21×1000, o més!

Publicat el 16/06/2012 per dpalma

S’ha fet un petit gest. I l’ha fet un polític de tants. Un regidor dels molts que té Catalunya. Un ciutadà més dels qui treballen per al seu poble, per a la seva ciutat. Un gest minúscul, si es vol, enmig del desastre econòmic que ens envolta. Avui algú ha decidit rebaixar-se els ingressos que per assistències als Plens tenen totes i tots els polítics i politiquets del nostre país. I se’l rebaixa en favor d’altres. Cedeix part d’aquests ingressos a una entitat de la seva ciutat.

He d’admetre que, com suposo que li passa a massa gent avui dia, en llegir la notícia m’he preguntat per les intencions reals de tal acció. En un primer moment he pensat que l’objectiu podia tenir un rerefons populista, una manera més de sortir al diari. Certament, amb tanta corrupció, tantes estafes, tants rescats, tantes retallades, cada cop costa més captar l’atenció dels mitjans. La competència és ferotge i la imaginació dels grups polítics més petits es fa imprescindible. Resulta fascinant comprovar la capacitat que es pot arribar a desenvolupar. Enmig de tot aquest caos mediàtic, d’aquest bombardeig continu d’informacions negatives, ells generen notícies en positiu, notícies capaces de dibuixar un somriure: campanyes contra el pagament d’autopistes, imatges d’estelades al Congrés…

Tot per aconseguir arribar al ciutadà. Tot per intentar ser visibles en un món que els  és hostil perquè respon només a la crida dels més forts.

Però un regidor de Valls, que sigui dit de pas deu ser dels que menys cobra, s’aixeca un dia i comunica que té la voluntat de cedir a entitats vallenques 1.000 euros anuals dels ingressos que rep per la seva activitat política. I, malgrat les reflexions anteriors, una no pot evitar preguntar què passaria si cadascun del 21 regidors de l’Ajuntament de Valls fessin el mateix. I si, anant més lluny encara, en comptes de cedir una quantitat fixa oferissin a la seva estimada ciutat una part proporcional dels ingressos que cobren?.

I, de cop i volta, tot es capgira. No importen les raons que poden moure una acció com aquesta. Tampoc importen les sigles, tot i que sovint ho diuen tot. Arribats a aquest punt, només importen els resultats. Com que imaginar és gratis, algú es pot imaginar a la resta de representants públics vallencs imitant aquest gest? Les entitats de Valls podrien rebre 21.000 euros anuals! Com a mínim!. I tot hauria començat amb un petit gest. Amb la voluntat d’un home que, des de l’oposició, deixa palès que per fortuna nostra no tots els polítics són iguals.

Dolors Palma
Publicat dins de General, Política | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Ensopegades

Publicat el 12/06/2012 per dpalma

Alguns asseguren que en un futur no gaire llunyà, l’evolució passarà per dotar el cos humà d’un aparell de comunicació mòbil incorporat a l’orella. Amb tota probabilitat també el dotarà d’una pedra a l’extrem del peu, de gran utilitat quan hagi de prendre decisions que consideri transcendents. La pedra el tranquil·litzarà recordant-li que no ha de patir, que res està a les seves mans i que faci el què faci ensopegarà sense remei. Amb aquesta incorporació evolutiva la creença popular que menysté la intel·ligència bípeda quan afirma que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra deixarà de mortificar la humanitat, que podrà culpar la protuberància pètria de les contínues entrebancades.

Mentre l’evolució anatòmica no es produeixi, però, l’home es troba impotent davant la constatació que és incapaç de limitar les seves ensopegades a dues. La ciència no pot explicar les raons que aquest animal repeteixi una vegada i una altra accions que demostren ser clarament perjudicials. Els humans no aprenen dels errors? Es pregunta la comunitat científica. Si l’evolució es produeix quan els animals corregeixen i/o perfeccionen els seus hàbits, que l’home ensopegui sempre amb la mateixa pedra demostraria una incapacitat d’evolució?.

Malgrat tot, la revolució tecnològica i científica de les societats actuals demostren que l’evolució col·lectiva ha estat meteòrica. Així doncs, seria més convenient parlar d’una incapacitat d’evolució individual?

