El matí ha estat, llarg, molt llarg. El debat sobre la política social del govern ha començat amb l’exposició del president del govern a les 9 en punt del matí i ha durat més de 4 hores i mitja. He tornat a recordar allò que dic que per cert es deu haver passat de moda, “lo bueno si breve dos veces bueno”.  

En acabar el Plenari crec que he batut el record. A les 14:30 era a l’escó, a les 15:00 era assegut a l’AVE (el taxista s’ha portat). Tot per agafar el tren que surt a les 3 de la tarda i poder estar així, sense parar a Tarragona, a Barcelona i assistir, així, a una trobada amb el Ministre d’Estat del govern del Marroc. En teoria ens havia de parlar del projecte de regionalització i de autonomia per les províncies del Sud (Sàhara) però ha parlat mes aviat de les possibilitats de negoci que per les empreses catalanes hi ha al Marroc. També de les diferències (segons ell)  entre la monarquia del Marroc i els governs dictatorials d’altres estats àrabs, que aquests dies estan en plena revolució. Com passa en ocasions com aquestes, el ministre, tenia el dia ple d’actes i clar a aquestes hores de la tarda havia anat acumulant retards (hem començat una hora més tard del que tocava) i per això començades les preguntes he hagut de marxar, al mateix temps que ho ha fet Isabel que també hi era.

I un altra vegada a carrer per les Rambles, el Metro l’Estació de Sants, la consigna i a tornar a agafar el tren per poc. Quin dia!!    

Als actes de commemoració del 30 aniversari del fallit cop d'Estat, assegut a l’escó pensava com han passat aquets 30 anys, si, si 30.

Qui ho havia de dir!.

Recordo el 23 de febrer de 1981. Com em vaig assabentar del cop d’estat, qui ho va dir em aquella assemblea de mestres en la que participava i el que vaig fer a continuació. També que una vegada amagats el fitxer i el llibre d’actes de l’agrupació del PSC varem acudir a l’ajuntament, on varem passar la nit.

Estaven allí bona part dels regidors de l’ajuntament i una representació del PSUC, també d’UGT i CCOO i d’altres, no massa mes. A banda d’aprendre algunes coses,  moltes de les quals son comuns a moltes gent, vaig aprendre dues coses, aquella nit. La primera que per sota de la pell la dreta era la dreta (ja ens entenem) i que els grupets d’extrema esquerra que llavors eren molts i nombrosos, no eren de fiar. En aquestes dues coses no he canviat d'opinió, tot i els 30 anys, gens ni mica.

He agafat el caminet que va paral·lel al riu i que surt del Parc del Francolí. He anat tirant, tirant en direcció al Pont de l’Autopista sobre el riu, on Aurora i d’altres, organitzaven una plantada d’arbres. L’any passat ja vaig anar. plantar arbres sempre m’ha agradat.

El camí és de terra i pedres de riu, amb canyes i arbres de ribera als costats. Ningú passa per allí fora d’algun corredor de fons que degudament vestit i amb cronòmetre va fent kilòmetres. Quan ja es veia el Pont, allà al fons, he vist un toll d’aigua, al camí, al que no he donat gaire importància. No li he donat fins que el cotxe s’ha parat perquè la roda esquerra de davant ha començat a patinar dins d’un forat de fang.

Després de posar pedres planes sota les rodes i tots els tronquets d’avellaner que he pogut i després de posar-me perdut de fang el cotxe i jo, he acabat trucant el servei de la grua. Els ha costat localitzar-me però, una vegada que han arribat fins on era, en un moment, amb un cable i després d’un parell d’accelerades m’han tret del forat.

He desfet el camí i aquesta vegada per carretera he arribat al lloc de la plantada, on estaven acabant. L’Hector m’ha deixat una aixada i tenint com ajudant a un noi de Bonavista, l’Abdelà, encara he plantat 4 arbres, 4.

