Tal com indica l’Acta que s’adjunta, en constituir-se el govern, s’explica que la subvenció que governació aportaria en concepte de sous a càrrecs electes, no la cobrarà sencera l’alcaldia. Es repartirà amb la tinença d’alcaldia. 600€/mes per la primera, 450€/mes per la segona. Aquests imports s’han estat pagant fins a dia d’avui, tot i que no es pot comprovar si s’han cobert amb les subvencions que Governació ha fet a l’Ajuntament.
Aquest punt de l’esborrany de l’Acta recull les proporcions i els percentatges de la jornada laboral que es cobrarà de l’Ajuntament. No recull el punt de “Precs i preguntes”, on els membres de l’oposició van preguntar l’import que representava aquest increment de dedicació. La senyora alcaldessa va respondre: 1.800€/mes. Amb el “8” tal com està aquí escrit, en la posició de les centenes.
Diuen que qui no coneix la seva història corre el risc de repetir-la. No tinc prou edat per recordar com devien esdevenir els moviments socials que van portar la segona república espanyola. Puc, això si, recordar quan l’avi explicava com, de cop i volta, gent de diferents colors i d’interessos oposats, es va unir per aconseguir derrocar una monarquia.
En aquest afany per unir esforços, deia, les ambicions i la impaciència van passar per davant d’ideologies i d’objectius. Les reivindicacions de les diferències territorials van quedar relegades per un suposat bé col·lectiu i per la confiança que una victòria republicana canviaria criteris i seria capaç de conformar relacions territorials més lliures i més justes.
No va ser així, explicava. Pel que fa a Catalunya res no va canviar. Les forces catalanistes s’uniren per guanyar una república que uns volien espanyola i d’altres catalana. Les esquerdes provocades per uns interessos antagònics no es van fer esperar. I l’enemic, que no acostuma a ser únicament el derrocat, atià el desgavell i va fer ressorgir del no res la figura del salvapàtries.
A algú li sona aquesta música?
I si li posem la lletra? Vejam. Una crisi financera provoca una onada independentista a Catalunya. El tancament espanyol és taxatiu i amenaçador. Quan més es parla de consulta més armes s’esmolen contra la regió dominada. El pols arriba a un punt de no retorn. Espanya no pot cedir ni Catalunya tampoc. De sobte, sense saber com ni per què, comencen a trontollar institucions intocables. Persones i estaments defensors de la carta magna situen el punt de mira en la inviolable figura monàrquica i disparen sense treva. S’intoxica el “populatxo” amb corrupteles, tragèdies, elefants, comptes a Suïssa, adulteris, un avortament… En un parell de setmanes s’aixequen veus públiques a favor de l’abdicació i no tarda gaire a deixar-se sentir la possibilitat … d’una república!
Cal tenir molt present que, tot just el passat mes d’agost, aquesta vertiginosa successió d’aconteixements hauria estat impensable. I qui sembla estar darrera de tot això?. Reconeguts càrrecs del PP i opinadors mediàtics amb una més que qüestionable significació pels principis republicans més bàsics.
A no tardar sentirem crides a la unió del poble. Del poble espanyol, s’entén. I si Catalunya s’hi presta només caldrà reimprimir els vells llibres d’història que ja coneixem i, per descomptat, acomiadar-nos de cap perspectiva de secessió ni de consulta sobiranista durant els propers… 50 anys.
A algú li sonaria aquesta lletra?
Que no ens enganyin. La unió de forces contra un enemic comú pot ser una bona estratègia quan totes les parts accepten i respecten els guanys que cada participant vol aconseguir un cop assolida la victòria. D’altra manera, el poble català ja ha comprovat repetidament que el fracàs està assegurat.
Que les reivindicacions catalanes facin trontollar les bases de l’estat espanyol no ens hauria de fer perdre de vista l’objectiu propi. I l’objectiu català no és derrocar la monarquia espanyola, ni negociar engrunes per formar part d’un estat que va ser imposat per la força. L’objectiu tampoc és agermanar-nos, ni procurar que no s’enfadin, ni ser pacients. L’objectiu no és ajudar Espanya a canviar de règim polític, ni evitar-li perills. Tot això ja s’ha fet durant els darrers 300 anys!. L’objectiu d’ara només ha de ser decidir què volem ser nosaltres. I per això cal primer existir.
