convivència i mediació entre iguals

L'altre dia una companya em va fer esment d'una notícia que sortia al diari Avui (dimecres 18 de març), es tractava d'una entrevista a una noia “Núria” que ha escrit la seva biografia en un llibre titulat “Nacida inocente” i em plantejava si considerava el seu interès per tractar-ho en sessions de tutoria o mediació; la meva resposta va ser que considerava un tema d'interès, però que em semblava que seria convenient tractar-ho de manera col·lectiva per veure l'oportunitat i la manera d'enfocar-ho. Us convido a llegir aquesta entrevista i que opineu sobre el seu contingut, els valors, els fracassos, els patiments, la violència que es pot entreveure o en la seva manifestació més punyent.

Com tast del contingut de l'entrevista us diré que es tracta d'una noia de 27 anys que es queda òrfena de pares per violència domèstica quan tenia just un any.

Ens diu que una cosa és aspecte extern, la bona cara i l'altra és els seus sentiments; el fet d'haver-se criat entre maltractaments l'ha convertit en una persona amb por a expressar-se i s'ha sentit destrossada i enfonsada. Por a les represàlies i al que diran.

Ens parla de la seva activitat al sector del porno i que si ho fa és perquè no ha tingut una altra opció, i s'ha sentit discriminada i tractada de porca i puta quan ella ens diu que ho fa a nivell professional perquè no l'hi han deixat una altra sortida. També ens diu que que va començar a treballar als 16 anys i va haver d'abandonar els estudis per sobreviure.

Si com dius ho fas a contracor, perquè no ho deixes? Tens qualitat i podries tenir feina al mon de l'espectacle; m'agrada interpretar, ens diu, i si pogués sortir del porno i dedicar-me al cine professional ho faria ara mateix, si aconseguís una altra feina que em permetés viure dignament no continuaria ni un minut més.

Quants interrogants ens obre l'entrevista amb aquesta persona!

Com afecten als nostres nois i noies les experiències viscudes en la infantesa?. Com els marca l'actitud i les accions dels grans? Aquest és un cas extrem, però no deu ser l'únic i amb les seves variables quants casos ens trobem que han de patir la violència entre els grans, la falta més elemental de respecte pels seus drets, la violència respecte d'ells mateixos, l'abandó dins i fora de la família, i l'abandó institucional en tots els seus graons per la manca d'atenció o percepció de les dificultats que els toca viure a aquests infants i que han de percudir inevitablement en la configuració del seu caràcter, del seu desenvolupament com persones i de la seva capacitat per conduir una vida feliç, a la que tenen dret sense excepció.

Què i podem fer? Ens podem inhibir? Com podem actuar des de l'àmbit educatiu per alleugerir aquests sofriments i donar un punt d'esperança? Com ensenyants tenim dret a dir que la nostra feina es limita a la transmissió de coneixements?