el dia dela baixada de l’àguila. Moment per recordar!

Al final vamplegar cap a les 4. Tornant a casa vam parar a fer un frankfurt amb patates (95centims d’euro) i em van ensenyar la zona per on normalment surten (lo d’ahirva ser un cas especial). Aquest cop res de carrers deserts, gent i cotxes pertot arreu, no odiem ni passar. Restaurants i bars a banda i banda del carreramb discoteques a les terrasses i molta barreja de gent local, indis id’altres. Allò ja era més normal, però com que la senyoreta Erika volia veureel show (que no va ser més que el típic ball de fi de curs del cole) doncs ahirvam sortir pel centre on no hi ha massa més que locals raros.

L’OFICINA

A l’oficina 2/3de l’equip tècnic són gent d’aquí i llògicament també ho són la resta detreballadors de suport, entre ells els xofers! Si, al final aquí es va amb xofer. Res de luxe però! L’empresa té unsquants cotxes en propietat (cotxes que a casa costaria vendre’ls de segona ma) ique estan a la nostra disposició. El problema és que el transit aquí és tanorganitzat que no calen ni semàfors ni cedas ni senyals. Jo no sé com s’ho fanperò no xoquen mai. Es foten per tot arreu i el que ve cap a tu... ja pararà, iel més fort és que para! Aleshores tenim un grup de nois que no sé ben be quefan a part de seure tot el dia i esperar que algú els encarregui algo (ves acomprar això, ves a recollir el correu, escaneja’m això altre...) i aquests sónels que quan has d’anar a algun lloc els truques i et porten amb un dels cotxesde l’empresa. El que he vist és que hi ha nivells entre ells. Tots comencen coma noi dels encàrrecs i poc a poc van progressant fins que els que valentreballen a la oficina com a topògrafs o d’administratiu.

Ahir em vanexplicar que fa un més van anar a l’enterro d’un dels xofers, pel que es veu afora la ciutat el trànsit és algo més perillós. Es veu que el pobre anava peruna Autopista de 6 carrils on estan fent obres i on hi ha un punt on es passade 6 carrils a 2, un en cada sentit i com que aquí el tema senyalització no esporta... passa el que passa.

La meva feina?Encara no sé ben bé que se suposa que he de fer jo. De fet encara no tinc ni elLogin de l’empresa. Això és una mica desorganitzat i és que estan creixentsuper ràpid perquè no paren d’arribar projectes cada cop més grans. El que sisé és en quin tipus de projectes treballaré.

Al principi noméssabia que venia a Kenya per treballar com a geòleg en projectes hidroelèctricsi em feia por trobar-me amb el dilema ètic d’haver de treballar per a algunaconstructora Xina que ve aquí a fer preses i a inundar poblacions per tal devendre l’electricitat a preus abusius i així explotar la poca economia emergentque hi pogués haver. Per sort no és res semblant a això. Els projectes en elsque treballem són projectes de l’AID (Associació Internacional per alDesenvolupament), un grup que en part depèn del Banc Mundial (que no són santsperò tampoc són els xinus que m’esperava). Els projectes els reclamen lesmateixes comunitats on es desenvolupen. Ja ve sigui per tenir electre alspoblats, per tenir aigua per regar i veure, o per fer servir la presa com apont per creuar el riu. La qüestió és que són els pobles que ho demanen, l’AIDdestina els diners que creu que fan falta i nosaltres dissenyem sobre lesnecessitats i el pressupost que hi hagi. No, no som cap ONG però tampoc estracta d’especuladors amb ganes d’exprimir la pobre gent.

CASA MEVA

La veritat, no empuc queixar. He viscut en apartaments molt més petits que la meva habitació!

M’han col·locaten un pis de l’empresa. Tinc una habitació enorme per a mi sol. Tinc quarto debany privat amb dutxa, banyera i demés. Tinc un llit enoooooorme, fins hi totpuc dormir de costat i em sobra lloc. I a banda i banda del llit sobren unparell de metres. Tinc un tocador i un a taula d’oficina, tinc un finestral quedóna al riu Nairobi i als arbres que l’envolten, i tinc un armari empotrat detres portes dobles! Tot un palau! La cuina i el menjador, també enormes i benequipats els comparteixo amb altres companys de pis. Visc amb un Nepalès i ambun Iranià, tots dos de més de 50 anys i que a les 20:00 ja són al llit! Jo sopoa quarts de nou i a vegades em sap greu mirar la tele per si faig massa soroll!Però que és això! Que no tenen vida aquesta gent!

Per sort tenim el gimnàs, s’ha de pagar però per 50€tens un gimnàs ben equipat amb entrenador personal i també amb vistes al riu ials arbres florits. 

I això és tot per la primera setmana.

Pels que hagueu arribat fina al final felicitats per la paciència.

Prometo no prometre tornar a escriure aviat però si intentaro.

Petons!