Si la banca no vol ajudar els petits empresaris ni els nous emprenedors, s’ha de procurar que tampoc rebi guanys quan aquests se n’ensurten.
Els productes haurien de poder sortir al mercat sense el cost afegit de pagament amb targeta de crèdit, mentre no s’utilitzi. Un afegitó que pot suposar un 2% del preu de venda i que avui dia grava més del 90% de les transaccions comercials del mercat.
Quan el diner de plàstic va irrompre en el mercat van ser molts els comerciants que procuraven evitar els costos bancaris a tots aquells clients que pagaven en efectiu, intentant repercutir la despesa sobre el client que utilitzava el servei.
No tardà gaire a sortir una curiosa llei que prohibia diferenciar el preu d’un producte per la seva forma de pagament. Va ser així com el percentatge bancari va quedar inclòs en el preu de totes les vendes, fossin fetes o no amb targeta, sense que el desprotegit consumidor pogués decidir com li convenia pagar i si volia o no aquell servei del banc en les seves compres.
De fet, els serveis bancaris són això: una mena d’imposició lligada directament al món laboral, social i econòmic. Avui dia no és possible cobrar una nòmina, una subvenció o un simple subsidi de 400 euros sense pagar peatge bancari. Fins i tot per tramitar els teus impostos amb l’Administració pública estàs obligat a mantenir un compte obert amb una entitat financera privada.
Els coneixem com a “serveis bancaris” quan en realitat són “impostos directes privats” que, amb la connivència dels organismes públics, graven el moviment dels nostres diners.
I què pot fer el ciutadà? Amb el comerç online s’obre un munt de possibilitats que de moment, en ser considerades insignificants, no estat regulades. De la mateixa manera que el consumidor pot decidir si vol pagar, i quina quantitat paga, en concepte de despeses de transport per rebre un article a casa seva, ha de poder decidir si vol pagar un servei bancari o s’estima més ingressar en efectiu l’import de la compra. Aquesta segona opció no té cap cost pel comprador ni pel venedor i no dóna cap benefici directe al banc.
Abandonar la dependència de les targetes i la comoditat que proporcionen alguns productes financers i exigir els venedors que el preu dels articles surtin sense l’impost bancari és una qüestió, i un repte alhora, a plantejar-se molt seriosament. Una simple informació “LIB”, Lliure d’Impostos Bancaris, pot fer saber el comprador que qualsevol servei de pagament és opcional.
Ho hem sentit a dir sempre: “Les dones tendeixen a participar menys, i mostrar menys interès (que els homes) per la política”. I de tan repetir-ho alguns s’ho arriben a creure i tot. Un recent article de Bruno Díaz, un jove que signa com a “politòleg”, justifica aquesta afirmació exposant un seguit de dades estadístiques basades en la participació directa de la dona en partits polítics o en les seves estructures.
Que les dones no participen tant en política és una afirmació simplista sustentada en la discapacitat de veure sempre la política des d’un únic prisma. Però n’hi ha d’altres. I les dones els coneixen de fa segles.
No es pot negar que al llarg de la història la dóna ha mostrat un cert conformisme a l’hora de treballar a l’ombra i assumir papers que sovint la pròpia societat li destinava. Això, però, no la fa ni menys activa ni menys participativa. En tot cas és la manca de reconeixement de les tasques que desenvolupen que les ha fet i les fa encara invisibles. El seu paper a la rereguarda, a l’ombra dels grans aconteixements que s’expliquen als llibres d’història ha estat sovint tan cabdal com poc analitzat.
D’aquest perfil femení n’hi ha molts exemples històrics, i demostren que les dones no refusen responsabilitats i que són ciutadanes compromeses, no amb els poders sinó amb el seu entorn. I és que, tal vegada, la majoria de dones no hagin estat mai interessades a jugar a les guerres sobre les estovalles d’un restaurant de cinc forquilles. Potser les avorreixi comprovar com els mateixos problemes s’intenten resoldre amb les solucions de sempre. Tal vegada les preocupi perdre el temps submergides en dialèctiques estèrils, coneixedores com són que més que preuat el temps és, sobretot, irrecuperable.