Caldria analitzar què pot estar provocant aquesta inacció evolutiva particular. A ningú estranya la dificultat que té l’individu avui dia per conformar criteris enmig de l’enrenou d’informacions i desinformacions que contínuament estimulen la seva matèria grisa, fins a esgotar-la. I, de la mateixa manera que quan s’esgota un pou d’aigua queda a mercè de ser omplert per qualsevol altre líquid que li sobrevingui, el cervell humà es troba incapaç de garbellar tot allò que li sobrevé a una velocitat impossible de racionalitzar.

I quina defensa natural té el cervell quan es troba desbordat? Desconnectar.

I això és el què està fent la gran majoria de la nostra societat. No és que passin. No és que no els interessi. És que els seus cervells han decidit no perdre el temps amb coses que no poden pair i contra les quals no poden lluitar. En molts casos esgotats, després d’haver intentat racionalitzar fets sovint irracionals. Un cop desconnectat el cervell, l’home és capaç d’acceptar el devenir amb la resignació de qui creu que tot està escrit i decidit. Aquesta resignació és cultural i sobradament coneguda i, si en un temps la sustentava la fe, avui dia la provoca l’excés d’informacions.

El temps dirà si aquesta ha estat o no una gran estratègia per contrarestar la popularització del coneixement. Potser, si no es podia evitar que el poble tingués accés a la informació, l’alternativa hagi estat sobresaturar-lo. Perquè, en realitat, la confusió té les mateixes conseqüències que el no saber. Si no se sap, no s’actua. Si s’està confós tampoc.

Però, sigui com sigui, no hi ha escapatòria possible. Perquè quan una persona no actua no evita ensopegar. Només accepta fer-ho en la pedra que posin els altres.

 

Dolors Palma

Imatge:  : http://aguadepedra.blogspot.com.es/
Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Feu un comentari

Calen paraigües!

Publicat el 06/06/2012 per dpalma

Qui ens hauria dit fa tres anys, quan encara hi havia  veus que es resistien a admetre la crisi, que ens acostumaríem a aixecar-nos cada dia escoltant i/o llegint notícies d’economia i ens aniríem a dormir de la mateixa manera. Qui ens hauria convençut aleshores que seriem capaços de familiaritzar-nos amb conceptes tècnics propis d’estudiants avançats de la Facultat d’Econòmiques. I és que, de cop i volta, el 95% de les tertúlies televisives o radiofòniques es dediquen a debatre temes econòmics que els ciutadans traslladen al carrer i a les tertúlies de cafè, limitades fins ara al món futbolístic o a la sagnant catàstrofe de torn, se sent parlar de dèficit fiscal, dels punts de la prima de risc espanyola, de les darreres anàlisis econòmiques, d’una probable intervenció, de rescats bancaris, de l’índex Ibex, de “corralitos”….

Així les coses, i per estar a l’alçada, a la majoria de ciutadans no ens queda altra opció  que intentar entendre un món la interpretació del qual resta ens mans d’economistes i altres espècies de guardar. Una mica com quan es vol entendre la bíblia i, incapaç de desxifrar-la, un sempre ha d’acabar confiant en la interpretació d’algú altre. En qui confiar la nostra instrucció, doncs? Tant s’hi val! A l’igual que amb la bíblia t’acabes adonant que sempre serà una qüestió de fe. Que diuen que no ens intervindran? Ens ho creiem, com quan deien que no hi havia crisi. Que diuen que no hi haurà “corralito”? Ens ho creiem, mentre sentim que s’estan retirant grans capitals dels bancs espanyols. Que diuen que els nostres estalvis estan garantits? Ens ho creiem, malgrat que ens els puguin bloquejar quan vulguin, com les participacions preferents…

