La vida dels nostres nens i nenes, nois i noies
Quan nosaltres érem nens i nenes, i mes tard nois i
noies alguns teníem la sort d’anar a escola, altres no, però hi havia moments
del dia que ens trobàvem plegats per jugar, era una estona per nosaltres, per
avorrir-nos si calia, però que despertava la nostra imaginació per trobar la
manera de passar-ho bé tots plegats. Hi havia moments de discussió, alguna baralla,
molts moments de joc on tothom volia guanyar, però al final això no era massa
important, acabàvem rient tots plegats.
És cert que sempre es donava algun cas que ens rèiem
d’un o altre, algunes vegades dient-li que era poruc, potser es donava algun
cas d’assetjament o mal tracte que en diríem ara, però sovint les coses s’aclarien
entre tots plegats i la relació surava. Uns dies uns, uns dies els altres
sortien en defensa del més perjudicat. No érem més bons, segurament mes
salvatges que ara, però convivíem, teníem els nostres espai de relació fora
dels espais reglats i apreníem a relacionar-nos i resoldre les nostres diferències.
Crec que la nostra relació era més activa, plural i diversa. Això sí, la
majoria no teníem que patir activitats extraescolars, bàsicament perquè no se’n
feien i a més a casa no ens les podien pagar; alguns tenien la sort o la
desgracia d’anar a repàs.
I aquí volia anar!
Amb tota la bona fe i una mica massa per la nostra
conveniència o “exigències del treball” els nostres nois i noies d’avui des de
ben petits tenen la vida organitzada de manera que no els queda temps per jugar
amb els companys i companyes del seu entorn, fora de casa. La feina dels pares,
la seguretat dels nens, la voluntat de completar el seu aprenentatge, etc. fa
que aquests nens i nenes no tinguin espais de convivència naturals i no
disposin de temps per avorrir-se col·lectivament, obligant-se a imaginar-se la
manera de distreure’s, de passar-s’ho bé en grup amb jocs construïts per ells
mateixos.
Aquests espais de temps i de relació crec que són
necessaris, més que necessaris imprescindibles per desenvolupar la capacitat de
relacionar-se i adquirir habilitats socials, però estem tan atrafegats! Tenim tantes
pors! Els volem tan preparats! Que sovint els tenim segrestats.
Crec que seria bo recuperar aquells espais de carrer que permetien aquesta activitat constructiva i de desenvolupament amb el joc lliure dels nostres nois i noies. Altrament els que avui es diria despectivament nois de carrer com érem nosaltres crec que no hem sortit tan malament.
En això també hi tenen alguna cosa a dir les
institucions públiques i els urbanistes, perquè caldria canviar les tornes del
disseny i fer un urbanisme més amable i acollidor pels nostres infants, tenim
massa ciment i pocs espais on els nostres infants puguin desenvolupar la seva
imaginació. En alguns moments fins és interessant córrer algun risc, que també
ensenya. Nosaltres els corríem i més d’una vegada tornàvem a casa amb algun
estrip o un nyanyo al cap, però no passava d’aquí. Ho provem!
Conviure a classe
Les habilitats socials són això habilitats, a nosaltres formalment no ens les va ensenyar ningú, i tendim a dir que aquesta és una qüestió de la família, i en part ho és, però també entra en l’àmbit de l’aprenentatge. També cal que ens adonem que moltes persones grans no tenen aquestes habilitats (molts pares tampoc les tenen adquirides) i si no les tenen, o les tenim adquirides com les podem transmetre? Tampoc és cap garantia el fet de ser ensenyant, de tenir passades unes oposicions, per dir que tenim assimilades totes les habilitats socials que serien de desitjar per qualsevol persona en el seu desenvolupament social.
Quan els alumnes inicien l’etapa educativa de l’ESO no ho tenen fàcil, són molts els aspectes que canvien en les seves vides: creixen i sovint es consideren més grans del que són, el sistema educatiu que els acull té una organització diferent de la que els ha anat formant fins ara i es troben de cop que surten d’unes mans protectores amb uns companys o amics que s’han anat fent des de petits, i de cop aquest entorn canvia, els companys de classe sovint no són ni coneguts, cada hora tenen un professor diferent, el sistema de treball i el seguiment de la seva tasca d’aprenentatge canvien, tot plegat els desorienta i és fàcil que tinguin una baixada en el seu rendiment i problemes de relació, sovint perquè no tenen adquirides unes habilitats socials que els facilitin la seva relació amb els altres siguin grans, el professorat o el personal no docent, que per la seva part també els tractarà menys com ells estan acostumats i amb els nous companys que provenen de llocs diferents, amb maneres de fer diferents, amb nivells d’aprenentatge diferent, en definitiva molts canvis amb una capacitat d’assimilació que sovint no suporta el nivell de canvis amb que es troba de cop.
És així que entenc la conveniència d’afrontar el propi enriquiment personal en les habilitats socials i la transmissió de manera organitzada d’aquestes habilitats i valors a l’alumnat que s’incorpora als nostres centres educatius. és així que considero que és un àmbit en que podem aprendre molt i tots des de la nostra experiència personal hi podem fer la nostra aportació per aconseguir un enriquiment col·lectiu.
convivència i mediació entre iguals
Alfred Pérez de Tudela Molina
ensenyant a l'IES Narcís Oller de Valls