I potser, també, que hagi estat aquesta tenacitat per continuar treballant, sense importar l’anonimat que acostuma a fer florir els altres, que les ha permès conservar i desenvolupar una aptitud que torna a perfilar-se com un valor preuat: la credibilitat, entesa com la capacitat de transmetre confiança.
En una societat, l’actual, en què l’abús de la paraula està fent de la comunicació un caos, l’atenció es descentra en busca de persones que acompanyin els seus discursos amb un historial de fets i amb plantejaments alternatius. Persones que indiquin un camí, caminant-hi. Persones que expliquin com creuen que s’han de fer les coses, fent-les.
És per això que en moments de crisi econòmica i social, de sobte, apareixen amb força figures que arrosseguen masses. Figures amb un discurs social contundent, inequívoc. I són dones. Dones que porten anys treballant a les trinxeres. Allà on ningú les veia, allà on ningú fotografiava. I de cop i volta sorprèn que es posin davant d’un micròfon i ningú pugui refutar-les. I són dones. Dones que no ocupen càrrecs polítics però que han fet i fan més política que molts dels homes que se’n venten. Dones que entenen que la política ha de ser una altra cosa. Que s’ha de construir des del poble i per al poble i això només s’aconsegueix treballant als carrers, a les associacions, als centres cívics… perquè això també és fer política, senyors.
Fer política és impulsar un moviment social i mobilitzar més d’un milió i mig de persones en una manifestació que ha aconseguit qüestionar les estructures mentals de molts polítics de carrera, capgirar la perspectiva de país i donar a conèixer al món la qüestió catalana. Fer política és aconseguir fer sentir la veu de milers de persones afectades per les hipoteques i exigir actuacions, destapant les vergonyes de les estafes bancàries, i recollir més d’un milió i mig de signatures per presentar una ILP per la dació en pagament que ha deixat palesa la connivència d’alguns partits polítics amb les entitats financeres. Fer política és enfrontar-se a la consagrada indústria farmacèutica, mentre els nostres representants miren cap a una altra banda, i destapar una de les més grans estafes públiques consentides pels nostres dirigents. Fer política també és sortir als mitjans de comunicació, amb l’hàbit de monja de clausura, a defensar públicament, entre d’altres moltes coses, la independència de Catalunya, essent Argentina. I aquests només són els exemples visibles. Només caldria mirar allà on es fa la feina, on no hi ha càmeres, per saber quins són els percentatges de participació femenina.
Perquè fer política és tot això i, a més, haver d’explicar als estadistes i als que s’autoanomenen “polítics participatius” que, sortosament, la política no té una única manera de fer-se.
Em van ensenyar a l’escola que de guerres n’hi havia de diversos formats. Hem van fer estudiar les mundials, les civils, les fratricides, les fredes… Més tard hem van explicar que eren moltes les estratègies que s’utilitzaven per fer rendir l’enemic. Entre d’altres la intimidació, les amenaces, la burla, el descrèdit, la por, la coacció, la pressió i el setge, la prepotència, l’anihilació de competències, la violació de drets o el càstig permanent al territori i a la seva gent.
M’ha semblat interessant fer un exercici de recopilació d’algunes noticies recents per trobar comparances amb les tàctiques militars que diuen efectives en qualsevol guerra. He de dir que no m’ha costat gaire. Ni tan sols he tingut que recórrer a cap hemeroteca. La premsa més recent m’ha permès fer l’aproximació proposada.
Resulta fàcil recordar els darrers casos d’amenaces de militars espanyols davant l’intent dels catalans de reivindicar els seus drets. També he trobat representants públics del govern coaccionant membres de països europeus per impedir-los posicionar-se en el conflicte català. En un desplegament de coneixements tàctics de guerra, no fa gaire, avions militars sobrevolaven territori català com a estratègia inequívoca d’intimidació.