Els he fotografiat perquè vull anar de quan de quan a veure com els hi va, o a regar-los i aixì els podré reconèixer, entre els fotos i les pedres que els he posa't..    

He assistit a l’assemblea per proposar al Roc com a candidat socialista a l’alcaldia de la Canonja. El local ha quedat magnífic, estava ple. Quan he parlat he començat dient “conec al Roc de quan teníem el cabell negre, millor dit de quan en teníem” Tothom s’ha posat a riure i alguns han aplaudit. Això de la comunicació te aquestes coses, desprès he dit algunes coses que m’han semblat que eren mes serioses i en canvi diria que l’índex d’atenció ha baixat

El PP impulsa la candidatura de Alejandro Fernández con un anuncio que parece de una óptica, ya que los personajes que aparecen llevan gafas, pero tiene intención política: «Tarragona merece las mejores ideas, vengan de donde vengan». Para demostrar que no toma en cuenta el partido, aparecen –todos con gafas idénticas- cinco alcaldes: Tierno Galván, Ruíz-Gallardón, Rita Barberá, Rudolf Giuliani y ¡Joan Miquel Nadal! También sale un niño de un año con sus gafitas que, en su inocencia, todavía no vota.
Victòria Forns, en su exitoso acto electoral, se proclamó heredera de Nadal, que por algo es de CiU. Nadal dejó un buen recuerdo como alcalde. Esta reivindicación coincide con la que la URV hace hoy de Josep Maria Recasens, primer alcalde democrático, padrino de políticos como Ballesteros, Sabaté y Joan Ruiz. El paso del tiempo rinde homenaje a dos personalidades opuestas, coincidentes en su aprecio a Tarragona-

publicat a

.

Justet, però he arribat  a temps, a l’assemblea de l’agrupació que ha elegit a Josep Felix Ballesteros com a candidat socialista a l’alcaldia e Tarragona.

La sala d’actes, les parets, els passadissos, l’antesala, les escales que porten fins allí estaven plenes. Així que quan he arribat no he pogut passar de la porta. Quan venia de Madrid cap a Tarragona amb l’AVE, a l’ordinador he anat escrivint les raons per les quals, jo, votaria a Pep Felix. No sabia si explicar-ho allí davant de tothom, però, mira m’he decidit i ho he fet. Abans de començar a enumerar, les raons, he explicat que a l’ordinador tenia una foto de feia 20 anys, al mateix lloc, a la mateixa sala, mig buida. A la foto es podia veure alguns del qui avui també hi érem, Joan M, exactament al mateix lloc. En aquella assemblea varem decidir que Burgasé seria el nostre candidat a alcalde a les eleccions municipals de 1981. Vint anys són molts i hem canviat força, el canvi que jo veig més important és que ens hem anat convertint en una organització molt representativa d’una part important de la ciutat, molt arrelada, molt nombrosa.

Ah!, naturalment a l’hora de votar tots ho hem fet, per unanimitat, a Josep Felix Ballesteros, en mig d’aplaudiments que no paraven.

per veure-la i escoltar-la "clica" damunt d'aquí a

Doncs, mira, la meitat han vingut amb camisa blanca, amb jaqueta d’hivern etc etc etc. Hi ha qui m’ha dit que això forma part del ADN del PSC una mica anarquista i una mica fet cadascú a la seva.

És una agrupació alegre, “dura” en moments difícils, nombrosa, arrelada al poble. És molt més que una plataforma electoral, organitza excursions, sopars, i esta present a la vida social de Cunit.

Avui ha presentat a la seva candidata a l’alcaldia, a Judith Alberich. Com a convidada d’honor ens ha acompanyat la companya Leire Pagin, Ministra de Sanitat. L’acte, molt emotiu, sobre tot quan Judith ha parlat d’ella i dels seus pares,  ha estat una demostració de la capacitat de mobilització de l’agrupació i de la seva fortalesa. M’he sentit orgullós de formar part d’un Partit amb gent així