convivència i mediació entre iguals

Una premissa bàsica per a portar a terme una mediació és la participació voluntària i la voluntat d’entendre la posició de l’altre part, i d’arribar a acords beneficiosos per ambdues parts on ningú pretengui sortir guanyador per sobre de l’altre, o la humiliació d’aquest.

La veritat és que donant per bona i imprescindible aquesta premissa no em veuria en cor d’acceptar una mediació per arribar acords entre polítics, o entre polítics i ciutadania (salvant excepcions), perquè: posem per exemple la qüestió de la sequera que tenim sobre la taula.

Només hi se endevinar posicionaments per defensar els propis interessos materials, de poder, de propietat(¿?), d’estratègia política, de falsa moral, territorials, etc.

Però, no he sabut veure que es plantegi el problema en la seva dimensió, considerant les necessitats reals, amb perspectiva de futur, incorporant tots els agents implicats, etc.

Estem tots disposats a dialogar sobre el problema? Procurem posar-nos d’acord sobre l’abast del problema? Avaluem la situació de cada una de les parts afectades? Fem entre tots propostes de solució al problema i les avaluem conjuntament per veure les possible, les més interessants i les complementàries? Intentem entendre les raons del posicionament dels altres? Estem disposats a cedir en les nostres posicions en benefici d’acords vàlids per a tots i que ajudin a resoldre el problema que ens distancia en les nostres percepcions i posicions?

Podria seguir posant qüestions, però no fa al cas, perquè el que pretenc amb aquesta aportació és opinar sobre la necessitat de reflexionar tots plegats sobre les nostres habilitats convivencials i la necessitat de desenvolupar-les a nivell individual i col·lectiu. I no descuidar el nostre desenvolupament moral a fi de tenir una actitud assertiva que contribueixi a una millor convivència entre tots els ciutadans.

Està clar que aquests valors i nivell moral, aquesta capacitat de diàleg, d’assertivitat i de voluntat d’arribar a acords, haurien de ser exigibles a les persones que es proposen per representar-nos, als polítics.

La realitat és tota una altra i això fa que comunament es parli d’uns i altres, dels polítics i dels ciutadans, com si tots no en fóssim de ciutadans amb els mateixos drets, deures, problemes i dificultats. Però potser no, potser és veritat que alguns si que son els altres, els que tenen privilegis o se’ls prenen, i els uns (la majoria de ciutadans) som els que de manera soferta ens toca veure l’espectacle i pagar. No és estrany que cada dia més ciutadans se sentin exclosos i allunyats de les decisions que prenen “els polítics”.

Cal confiar que noves generacions creixin educades en la cultura de la pau i incorporin aquests valors com a propis i els reflecteixin en la seva acció col·lectiva a la comunitat.

En principi no tindria res d’estrany, si la mediació és una opció voluntària entre persones en conflicte, es normal trobar-se amb persones que es tanquin a aquesta opció i les motivacions per negar-se aquesta opció per superar una situació de conflicte, i les motivacions poden ser diverses; des de la consideració i perspectiva que és la millor manera de buscar la resolució raonada i civilitzada a un conflicte costa d’entendre que algú pugui rebutjar-la, però és un fet i m’agradaria reflexionar-hi.

En el temps que porto participant en un programa de mediació escolar m’he trobat en situacions diverses, però fins ara quasi sempre en mediacions induïdes, aquelles en que per un o altre conducte (uns companys, el tutor, un professor, la direcció, el conserge) t’arriba un conflicte normalment entre alumnes, i el que fas és anar a parlar amb les persones inicialment implicades per demanar-los que ha passat i oferir-los la possibilitat de resoldre les diferències per la via de la mediació, una solució dialogada i pactada entre ells amb la col·laboració dels mediadors, que en estricta confidencialitat procuraran que puguin valorar les diferències i trobar, si és possible, una sortida dialogada i equitativa que ajudi a restablir la convivència i reparar danys de manera equànime, en la mesura que s’hagin produït. 