Els tractats de psicologia recullen que la constant degradació aconsegueix reduir l’autoestima i, per tant, la capacitat de lluita. La part dominant, doncs, pretén mantenir la seva posició sobre la part dèbil a base de desacreditar-la, fent mofa de les seves aspiracions i tractant els interlocutors amb prepotència.
Els llibres d’història asseguren que a l’època medieval s’assetjava un poble envoltant-lo per impedir l’abastiment de productes i de serveis bàsics als seus habitants. Ara el setge consisteix a impulsar boicots contra la producció catalana, envair competències, i impossibilitar el finançament com a formes de pressió econòmica amb l’únic objectiu d’impedir l’autosuficiència.
Del càstig a la gent i al territori serien exemples l’increment de la pressió fiscal sobre els catalans i la reducció d’inversions en infraestructures.
Hi ha una dita catalana que afirma que el cornut és qui té més dificultats per assabentar-se’n, perquè, mirat amb certa perspectiva, es poden identificar amb facilitat totes aquestes estratègies de guerra dins la relació que Espanya sosté i referma de manera reiterativa amb Catalunya. Caldria donar-li nom a aquesta mena d’interrelació que ha aconseguit mantenir captiva la voluntat d’un poble durant tants anys. Guerra fora si ambdues parts lluitessin, oi? Quin nom posarà la història al setge espanyol dels darrers segles?
Sigui com sigui el temps acaba acostumant les persones, que aprenen a sobreviure acceptant de grat relacions de submissió que permeten l’abús sistemàtic de l’altra part. Fins i tot està tipificada una síndrome que explicaria la dependència i la recerca de complicitats d’alguns catalans vers l’estat espanyol.
Tinc un amic que té una amiga que diu sentir-se indignada davant la vergonyant corrupció política que tot ho embruta mentre la misèria fa patir tantes famílies. Afirma que l’afecta molt saber que hi ha gent greument necessitada. Gent que ha de fer cua als contenidors de la brossa per sobreviure.
Fa deu anys també hi havia gent que remenava contenidors, li comento. Certament contenidors més plens i menys disputats, però misèria a la fi. Que ho fa, doncs, que aleshores no ens afectés tant?, li pregunto. Doncs molt senzill, li responc jo mateixa, els contenidors ara s’han acostat a casa nostra. Els veus tan a prop que és el pànic de convertir-te en usuària que t’afecta tant. Ara no hi veiem indigents que remenen contenidors. Ara hi veiem persones, que poden ser veïns, que poden ser coneguts, que podem ser nosaltres. Això és el què ens aterra: la idea de nosaltres com a indigents en potència.
L’amiga del meu amic respon que “potser si”. A ella no l’interessa la política, reconeix, però que la societat civil s’hauria de revoltar davant tants casos de corrupció mentre hi ha gent que es veu obligada a remenar contenidors. Que no hi ha dret que els governants parlin d’austeritat mentre es fiquen els nostres impostos a les butxaques. Que tots els polítics són iguals, que tots prometen i cap compleix. Ella no està desencantada dels polítics, diu, n’està farta!. Farta de sentir parlar d’independència quan s’hauria de buscar solucions per l’elevada taxa d’atur o pels desallotjaments hipotecaris o per tants altres problemes dels ciutadans.
Pregunto, a l’amiga del meu amic, si abandonar el projecte independentista resoldria aquests problemes que la preocupen. Li demano si fa un any la seva previsió de futur era millor que la d’ara.
No ho sé, respon, només sé que no es pot continuar així, que s’hauria de fer alguna cosa!.
I no et sembla que, amb el procés independentista, el què està passant és que alguns estan intentant fer alguna cosa?, li pregunto.
L’amiga del meu amic no és independentista. Mai s’ha plantejat aquesta opció, com mai, fins ara, s’havia plantejat que la indigència als contenidors ja existia.