Entretant, economistes o tertulians reciclats repeteixen a la societat obvietats que qualsevol mestressa de casa podria declarar sense fer-ne una tesi: que si “no es pot gastar més del que s’ingressa”, que si “el dèficit només es pot saldar estrenyent-se el cinturó”, que si “quan hi ha bonança s’ha de guardar en previsió de vaques magres”… Teories casolanes que, diuen, haurien d’haver aplicat els governs però no queda gens clar perquè no ho van fer. D’aquesta manera tan… diguem-ne didàctica, s’omplen espais mediàtics en un intent d’aproximar la crisi a la gent -perquè la ciutadania se la senti més seva, com si diguéssim-. Ens hauríem de començar a preguntar perquè no s’utilitza la mateixa estratègia repetitiva per escalfar el cap als qui realment no van aplicar tota aquesta teoria quan tocava. Perquè, per més que es repeteixi, costa de creure que aquesta crisi sigui culpa de quatre eixelebrats que van acceptar un crèdit hipotecari per valor superior a l’immoble que compraven i que han acabat perdent a mans de la banca.

Alguns diuen que sempre se’n pot treure profit d’una crisi i cal admetre que si, que tenen raó. Uns el trauran econòmic, com sempre, mentre la resta, de la mateixa manera que quan construïen el tren d’alta velocitat varem aprendre què era una catenària, d’aquesta haurem d’agrair els coneixements de macroeconomia que estem adquirir i que ens permetran ser plenament conscients de la magnitud de la tragèdia.

Sigui com sigui, que alguns cobrin per explicar per enèsima vegada les raons que han provocat aquesta crisi que ja ofega a molts pot resultar tan didàctic com inútil. Perquè si les lliçons magistrals no van acompanyades de propostes serioses i dignes que els permetin al ciutadà mitigar les conseqüències és com si et diuen que plou quan t’estàs mullant però no et diuen on pots trobar un paraigües.

Dolors Palma

Imatge: Blog Daiana Lebed

Publicat dins de General, Política | Etiquetat com a , , , , , , , , | Feu un comentari

Votar, sense limitacions.

Publicat el 20/05/2011 per dpalma

S’ha d’admetre que, ens agradi o no, el que més vots dóna en una campanya electoral és un discurs preparat i una posta en escena plena de banderetes enmig d’una multitud victorejant. L’espectacle exalta les masses presents i mobilitza les absents. Per tant no es pot retreure que aquesta imatge formi part de les activitats de campanya de qualsevol partit.

Malgrat aquestes inversions en màrqueting, alguns sectors de població es resisteixen a deixar-se cegar pels excessos de colors i panderetes. Molts d’ells s’autoanomenen desenganyats, decebuts o descreguts. D’aquestos caldria distingir entre els militants i els activistes. És ha dir els que ho són de forma permanent, sempre, i els que hi han arribat per les circumstàncies, siguin quines siguin. Ambdós però, i per diferents motius, acostumen a justificar i defensar la no participació en actes electorals.

Val a dir que no votar pot ser interpretat, políticament i social, de qualsevol manera menys com a forma de protesta ja que queda associat directament al percentatge de ciutadans que no estan interessats a participar en res o als inconformistes sistemàtics, actituds reals i tan legítimes com qualsevol altra. Així, doncs, formar part del col·lectiu que no vota no s’identificarà mai com un acte reivindicatiu o de protesta.

D’altra banda el vot en blanc, en el nostre sistema electoral, té unes conseqüències que s’explica molt bé en aquest vídeo. Malgrat tot,  ara per ara, és l’única opció que pot representar el descontentament o la insatisfacció davant dels partits que es presenten.

Ho reconeguin o no, i amb independència de com es distribueixin després aquests vots, cap polític resta indiferent a les paperetes blanques. Els que governen perquè les identifiquen amb una pèrdua de confiança i els que volen governar perquè representen la incapacitat d’haver convençut com a alternativa. Mai un vot blanc s’ha interpretat com que al ciutadà ja li està bé i s’ha estimat més quedar-se al sofà o anar a la platja. Mai un vot en blanc es sinònim d’oposició, sinó de voluntat de participar.

Certament, seria molt més interessant que els vots en blanc fossin representats per escons o cadires buides, perquè potser així es farien visibles i alhora més cobdiciables. Però, que els vots blancs acabin reforçant els partits més votats no deixa de ser una acceptació més de la democràcia. Al cap i a la fi, que a uns no els agradi res del què es presenta no comporta que no els estigui bé a una majoria. Aquest fet només es pot valorar per la quantitat de sobres que porten paperetes, molt superior als que no les porten.

