convivència i mediació entre iguals

De vegades et pots trobar amb algun alumne/a que està en una situació delicada, conflictiva, d’abusos, etc. i tu en fas la descoberta per una expansió o descàrrega de l’alumne interessat.

Què fas? Has establert una relació de confiança i intimitat que podríem considerar que obliga, però per altra banda veus i consideres que la situació és prou greu per actuar d’alguna manera, segons el cas: comunicant a la família, activant els protocols previstos prop d’altres instàncies, etc. i per altra banda hi ha la intimitat i la privadesa amb que s’ha tingut coneixement de la situació. En qualsevol cas amb coneixement de la direcció del Centre.

Crec que abans d’actuar s’ha de convenir amb la persona quina és la situació i acordar l’actuació sense fer deixadesa de les responsabilitats pròpies, però sempre tenint en compte la persona i la seva intimitat, i fent-li avinent els esdeveniments que es poden produir des de aquell moment. I oferir-li recolzament per afrontar la situació.

Encara que no és fàcil mantenir la privades en una comunitat educativa i menys amb adolescents, si més no aquesta s’ha de preservar per part dels professionals, i no caure en les xafarderies que sovint es produeixen.

La relació amb la família per posar-los en coneixement de la situació és urgent i cal que vagi acompanyada dels advertiments sobre les seves responsabilitats i dels mínims que haurien de cobrir per preservar la integritat dels seus fills.

Aquesta actuació de vegades comporta incomprensió o una no acceptació del fet que els seus fills puguin trobar-se en aquella situació, i tendeixen a negar-ho, a declinar responsabilitats i buscar algun culpable extern. Hem de comprendre que és molt dur d’acceptar segons quines situacions i més que altres els les evidenciïn, perquè els pot semblar que s’evidencia un fracàs de la seva actuació com pares. Però cal fer-ho i dir les coses pel seu nom recordant-los que la responsabilitat directa sobre els seus fills és d’ells, i si cal dir-los que les nostres responsabilitats ens obliguen a traspassar les mancances que puguem observar en la cura dels fills com ho és permetre l’absentisme continuat o la no actuació davant situacions de risc.

Això pot semblar un marc teòric i a més esmenable amb millor criteri, però hem de tenir present que si tenim els ulls oberts ens adonarem que es dona amb més freqüència del que a priori ens pugui semblar.

Si hi teniu opinió o aportacions que a tots ens puguin ser útils per una millor actuació esteu convidats a fer les vostres aportacions.

De vegades surts d’una classe disgustat, molest, emprenyat! i hi ha diferents plantejaments o actituds davant d’aquestes situacions. Aquests plantejaments no són necessàriament excloents, però som nosaltres que algunes vegades ens tanquem en una opció, i qualsevol d’elles, sola, pot ser qüestionable.
- Aquests alumnes no hi ha qui els aguanti. No paren de xerrar i no es pot fer res. Perds més de la meitat de la classe fent-los callar. Es distreuen amb molta facilitat i no estan per la feina. Avui n’he expulsats dos de classe. A casa seva no se’n cuiden.
- Què m’ha fallat avui?, perquè no segueixen les explicacions, es distreuen i destorben la classe? Com és que no els interessa el que estem fent? en aquest examen ha fallat la majoria, no estudien o ha fallat alguna cosa? Sembla que els exàmens només els preparin amb una estona d’estudi immediata. Tenen hàbits d’estudi?.
- Que podria canviar per interessar-los en l’aprenentatge de la matèria? Seria possible tenir una xerrada amb ells i mirar de pactar uns mínims per ambdues parts per fer possible l’aprenentatge? Faig les classes amb el ritme adequat?, com podria millorar-lo?

Avui un professor ens comentava: es que si aconsegueixo que ells estiguin millor a classe jo també estic millor i a tots plegats ens resulta tot molt més fàcil, i l’aprenentatge és millor. I segur que tots hi estem d’acord; una altra cosa serà com aconseguir-ho. Però si alguna cosa crec que és evident és que si aquest plantejament ens el fem pensant que els qui han de canviar són ells, perquè jo ja faig la meva feina i la faig bé, com sempre, ho tindrem difícil per trobar una sortida.
Crec que una base de reflexió podria ser que l’important és l’objectiu i buscar els mecanismes per aconseguir-ho de la millor manera possible (i si com deia aquell professor pot ser passant-s’ho bé, millor). Sovint, cada dia més, i això no crec que sigui cap renúncia d’autoritat, és més necessari consensuar, pactar, establir mecanismes que garanteixin la possibilitat que a la classe es pugui exercir el dret a l’aprenentatge (més que l’obligació), i per part de tots els alumnes!.

Obrim aquest espai amb la voluntat d’interessar la participació de totes aquelles persones que, d’una manera o altra, se sentin interessades en la millora de la convivència als nostres centres educatius, en potenciar una cultura de la pau i propiciar la mediació com una bona manera, i educativa alhora, de resoldre els conflictes entre iguals de forma dialogada.