Ahir vam fer un sopar d’amics. Un sopar de tardor. D’aquells que serveixen per conversar sobre la feina, sobre la crisi o sobre els cistells de bolets que està trobant cadascú. Anit, però, la diversitat de temes que acostumen acompanyar els licors d’aquestes sobretaules va absentar-se per deixar pas a un agradable debat polític que m’agradaria compartir en alguns dels seus punts més interessants i coincidents en moltes converses dels darrers dies.
Tot comença quan l’amic Joan apunta: encara no entenc per què no s’ha pogut fer una coalició de partits independentistes d’esquerres. Si no ho recordo malament, replica la Rosa, la manifestació de l’11S no demanava un front d’esquerres sinó sumar per aconseguir un front català per la independència i, “si tampoc ho recordo malament”, CiU i Iniciativa es van desmarcar des del principi. Així i tot, insisteix en Joan una mica alterat, SI va intentar ajuntar-se amb ERC que, segons afirmen, no va voler saber-ne res.
Si com has dit Joan, interpel·la la Candela, el que t’hauria agradat és una unió d’esquerres catalana amb qui creus que s’havia de ajuntar Esquerra? Amb SI i amb Reagrupament? Per la seva significació esquerrana, potser?.
Es va fer un silenci que en Josep va aprofitar per omplir copes buides i intentar desviar la conversa, sense èxit.
I les CUP?, va insistir en Joan, les CUP tampoc se les pot considerar d’esquerres?. I tant que si!, li respon la Candela. Passa que les CUP no van voler entrar en negociacions per què encara no havien decidit si es presentaven a les eleccions.
Jo no hi entenc gaire d’aquests temes, interromp la Maria, però si a les CUP els hagués interessat la unió del vot independentista, per què s’haurien d’haver presentat just en aquestes eleccions, quan no ho havien fet mai abans?
Es fa un nou silenci. Com si alguna mena d’inexplicable evidència obrís noves perspectives.
No m’ho havia plantejat això, admet en Joan. Certament no s’entén que tothom cridi a la unitat mentre provoca divisions. Això és una bona merda! Tenim una oportunitat única i l’únic que aconseguirem és perdre un munt de vots independentistes!.
Sabeu?, diu la Rosa, potser el què passa és que portem massa temps culpant de tot als polítics. En tenen moltes, de culpes, és clar. Però de la pèrdua de vots independentistes no. Els vots són individuals i lliures. Que no es perdin vots està a les mans de qui introdueix la papereta a la urna, no a les mans dels pactes que els partits vulguin o no fer.
No és tan fàcil, diu en Josep, alguns fa temps que estem intentant fugir dels partits habituals per generar noves formes de fer política. Cada elecció l’intenten convertir en una situació excepcional per provocar el dubte de la utilitat del vot als parits minoritaris.
Estic d’acord amb tu, afirma la Maria. Però en aquestes eleccions ens hi juguem molt, oi? Alguns asseguren que si CiU aconsegueix majoria, la independència perdrà pistonada. Altres diuen que si el PP aconsegueix ser segona força, CiU tindrà l’excusa perfecta per justificar futurs pactes. Les estadístiques confirmen la dificultat que tenen SI i les CUP per entrar. Iniciativa continua parlant de l’interessant sexe dels àngels, al marge de la problemàtica de finançament català i, per descomptat, del debat independentista. Esquerra afirma ser el vot útil per impedir que el PP quedi com a segona força i per evitar una possible davallada del compromís sobiranista de CiU. El PSC navega entre el purgatori i el limbe…
De sobte es genera un batibull d’intervencions simultànies que mostren els dubtes i els diferents posicionaments ideològics de cadascú. Hi ha consens en acceptar que la informació que tots tenim és parcial, insuficient i distorsionada i que, per tant, el suport a una o altra opció política acaba sent un acte de fe i d’esperança.
Mireu, crida en Josep per silenciar el guirigall, la gent volem moltes coses, però encara no sabem com aconseguir-les totes amb un sol vot. Potser no s’hagi d’esperar tant d’un simple vot, coi!. Un vot vindria a ser com una aposta. Això! Un aposta per un grup de gent amb la qual es comparteix gran part dels punts d’un projecte. No cal que siguin tots. Ni cal que quan toqui el punt que no ens agrada ens estripem cap vestidura. Un projecte no és un vestit fet a mida de ningú. Un projecte és una suma de punts acordats per aconseguir el màxim consens social.
