situacions delicades
De vegades et pots trobar amb algun alumne/a que està en una situació delicada, conflictiva, d’abusos, etc. i tu en fas la descoberta per una expansió o descàrrega de l’alumne interessat.
Què fas? Has establert una relació de confiança i intimitat que podríem considerar que obliga, però per altra banda veus i consideres que la situació és prou greu per actuar d’alguna manera, segons el cas: comunicant a la família, activant els protocols previstos prop d’altres instàncies, etc. i per altra banda hi ha la intimitat i la privadesa amb que s’ha tingut coneixement de la situació. En qualsevol cas amb coneixement de la direcció del Centre.
Crec que abans d’actuar s’ha de convenir amb la persona quina és la situació i acordar l’actuació sense fer deixadesa de les responsabilitats pròpies, però sempre tenint en compte la persona i la seva intimitat, i fent-li avinent els esdeveniments que es poden produir des de aquell moment. I oferir-li recolzament per afrontar la situació.
Encara que no és fàcil mantenir la privades en una comunitat educativa i menys amb adolescents, si més no aquesta s’ha de preservar per part dels professionals, i no caure en les xafarderies que sovint es produeixen.
La relació amb la família per posar-los en coneixement de la situació és urgent i cal que vagi acompanyada dels advertiments sobre les seves responsabilitats i dels mínims que haurien de cobrir per preservar la integritat dels seus fills.
Aquesta actuació de vegades comporta incomprensió o una no acceptació del fet que els seus fills puguin trobar-se en aquella situació, i tendeixen a negar-ho, a declinar responsabilitats i buscar algun culpable extern. Hem de comprendre que és molt dur d’acceptar segons quines situacions i més que altres els les evidenciïn, perquè els pot semblar que s’evidencia un fracàs de la seva actuació com pares. Però cal fer-ho i dir les coses pel seu nom recordant-los que la responsabilitat directa sobre els seus fills és d’ells, i si cal dir-los que les nostres responsabilitats ens obliguen a traspassar les mancances que puguem observar en la cura dels fills com ho és permetre l’absentisme continuat o la no actuació davant situacions de risc.
Això pot semblar un marc teòric i a més esmenable amb millor criteri, però hem de tenir present que si tenim els ulls oberts ens adonarem que es dona amb més freqüència del que a priori ens pugui semblar.
Si hi teniu opinió o aportacions que a tots ens puguin ser útils per una millor actuació esteu convidats a fer les vostres aportacions.
Com sortim de classe?
De vegades surts d’una classe disgustat, molest, emprenyat! i hi ha
diferents plantejaments o actituds davant d’aquestes situacions.
Aquests plantejaments no són necessàriament excloents, però som
nosaltres que algunes vegades ens tanquem en una opció, i qualsevol
d’elles, sola, pot ser qüestionable.
- Aquests alumnes no hi ha qui els aguanti. No paren de xerrar i no es
pot fer res. Perds més de la meitat de la classe fent-los callar. Es
distreuen amb molta facilitat i no estan per la feina. Avui n’he
expulsats dos de classe. A casa seva no se’n cuiden.
- Què m’ha fallat avui?, perquè no segueixen les explicacions, es
distreuen i destorben la classe? Com és que no els interessa el que
estem fent? en aquest examen ha fallat la majoria, no estudien o ha
fallat alguna cosa? Sembla que els exàmens només els preparin amb una
estona d’estudi immediata. Tenen hàbits d’estudi?.
- Que podria canviar per interessar-los en l’aprenentatge de la
matèria? Seria possible tenir una xerrada amb ells i mirar de pactar
uns mínims per ambdues parts per fer possible l’aprenentatge? Faig les
classes amb el ritme adequat?, com podria millorar-lo?
Avui un professor ens comentava: es que si aconsegueixo que ells
estiguin millor a classe jo també estic millor i a tots plegats ens
resulta tot molt més fàcil, i l’aprenentatge és millor. I segur que
tots hi estem d’acord; una altra cosa serà com aconseguir-ho. Però si
alguna cosa crec que és evident és que si aquest plantejament ens el
fem pensant que els qui han de canviar són ells, perquè jo ja faig la
meva feina i la faig bé, com sempre, ho tindrem difícil per trobar una
sortida.
Crec que una base de reflexió podria ser que l’important és l’objectiu
i buscar els mecanismes per aconseguir-ho de la millor manera possible
(i si com deia aquell professor pot ser passant-s’ho bé, millor).