Deixant clar, sempre que aquesta via no eximeix el respecte pel reglament de règim intern, si bé en la mesura que posin la voluntat en superar i reparar la situació, lògicament es considerarà guanyada la part reparadora i educativa que comporta l’aplicació del reglament.

Però, tot no és sempre tan senzill, és freqüent trobar nois i noies que el seu nivell de competència social, dels valors i del nivell moral no es corresponen amb el nivell que seria desitjable, i això complica les relacions de convivència.

Una cosa és constatable, aquestes mancances també es donen entre els adults i a tots els nivells, el que passa és que sovint (amb una actitud d’educació formal) queden més disfressats, i a més donem per fet que és normal prescindir, ignorar, rebutjar la relació amb una persona que ens incomoda. I no fem cap pas per aclarir-ho, simplement ho ignorem.

D’ací a considerar que una diferència amb un altre es pot resoldre amb amenaces o per la força (sobretot quan hom se sent més fort) no hi ha massa distància, especialment entre adolescents que tenen unes competències socials manifestament millorables.

Doncs bé, amb tristesa he d’acceptar que m’he trobat en un cas que un noi no ha volgut establir el diàleg per la via de la mediació per resoldre un conflicte amb una altre company, prefereix aïllar-se, i resoldre el conflicte, si es dona el cas, pel seu compte i amb els seus mètodes.

Un altre cas és el d’un altre noi que considera que té raó i si l’altra persona (en aquest cas un professor) se sent ofès, com ell considera que no ha fet res per molestar-lo i se sent injustament castigat, no vol fer el pas per aclarir la situació i demanar disculpes en allò que l’altra persona es pugui sentir ofesa. Diu que primer li han d’aclarir perquè l’han castigat, que qui es mereix les disculpes és ell.

No entraré a valorar si pot tenir una part de raó, que sovint els professors la volem tota per nosaltres, però hi ha casos com aquest que és difícil restablir el diàleg per l’entestament en no acceptar la possibilitat d’entendre les raons de l’altre.

La constatació és clara, tenim molta feina a fer en la millora de les competències i habilitats socials a la comunitat educativa.

Si avui puc dir que estic content,segurament que ho podria dir molts dies, però avui ho volia fer extensiu perquè ho és especialment quan veus créixer a una persona superant dificultats. Hom se sent gratificat de veure que el petit granet de sorra que puguis posar per fer el camí de la vida i la convivència de les persones més planer ha donat un resultat favorable.

Tenim una alumna que s’ha demostrat que volia créixer, però li costava surar, tenia tant coto fluix al seu tombant que tenia dificultats per prendre decisions i mirar de resoldre els conflictes personalment.

Després d’un procés d’incorporació al centre que li havia comportat dificultats de relació amb algunes persones, finalment s’ha adonat que si vol superar les dificultats cal afrontar-les, cal aclarir el què i el perquè de qualsevol situació buscant el diàleg amb aquelles persones amb qui ha tingut alguna dificultat i resoldre mals entesos si n’hi ha.

No li ha estat fàcil decidir-se perquè el seu entorn no acompanyava, però finalment ha entès que ha de prendre les seves pròpies decisions i ha decidit venir i demanar mediació per tractar de resoldre les diferències que sembla que te amb una altra persona, ha decidit que no vol passar-s’ho malament, ni que l’altra persona s’ho passi malament per causa seva.

És extraordinari, no ho trobeu!

Estic segur que la mediació serà planera, els ajudarà a superar diferències, i sobretot els farà créixer com persones de manera extraordinària.

Sovint sembla que d’aquesta tasca que fem per millorar la convivència entre tots els membres de la nostra comunitat educativa bona part se’n vagi riu avall, però quan et trobes casos com aquest que us he fet participar amb aquest escrit t’adones que val la pena.