Si, si, però els polítics prometen en campanya tot allò que obliden mentre celebren la victòria, afirma en Joan.
Deus parlar pels teus, de polítics!, s’exalta la Rosa. Ja n’hi ha prou de posar tothom al mateix sac!. En aquest país hi ha pocs que hagin tingut majories per acusar-los d’incomplir els seus programes. Que aquí, per tapar les vergonyes d’uns pocs, sempre s’acaba generalitzant. És cert, hi ha polítics de tota mena. I també n’hi ha de corruptes. Però, fins que no es demostri el contrari, de moment tots estan concentrats al mateix vaixell, i són clarament identificables!.
Esclata un riure col·lectiu i encomanadís davant la impetuosa intervenció. La vetllada s’allarga fins ben entrada la matinada. Ningú pretén convèncer ningú. És una tertúlia entre amics. Una conversa que sembla buscar, encara, arguments que refermin o facin decidir posicionaments. Arguments que permetin veure i entendre altres punts de vista. En el millor dels casos només servirà per tornar a reflexionar, a soles, i prendre la decisió que millor consideri cadascú. Perquè, com bé deia la Rosa, el vot és individual, secret i, sortosament, lliure.
Si per un segons fóssim ells ens adonaríem com d’absurd és pretendre que els espanyols acceptin conceptes que li són aliens. El pilar que sosté el seu Estat és la Constitució Espanyola i aquesta contempla l’obligació d’actuar davant qualsevol acte de rebel·lia que faci perillar la seva estructura.
Per tant, és una obvietat afirmar que Espanya té l’obligació d’actuar, si cal per la força, davant del que s’entengui com un perill de trencament geogràfic, social o econòmic. Si fan el desplegament que fan per un “perejil”, què podem esperar que facin per conservar la seva font d’ingressos més important?
Així les coses, demanar que entenguin és una exigència contranatura. Si per a ells Espanya és la que és i és així com han de defensar-la, què hi fem esperant comprensió?
Fins i tot, si fossin capaços d’acceptar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya ells l’entendrien aplicable dins d’un marc geogràfic diferent. Si Espanya és una, en tot cas hauria de ser consultada tota ella sobre una part dels seu propi territori. Resultaria absurd i incoherent que no ho pensessin així.
Des de la conclusió, doncs, que ells no poden –no és que no vulguin, és que no poden- entendre que una decisió que afecta a tot el territori la prengui només una part. Des de la lògica de comprendre que no poden reaccionar d’altra manera que no sigui aplicant la seva llei suprema, què els volem demanar?
Si som capaços nosaltres de posar-nos en el seu lloc i comprendre la seva perspectiva, què fem esperant? Què fem intentant convèncer? Perquè la qüestió no ha de ser què en pensen ells o què faran. La qüestió ha de ser què en pensem nosaltres i que volem fer d’això que pensem.
D’altra banda, resulta obvi també que, mentre estiguem sota la legislació actual, si s’impulsa una mobilització social per preparar un referèndum a Catalunya estarem provocant una reacció legítima. I, Quina podria ser una de les reaccions “legítimes” que ens podríem trobar? No els caldria cap mena de violència, no, si no volguessin. Seria tan senzill com aprovar una llei que anul·lés els drets actuals del Parlament Català i, per tant, el deslegitimés d’una plomada. Una llei d’aquelles que s’elucubren de nit i es fan efectives de matinada, amb caràcter retroactiu. Això faria del tot inviable qualsevol declaració d’independència i Catalunya perdria tota la força legal que té per defensar-se davant dels estats europeus.
Una temptació massa fàcil per no ser tinguda en compta, oi? Tinc la sort de no ser jurista i poder aferrar-me a la confiança que això no sigui possible.
