Be, per culpa de les Bronquiectasias he passat alguns dies de “vacances” ... el nom es espectacular... queda com be oi? es com allò dels aristòcrates que tenen “jaqueca”, vale, ja ha passat i gràcies al tractament que m’han fet, estic com una moto... el mal es allò que et fan de les punxades a l'artèria de 6 només van se valides 2 i creu-me que es allò que arriben al os del moll... mentre era per allí algú em va portar aquest còmic del “arròs covat” i em va encantar, cada capítol està dedicat a un tipo d’arròs “arròs a banda”, arròs cubano”, jo vaig tirar de seguit cap a “arròs d’hospital” i just aquell dia per dinar havien portat aquesta “mena” de paella que, be... res...

El llibre aquest també es una sèrie que la donen per tv3, però val la pena llegir-lo en paper sobre tot per els dibuixos.

Per mi sí que te molta, crec que m’he deixat perdre lectures bones només perquè el títol no m'agradava, de vegades també he fet un acte de fe i he tingut una sorpresa molt agradable, recordo ara per exemple quan em vaig decidir a llegir “El guardian entre el centeno”, estava farta de treure-li la pols i sempre el rebutjava ....i de sobte tot es va transformar;

Ara en aquests moments estic acabant la lectura de “ El cementiri de Praga”, aquest llibre amb aquest títol sinó hagués sabut que era del U. Eco, no l’hauria llegit mai i ves a saber perquè... no se, aquest títol em sonaria a rotllo, en canvi només la historia d’aquest cementiri ja es prou original, si algun dia vaig a Praga (que raru oi que no hi hagi estat) segur que l’aniré a visitar i em quedaré bocabadada una estona com davant del Pèndol de Foucault a Paris i es que el Umberto sempre te aquell punt (mes ben dit, una immensitat de punts) que fa que sentis curiositat i facis petites, molt petites investigacions.

En quan al llibre m’agrada’t, el personatge central es del tot divertit sobre tot la manera que te de jutjar als seus contemporanis, l’ambient sòrdid que reflecteix la novel•la està completament aconseguit, per mi no es una de les seves novel•les que m’agrada’t mes però m’ha dut a descobrir “móns” dins la meva pròpia Ciutat que creia que ja no existien.... com diu el llibre continuen estan entre nosaltres.

Fa dies que et vull deixar un apunt per el record, de la exposició “Espais Espectaculars” la vaig trobar molt original, des de la mirada de uns quants fotògrafs i el so d’uns quants compositors i interpretes es van humanitzà uns espais que per si ja son emblemàtics potser, però que les noves mirades i la música descobreix un altre lectura.

Per exemple així es com veuen i senten “l’auditori Pau Casals”, la Montse Riera (fotografia) i la Rocio Romero (música).