S’ha d’admetre que, ens agradi o no, el que més vots dóna en una campanya electoral és un discurs preparat i una posta en escena plena de banderetes enmig d’una multitud victorejant. L’espectacle exalta les masses presents i mobilitza les absents. Per tant no es pot retreure que aquesta imatge formi part de les activitats de campanya de qualsevol partit.
Malgrat aquestes inversions en màrqueting, alguns sectors de població es resisteixen a deixar-se cegar pels excessos de colors i panderetes. Molts d’ells s’autoanomenen desenganyats, decebuts o descreguts. D’aquestos caldria distingir entre els militants i els activistes. És ha dir els que ho són de forma permanent, sempre, i els que hi han arribat per les circumstàncies, siguin quines siguin. Ambdós però, i per diferents motius, acostumen a justificar i defensar la no participació en actes electorals.
Val a dir que no votar pot ser interpretat, políticament i social, de qualsevol manera menys com a forma de protesta ja que queda associat directament al percentatge de ciutadans que no estan interessats a participar en res o als inconformistes sistemàtics, actituds reals i tan legítimes com qualsevol altra. Així, doncs, formar part del col·lectiu que no vota no s’identificarà mai com un acte reivindicatiu o de protesta.
D’altra banda el vot en blanc, en el nostre sistema electoral, té unes conseqüències que s’explica molt bé en aquest vídeo. Malgrat tot, ara per ara, és l’única opció que pot representar el descontentament o la insatisfacció davant dels partits que es presenten.
Ho reconeguin o no, i amb independència de com es distribueixin després aquests vots, cap polític resta indiferent a les paperetes blanques. Els que governen perquè les identifiquen amb una pèrdua de confiança i els que volen governar perquè representen la incapacitat d’haver convençut com a alternativa. Mai un vot blanc s’ha interpretat com que al ciutadà ja li està bé i s’ha estimat més quedar-se al sofà o anar a la platja. Mai un vot en blanc es sinònim d’oposició, sinó de voluntat de participar.
Certament, seria molt més interessant que els vots en blanc fossin representats per escons o cadires buides, perquè potser així es farien visibles i alhora més cobdiciables. Però, que els vots blancs acabin reforçant els partits més votats no deixa de ser una acceptació més de la democràcia. Al cap i a la fi, que a uns no els agradi res del què es presenta no comporta que no els estigui bé a una majoria. Aquest fet només es pot valorar per la quantitat de sobres que porten paperetes, molt superior als que no les porten.
No cal dir que l’ideal és trobar una papereta que pugui satisfer en una o altra mesura les nostres expectatives individuals i/o col·lectives però si cap de les opcions mereix prou confiança, aleshores menystenir el vot en blanc representa renunciar a l’única fórmula que queda d’expressió electoral.
És important que les nostres decisions electorals no depenguin d’arguments apocalíptics que limitin les nostres possibilitats o ens obliguin a escollir l’opció menys dolenta. Els sistemes de consulta als ciutadans són la màxima expressió d’una societat democràtica on participar-hi és un dret i una responsabilitat i on cap argument, per coherent que sembli, ha de servir per limitar-nos.
Es pot canviar el sistema electoral actual, si una majoria així ho vol, però mentrestant el ciutadà que vulgui participar-hi continua tenint dues opcions: escollir d’entre l’oferta política la que cregui que s’adapta millor als seus interessos o no escollir-ne cap.
Dolors Palma 20 de maig de 2011