El bloc del Joan Ruiz

Diuen que ha estat l’inici de legislatura més auster de la democràcia. Potser si. El que més m’ha impressionat és que Rajoy ha entrat a l’hemicicle i s’ha dirigit a l’escó de la primera fila del banc blau, el que està més a la dreta. El mateix on van seure en el seu dia Suarez, Calvo Sotelo i Aznar.

Ja començat l'acte, des de l’escó m’he fixat i després, encara més, als pasadizos, en un detall.

Bona part dels diputats del Grup Popular, portaven, a la solapa, l’escut que aquests dies han repartit des de la la nova mesa del als diputats. L’han modificat una mica, respecte al de la IX Legislatura, de manera que no pots treure la bandereta espanyola.

Això dels horaris no sempre acaba quadrant i més d’una vegada et fas un embolic, He estat a Banyeres on els companys i companyes de l’agrupació havien quedat per fer un pica pica de Nadal i on de manera incomprensible he arribat amb 30 minuts d’antelació. Hem començat 15 minuts tard. Estava tant a gust que m’he despistat i he sortit, més tard del compte, volant cap a Tarragona on, al local es feia el sorteig d’una cistella de Nadal i on naturalment he arribat tard, perquè no se com però no m’havia apuntat be l’hora.

A la reunió de la Comissió Gestora de la Federació per continuar, m’ha passat el mateix i quan ha acabat, he sortit en direcció a Reus on he saludat als companys que feien al torronada de Nadal de l’agrupació i on naturalment també he arribat tard.

Hi ha dies que tot surt de qualsevol manera (i gastes un xorro de gasolina)

Del segon dia només una frase ara que Rajoy ja és president del govern espanyol. "No només és previsible tot el que diu, a més a més solemnitza obvietats".

A primera hora de la tarda m'ha quedat una estona i he anat fins la "Plaza Mayor" on una mena de "mag" feia grans bombolles de sabó com no havia vist mai. Després he pogut canviar el bitllet del tren, baixar a l’estació del Camp a les 10 de la nit i sortir cap a Segur. Quan ja arribava al Vendrell he enviat al Ramon el missatge. “Que teniu de postres? “ i he arribat per compartir un púding amb nata que estava boníssim, xerrar de tot i saludar, pràcticament a tots els qui de l’Agrupació de Calafell estaven sopant. Quan he arribat Pep Felix ja havia marxat i el Xavi encara hi era.

He d'admetre que crec haver fracassat en l’intent de convèncer a una de les companyes que això de les pensions vitalícies dels diputats no era veritat (espero que com a mínim s’hagi quedat amb el dubte)

Quan marxava he tornat a dir el que aquest dies dic a tot arreu “fa més partit un acte d’aquests que unes quantes assemblees”

Pel passadissos del Congrés de Diputats avui no coneixia ningú, només una cara aquí i un altra allà en mig de les conseqüències del tsunami blau.

El PP ha mobilitzat també bona part dels seus senadors i per tant la seva bancada, en la que han afegit cadires, es veia encara més atapeïda. El discurs del candidat a President m’ha recordat el que es diu aquest dies de que el PP no ha guanyat, el que ha passat és que nosaltres hem perdut.

A la nit he anat fins la Choza i he mira’t a traves dels vidres de la porta. Estava buit i he enviat als companys i companyes amb els qui anava a sopar i que no han tornat un missatge als seus telèfons mòbils “Voy solo y miro dentro, pero, no, no hay nadie en la CHOZA” (Joan Ruiz)

crec que no em deixaré d'assombrar mai, que per tot arreu al centre-centre de Madrid, hi hagi tanta gent que dorm al carrer tapada amb cartrons

Ha estat un dia molt llarg, El treball a la Comissió no ha estat tan complicat com en d’altres congressos, s’ha notat que “ho portàvem treballat” i pel que ens arribava de les altres comissions tot ha anat “molt plàcid”

Fa mesos que hi ha dos congressos, el nostre, el que fèiem nosaltres, parlant de les nostres coses i el que des de l’exterior ens han volgut fer.

Ho tenia clar això, però encara ho vaig tenir més quan aquesta setmana em va trucar un periodista per veure si “en confiança” li podia aclarir algunes coses. Havia estat trucant i parlant amb companyes i companyes del PSC que ell sabia que participaven al Congrés per preguntar a qui preferien com a Primer Secretari i també l’opinió sobre algun tema. El resultat no “quadrava” amb el que els mitjans de comunicació havien estat publicant fa mesos i d’això em volia preguntar.