No cal dir que l’ideal és trobar una papereta que pugui satisfer en una o altra mesura les nostres expectatives individuals i/o col·lectives però si cap de les opcions mereix prou confiança, aleshores menystenir el vot en blanc representa renunciar a l’única fórmula que queda d’expressió electoral.

És important que les nostres decisions electorals no depenguin d’arguments apocalíptics que limitin les nostres possibilitats o ens obliguin a escollir l’opció menys dolenta. Els sistemes de consulta als ciutadans són la màxima expressió d’una societat democràtica on participar-hi és un dret i una responsabilitat i on cap argument, per coherent que sembli, ha de servir per limitar-nos.

Es pot canviar el sistema electoral actual, si una majoria així ho vol, però mentrestant el ciutadà que vulgui participar-hi continua tenint dues opcions: escollir d’entre l’oferta política la que cregui que s’adapta millor als seus interessos o no escollir-ne cap.

Dolors Palma
20 de maig de 2011
Publicat dins de Política | Etiquetat com a , , , | Feu un comentari

Prejubilacions públiques per reduir despesa?

Publicat el 12/03/2011 per dpalma

El Govern català, seguint indicacions espanyoles, acaba d’aprovar, l’1 de març passat, un dels acords per pal•liar la crisi més interessant d’analitzar: les jubilacions anticipades per a funcionaris docents. Una mesura destinada, diuen, a reduir el dèficit públic. Com si en jubilar-se els treballadors públics deixessin de cobrar!

Com l’objectiu no pot ser altra que el de complir amb la “recomanació imposada” per la Unió Europea de reduir funcionaris, deuen haver trobat una interpretació “kafquiana” dels objectius reals i han decidit avançar les jubilacions dels docents. Reducció econòmica? La xocolata del lloro!. El més profà en temes comptables entén que això no pot servir per reduir la despesa general. Les nòmines s’hauran de continuar pagant d’una butxaca pública o d’una altra. Per tant, què es pretén? A saber! De moment rebaixen la partida dels pressupostos de pesonal i traslladen la despesa als pressupostos de MUFACE, que és la mutualitat pública dels funcionaris. Flash! Ja s’ha reduït la maleïda partida que la Merkel es mira amb monocle! Ja hem complert les recomanacions de la Unió Europea!.

Però això no s’acaba aquí, és clar. Algú es pot imaginar les aules sense mestres?. Bé, doncs hauríem de tornar a omplir les cadires buides dels professors prejubilats, oi?. Cap problema! Podem utilitzar les borses de treball i anar fent contractes temporals per la duració de cada curs. Això, ens permet estalviar-nos de pagar els mesos d’estiu i evitem les relacions laborals estables amb els nous treballadors. Una altra genialitat fora contractar un organisme extern, una mena de ETT, des d’on anar agafant el personal. Aquesta despesa podria anar a la partida pressupostària que es volgués, fins i tot a una fantasma.

Altres preguntes que un es pot plantejar davant aquest acord és, per què només funcionaris d’ensenyament? És que a justícia, sanitat, governació, etc, no calen reduccions? Per què ensenyament?. I, digueu-me mal pensada, però només em ve al cap una resposta: resulta impossible privatitzar un sector amb aquestes càrregues fixes de personal amb drets consolidats.

Sigui com sigui, de moment, a part de convertir una nòmina activa en una prejubilació, afegirem una despesa, més o menys digna, als costos reals de personal. Així doncs, on està la reducció del dèficit públic? Si es tractava de reduir una partida pressupostària, res a dir! Però, si per aquelles coses, l’objectiu europeu era reduir despesa pública real, s’empassaran la sessió de maquillatge? Ens ajudarà això a recuperar la confiança, ja no la dignitat, perduda?

Arribat a aquest punt una servidora només pot respondre amb una nova pregunta: algú ha perdut el nord i la brúixola o només s’han begut l’enteniment!?

