convivència i mediació entre iguals

En aquesta segona aportació voldria fer esment d'un aspecte que la llei del menor contempla i explicita repetidament: “l'interès superior del menor”. A la lletra menuda, no de la llei sinó dels que l'hem d'aplicar o respectar, massa sovint i afegim: (amb permís dels grans). I el que vol transmetre la llei és que en qualsevol cas hem de considerar l'interès superior del menor. I això en tots els àmbits de la seva vida .

Sovint interpretem i posem davant dels seus drets la nostra visió, la nostra “autoritat”, els nostres interessos. Ells s'han d'adequar a les circumstàncies. Quan hi ha alguna disfunció entre persones grans i infants tendim a esgrimir el principi d'autoritat sense considerar la influència de les nostres accions en les reaccions dels adolescents, als que per lògica i definició de l'edat els costa més modular les seves respostes. I sovint l'apliquem o prenem part sense considerar tots els elements de judici ni els sentiments contradictoris i negatius que es poden generar en els menors. I tenir-los poc en compte.

Als joves els intentem transmetre habilitats socials i valors morals, aspecte que seria desitjable que es pogués fer en l'àmbit de la família, però d'entrada crec que hauríem de convenir que ells no en tenen cap culpa de les circumstàncies que els toca viure i patir. No els podem fer pagar a ells les incapacitats o les circumstàncies adverses dels grans. A nosaltres els ensenyants la societat, i l'administració ens demanen que participem en aquesta educació en valors i habilitats socials, i considero que forma part del nostre compromís com ensenyants i que ens n'hauríem de sentir orgullosos de poder contribuir de manera positiva a l'educació dels nois i noies, encara que només fos per l'egoisme que: si aconseguim que moral i socialment assoleixin una maduresa, la societat en la que convivim serà una mica millor.

La vida dels infants i joves en aquesta societat, de la que tots en formem part, és cada dia més complexa i adversa per aconseguir el bon fi d'una vida en harmonia i feliç. Cada dia és fa més difícil que puguin viure la seva infantesa o adolescència. Els grans tenim la responsabilitat de contribuir-hi, i una bona manera és oferint-los totes les oportunitats possibles per reprendre, per refer, per rectificar, per millorar malgrat els errors.

Per fer la represa del bloc després de l'estiu i en l'inici d'un nou curs escolar voldria fer una reflexió sobre els drets dels infants en l'aspecte més ampli de l'edat que compren la declaració universal. No pretenc fer una anàlisi des de el punt de vista legislatiu ni de l'articulat de la declaració. Només voldria fer esment d'un aspecte concret. Tinc la impressió que en la manera d'actuar per part de l'administració i molts professionals que intervenim en l'educació, la formació i la protecció dels infants s'actua per part dels "grans"com si es tractés d'un objecte, d'un expedient insensible a les actuacions i decisions que es  prenen en el seu nom (en benefici d'ells), això sí sense tenir en compte el seu parer, els seus sentiments, les seves sensibilitats. Ells han de fer el que decideixen els grans que són els que saben què els convé.

Quan parlem de normes els les donem fetes, sense tenir en compte el seu parer, les seves opinions, sense donar-los la possibilitat de participar en la seva organització. Quan es tracta d'organitzar el seu horari extraescolar sovint també els el donem fet, quan hi ha problemes en l'àmbit familiar ells resten al marge i només els queda que patir-ne les conseqüències. Com si en la presa de decisió sobre l'organització familiar o sobre els acords que es prenen en una separació ells no hi tinguessin res a dir.

Crec que mentre no ens mirem els infants com un subjecte actiu en la presa de decisions sobre tot el que els afecta de forma directa o indirecta no aprendrem a tractar i respectar els drets dels nostres infants. Darrera de cada infant hi ha una història que hauríem d'acostumar-nos respectar sense etiquetar. Aquest aspecte d'etiquetar a les persones prejutjant és una qüestió que la tenim molt arrelada, i dificulta molt la tasca que podem portar a terme per contribuir al seu creixement en els aspectes educatius i de la seva formació. Ens cal recordar cada dia que cada un dels nois i noies de les nostres classes tenen una identitat, una manera de ser i de fer de la que sovint,especialment quan distorsionen el que entenem per "normalitat", no en són responsables sinó víctimes.