Pel que fa a les preferències sobre qui havia de ser primer secretari li sobtava que, entre els qui havia preguntat, estigues tant decantat en favor del Pere. Per cert li vaig contestar que “potser l’Àngel era més conegut perquè s’havia dedicat molt als mitjans de comunicació, però que qui votava als Congrés no eren els lectors dels diaris, que eren molt importants, sinó els delegats i delegades de les agrupacions elegits pels afiliats”.

Veure al Pep Felix presidint el 12è Congrés del PSC, ha estat sens dubte la millor manera possible de començar un Congrés. Sentia alguna cosa que crec era orgull.

Aquesta mena de votació que hem fet, en la que només es vota al primer secretari, potser era el que tocava fer en aquesta ocasió, però no m’acaba d’agradar com a mètode habitual, perquè una vegada elegit al primer secretari ¿com pots negociar amb ell l’executiva? Tinc la impressió que toca el sistema del que ens hem dotat al llarg del temps al PSC, sobre tot el poder de les federacions davant el Primer Secretari.  

Ja veure’m !

Finalment només hi ha hagut dos candidats a la primera secretaria i el resultat el previsible.

Ah!!! i com no podia ser d’altra manera, a la nit, he acabat assistint al sopar de l’agrupació de Roda, on encara he comprat participacions de la seva loteria. Crec que aquest any porto de totes els agrupacions de la federació que han fet. Si tinc una estona m’ho he de mirar.

Fa pocs dies em van preguntar que era una agrupació del Partit. Vaig contestar de manera un tant “orgànica” vull dir que potser em vaig fixar massa en el que diuen els estatuts. Avui al funeral de l’Alba, a l’església de Torreforta ho pensava, Una agrupació és molt més que tot el que diuen els papers, és també tots i cada un dels qui la composen i també el seu record.

Parlant d’agrupacions......... en aquesta època de l’any i cada vegada mes es va estenen el costum de fer trobades per celebrar les festes. Dinars, berenars, torronades, sopars, rifes de cistelles, el cas és trobar-se, brindar, xerrar, predir el futur.

Aquesta tarda l’agrupació de Cunit ha organitzat una festeta, a la que cada un dels assistents ha portat una cosa, truites, “empanadilles” petits entrepans, i un llarg etc al seu local.

Els companys del Consell Comarcal del Tarragonès un sopar

i l’agrupació de la Canonja un altre sopar a un restaurant.

He pogut anar als tres i quan sortia de l’últim li he comentat al Salvador “fa més Partit tot això que qualsevol assemblea o discussió ideològica”

Constituir la Mesa del Congrés de Diputats es fa llarg. Sembla mentida que al regnat de la informàtica tinguem que passar d’un en un per votar al President, els vicepresidents i els secretaris. Aquesta vegada som tres el que portem el cognom Ruiz, un d’ells l’alcalde de Madrid, a qui li he comentat que tinc un germà que es diu Alberto. Li ha fet gràcia. Quan li he comentat que era de Tarragona, ha contestat “Nos fue muy bien” m'ha sortit sense pensar “serà a vosotros” , i com he pensat que no ens podríem posar d’acord en res, mentre fèiem cua, li he dit “ estuviste hace poco en  Tarragona ¿no? A que es bonita? ¿y el Balcon del Mediterraneo espectacular? ¿no? Naturalment  ens hem posat d'acord.

El nostre és un Partit d’agrupacions locals. Amb ideals, projecte pel seu poble, arrelades, que no són tan sols maquinàries electorals, organitzen activitats, col.laboren, amb la resta de les entitats del poble, organitzen sopars, calçotades, venen loteria o com avui ha fet la de Salou fan un dinar de Nadal, amb sortejos, regals i un veritable “ambientazo” entre els 200 participants

He estat a l’Escola d’Hivern de la JSC, a la casa de colònies, la Marinada, a Cambrils. Havia de fer una anàlisi electoral i això he intentat fer. He començat dient allò de “la gent, no existeix” i cap on sembla que han anat a parar les nostres quantioses pèrdues electorals i m’he atrevit a dir el perquè creia jo que ens podia haver passat.

També els he explicat que a banda dels efectes electorals de la crisi econòmica, que han estat el factor fonamental dels resultats, hi ha un corrent de fons que està erosionant, fa anys, el nostre electorat diguem-ne clàssic. En part és una erosió biològica, però en part és una erosió ideològica. De fet al 2008, quan varem tenir el millor resultat electoral de la nostra història, ja es podia veure que als “nostres barris” existia aquesta diguem-ne erosió.

Després he contestat les preguntes que m’han fet i en algun cas he contestat que no ho sabia. Dic això perquè en acabar, anant a buscar el cotxe, qui m’ha acompanyat m’ha dit que li havia agradat la xerrada perquè en algun cas, havia contestat precisament això “no ho se”