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , | Feu un comentari

L’opacitat dels subsidis agraris

Publicat el 24/02/2011 per dpalma

http://whatsorganic.posterous.com/

Per estrenar el nou bloc de Tinet he pensat en recuperar algun artícle enteranyinat a les golfes i amb les eleccions de les Cambres Agràries del passat diumenge m’ha semblat oportú rescatar de l’oblit públic un tema que continua vigent i silenciat.

L’any 2008, el ja convuls sector agrari aconseguia destapar un problema endèmic que perjudicava la imatge del sector i debilitava la seva credibilitat. La Unió Europea començava a qüestionar-se la necessitat de finançar la pagesia espanyola argumentant, amb paraules més diplòmàtiques, que allò semblava un sac sense cul i que les polítiques agràries aplicades no assolien objectius de millora del sector.

Un informe europeu demostrava que la major part dels diners no arribaven al petit agricultor i algun que altre article, molt interessant, posava el dit a la llaga explicant amb detall a qui arribava exactament.

Després de la lluita per la transparència sobre la distribució d’ajudes europees al sector agrari, el Tribunal de la Unió Europea va decidir, el passat mes de novembre, que no es poden fer públics els perceptors d’aquests subsidis europeus. Segons la sentència, fer públiques aquestes dades constitueix “una lesió del dret al respecte de la vida privada i a la protecció de dades”.

Com que els agricultors i ramaders no tenen res per ocultar, no els pot importar que tothom sàpiga que se’n fan de tants diners. Per tant, l’única explicació a tota aquesta protecció deu ser la d’impedir que es confirmi amb dades oficials el que tothom coneix de fa temps: un 5% dels propietaris de grans finques agrícoles acaparen més del 70% dels més de 6.000 milions d’euros anuals que la Unió Europea destina al sector agrari espanyol.

Tot i això, una organització europea anomenada Farmsubsidy.org manté encara aquesta informació penjada a Internet. Tot i que només contempla dades fins al 2008, val la pena fer una ullada als principals beneficiaris dels subsidis agraris europeus fins aleshores a Espanya, Catalunya, Tarragona o a qualsevol lloc que es vulgui consultar.

S’ha de remarcar que la majoria d’aquests grans perceptors tenen constituïdes diferents empreses i/o societats, grans i petites, amb noms diferents, que poden percebre alhora diferents subsidis i que no s’identifiquen amb el propietari real. És a dir, conèixer l’import total que percep cadascun d’aquest propietaris requeriria una tasca d’investigació acurada i un seguiment complicat des de les institucions públiques.

El primer que pot sorprendre és que una empresa constructora “JMGrúas” (Alguaire, Lleida) consti com el major perceptor d’ajudes agràries europees a Catalunya, per davant de la Cooperativa de segons grau Actel Sccl.

Hi ha més coses curioses en aquesta web. Per exemple: constatem que a Catalunya hi ha una sèrie de perceptors anomenats “none” que portaven recaptats, fins el 2007,  més de 1.261.111 euros. A l’àmbit espanyol els “none”  es reparteixen 16.182.513.

En la “localització” espanyola “Unknown” trobem, entre moltes altres, una empresa molt curiosa de begudes refrescants “Norbega” o una de “mayorista y distribución de productos alimentarios” anomenada “Feria Sociedad Anònima” o una empresa de mobles “Hermida, SA” . De fet Farmsubsidy.org, projecte europeu per a la transparència, col·loca totes aquestes empreses en aquesta localització “desconeguda” i demana informació sobre elles.

Una altra curiositat podrien ser les subvencions adjudicades a l’empresa Avialsa, dedicada, segons informa la seva pàgina web a “la tecnologia aérea”. Certament, això no té per què ser incompatible amb una activitat agrària, altra cosa seria qüestionar si hauria de ser susceptible de subvenció o no.

Res no ha canviat, sembla. L’única diferència és que ara no es poden fer públiques les dades i per tant no ens podrem assabentar d’on van a parar els diners que Europa destina a ajudes per agricultors i ramaders.

Dolors Palma

Imatge: http://whatsorganic.posterous.com/

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Feu un comentari