Sovint, cada dia més, i això no crec que sigui cap renúncia
d’autoritat, és més necessari consensuar, pactar, establir mecanismes
que garanteixin la possibilitat que a la classe es pugui exercir el
dret a l’aprenentatge (més que l’obligació), i per part de tots els
alumnes!.
Dos es barallen
La tutora s’assabenta per uns companys que hi ha hagut una baralla, els dos anteriors, i uns altres s’ho miraven o incitaven la baralla. Baixa a direcció i exposa el cas, els va a buscar i els atenem.
Els dos de la bossa de gel resulta que són els de la baralla, però s’han posat d’acord per dir que ha estat un accident, perquè tenen por del càstig (temen una expulsió).
Els altres en menor o major grau s’ho han mirat amb complaença i algun fins ha intervingut instigant o provocant un possible reinici de la baralla.
Més enllà de jutjar-ho podríem convenir que és un fet força comú, però voldria posar sobre la taula un altre aspecte: algunes reaccions.
? Respon, pega’l tu!
? Jo no tinc cap obligació de separar-los, si es barallen és problema seu.
? Perquè m’heu fet baixar amí, hi ha molts altres que també haurien de ser aquí, jo no he fet res. Qui ha dit que he fet res jo? (ja ens veurem les cares).
Us podeu imaginar altres reaccions de les mateixes característiques, a més acompanyades del llenguatge no verbal corresponent.
Aquestes situacions ens poden donar una visió de l’entorn i de les habilitats socials de molts del nois i noies que tenim als nostres centres educatius, i del nivell moral.
Com hauríem d’actuar? Ens cal reflexionar-hi.
Conviure a classe
Les habilitats socials són això habilitats, a nosaltres formalment no ens les va ensenyar ningú, i tendim a dir que aquesta és una qüestió de la família, i en part ho és, però també entra en l’àmbit de l’aprenentatge. També cal que ens adonem que moltes persones grans no tenen aquestes habilitats (molts pares tampoc les tenen adquirides) i si no les tenen, o les tenim adquirides com les podem transmetre? Tampoc és cap garantia el fet de ser ensenyant, de tenir passades unes oposicions, per dir que tenim assimilades totes les habilitats socials que serien de desitjar per qualsevol persona en el seu desenvolupament social.
Quan els alumnes inicien l’etapa educativa de l’ESO no ho tenen fàcil, són molts els aspectes que canvien en les seves vides: creixen i sovint es consideren més grans del que són, el sistema educatiu que els acull té una organització diferent de la que els ha anat formant fins ara i es troben de cop que surten d’unes mans protectores amb uns companys o amics que s’han anat fent des de petits, i de cop aquest entorn canvia, els companys de classe sovint no són ni coneguts, cada hora tenen un professor diferent, el sistema de treball i el seguiment de la seva tasca d’aprenentatge canvien, tot plegat els desorienta i és fàcil que tinguin una baixada en el seu rendiment i problemes de relació, sovint perquè no tenen adquirides unes habilitats socials que els facilitin la seva relació amb els altres siguin grans, el professorat o el personal no docent, que per la seva part també els tractarà menys com ells estan acostumats i amb els nous companys que provenen de llocs diferents, amb maneres de fer diferents, amb nivells d’aprenentatge diferent, en definitiva molts canvis amb una capacitat d’assimilació que sovint no suporta el nivell de canvis amb que es troba de cop.
És així que entenc la conveniència d’afrontar el propi enriquiment personal en les habilitats socials i la transmissió de manera organitzada d’aquestes habilitats i valors a l’alumnat que s’incorpora als nostres centres educatius. és així que considero que és un àmbit en que podem aprendre molt i tots des de la nostra experiència personal hi podem fer la nostra aportació per aconseguir un enriquiment col·lectiu.
El nostre entorn de convivència
obrim pàgina
Obrim aquest espai amb la voluntat d’interessar la participació de totes aquelles persones que, d’una manera o altra, se sentin interessades en la millora de la convivència als nostres centres educatius, en potenciar una cultura de la pau i propiciar la mediació com una bona manera, i educativa alhora, de resoldre els conflictes entre iguals de forma dialogada.
convivència i mediació entre iguals
Alfred Pérez de Tudela Molina
ensenyant a l'IES Narcís Oller de Valls




