convivència i mediació entre iguals

En principi no tindria res d’estrany, si la mediació és una opció voluntària entre persones en conflicte, es normal trobar-se amb persones que es tanquin a aquesta opció i les motivacions per negar-se aquesta opció per superar una situació de conflicte, i les motivacions poden ser diverses; des de la consideració i perspectiva que és la millor manera de buscar la resolució raonada i civilitzada a un conflicte costa d’entendre que algú pugui rebutjar-la, però és un fet i m’agradaria reflexionar-hi.

En el temps que porto participant en un programa de mediació escolar m’he trobat en situacions diverses, però fins ara quasi sempre en mediacions induïdes, aquelles en que per un o altre conducte (uns companys, el tutor, un professor, la direcció, el conserge) t’arriba un conflicte normalment entre alumnes, i el que fas és anar a parlar amb les persones inicialment implicades per demanar-los que ha passat i oferir-los la possibilitat de resoldre les diferències per la via de la mediació, una solució dialogada i pactada entre ells amb la col·laboració dels mediadors, que en estricta confidencialitat procuraran que puguin valorar les diferències i trobar, si és possible, una sortida dialogada i equitativa que ajudi a restablir la convivència i reparar danys de manera equànime, en la mesura que s’hagin produït. 

Deixant clar, sempre que aquesta via no eximeix el respecte pel reglament de règim intern, si bé en la mesura que posin la voluntat en superar i reparar la situació, lògicament es considerarà guanyada la part reparadora i educativa que comporta l’aplicació del reglament.

Però, tot no és sempre tan senzill, és freqüent trobar nois i noies que el seu nivell de competència social, dels valors i del nivell moral no es corresponen amb el nivell que seria desitjable, i això complica les relacions de convivència.

Una cosa és constatable, aquestes mancances també es donen entre els adults i a tots els nivells, el que passa és que sovint (amb una actitud d’educació formal) queden més disfressats, i a més donem per fet que és normal prescindir, ignorar, rebutjar la relació amb una persona que ens incomoda. I no fem cap pas per aclarir-ho, simplement ho ignorem.

D’ací a considerar que una diferència amb un altre es pot resoldre amb amenaces o per la força (sobretot quan hom se sent més fort) no hi ha massa distància, especialment entre adolescents que tenen unes competències socials manifestament millorables.

Doncs bé, amb tristesa he d’acceptar que m’he trobat en un cas que un noi no ha volgut establir el diàleg per la via de la mediació per resoldre un conflicte amb una altre company, prefereix aïllar-se, i resoldre el conflicte, si es dona el cas, pel seu compte i amb els seus mètodes.

Un altre cas és el d’un altre noi que considera que té raó i si l’altra persona (en aquest cas un professor) se sent ofès, com ell considera que no ha fet res per molestar-lo i se sent injustament castigat, no vol fer el pas per aclarir la situació i demanar disculpes en allò que l’altra persona es pugui sentir ofesa. Diu que primer li han d’aclarir perquè l’han castigat, que qui es mereix les disculpes és ell.

No entraré a valorar si pot tenir una part de raó, que sovint els professors la volem tota per nosaltres, però hi ha casos com aquest que és difícil restablir el diàleg per l’entestament en no acceptar la possibilitat d’entendre les raons de l’altre.

La constatació és clara, tenim molta feina a fer en la millora de les competències i habilitats socials a la comunitat educativa.