Seria, però, raonable valorar amb cura els riscos d’intentar un procés social per preparar un referèndum vinculant sense haver declarat prèviament, encara que sigui amb caràcter provisional, un estat independent. Només la declaració d’un parlament legítim podria impedir la reacció militar espanyola i permetria als estats europeus i al món qüestionar qualsevol intent de repressió o de limitació de les llibertats.
S’està parlant molt d’aquesta Diada i, de ben segur, que se’n parlarà encara molt més. Si un bonic mes de juliol Barcelona es va omplir de colors, aquest cop un mar d’estels onejava imparable al crit unànime d’independència.
Alguns prestidigitadors, però, afirmen que si bé és cert que hi havia un milió i mig de manifestants, segons la guàrdia urbana, la gran majoria de catalans no hi era perquè no donava suport a la convocatòria.
No sé des de quan la no participació compta en camp contrari. Algú s’imagina que en unes eleccions un espavilat intentés adjudicar-se els vots dels absents?. Doncs, si. Resulta que tot aquell que no hi és present en una manifestació (independentista) es comptat directament com a contrari a la causa. A aquests no se’ls permeten les excuses, com acostuma a passar a qualsevol crida electoral, d’estimar-se més anar a la platja o fer “sofing”, ni tan sols tenen l’opció de ser considerats indiferents al tema. I els conductors dels autobusos públics, els taxistes, els conductors del metro, els treballadors dels bars i restaurants… tots aquests al sac dels completament contraris a la idea d’un estat propi, per no assistir-hi!
Com va dir algú: Comptar per comptar, no. Però si s’ha de comptar, es compta!.
Imitant un magnífic article, d’algú que va estar peça fonamental per als inicis d’aquest procés independentista que comença a il·lusionar majories, publicat uns dies abans de la gran concentració, valdrà la pena recordar que a la manifestació hi va faltar molta, molta gent. Gent que va seguir la Diada enganxada al televisor repetint les consignes amb el cor, acompanyant el caminar dels milers de catalans que ompliren Barcelona, lamentat, segur, no haver pogut ser-hi presents. No hi era la senyora Rosa, una dona gran que deia que el cor estirava però les cames s’hi negaven a seguir-lo. Tampoc hi era la Laia perquè treballa en una cooperativa i la collita de la verema no pot esperar. Ni la Coia que, vés, això de la política no li fa el pes però que, a darrera hora, algun cuquet la va fer decidir a participar de la manifestació de Reus. Explica, val a dir, que eren unes tres mil persones. Seria del tot injust posar-les al cabàs dels contraris a l’estat propi només per no haver-se desplaçat, oi?. En Joan, la Sònia, i en Ramon, com molts altres, treballen lluny i van dir que ens acompanyaven amb el cor i amb l’esperit, futurs presidenciables tots ells. La Xaro té una filla petita i va seguir emocionada l’esdeveniment pels mitjans. Tampoc hi era en Joan Pere ni la Iolanda, que estaven a l’hospital portant un nou catalanet. L’Antonio va rondinar que ja n’havia fet moltes, de manifestacions, i que no servien per res. Però tothom sap que el cor li va retreure tot el dia no poder sentir d’aprop la cridòria esperançadora. En Carlos i la Francisca són un matrimoni jubilat que vota convergència des que va marxar Franco i, malgrat alguna infidelitat puntual, mantenen aquella actitud còmoda tan característica de persones de certa edat que ja els estan bé els canvis sempre que els facin altres, i acabin bé. Tots dos, per cert, van romandre desperts fins que vaig arribar a casa a quarts d’una que em van trucar per telèfon per sentir, de primera mà, com s’havia viscut tot, allà, a la capital. D’altra banda, com molt bé saben els organitzadors, hi va haver molta altra gent que es va despertar tard i ja no va trobar places als mitjans de transport organitzats.
Aquests són, només els que jo conec i/o recordo en aquest moment. Allà hi van haver, com a mínim, un milió i mig de persones i de ben segur que cadascuna d’elles podria escriure una llista com aquesta. Allà hi van ser un milió i mig de catalanes i catalans que van exhaurir les estelades per tal que ningú tornès a malinterpretar el sentit inequívoc del seu esforç.
Imatge: Dolors Palma
