Compassió

Publicat el 20 abril 2011 per JOSEP MARIA

La vida és plena de sorpreses. A vegades agradables, a vegades no tant. A vegades gens. En els darrers dos anys he viscut indirectament el patiment de persones estimades. En concret el d’un bon amic. Un amic amb el qual ens uneix no pas una llarga amistat de molts i molts anys, sinó una amistat diferent. No formem part de la colla d’amics. No em surtit de parranda plegats, no hem fet activitats plegats. Ens coneixem de temps però no sabria dir quant. Conec pràcticament tota la seva família. No és una coneixença molt íntima, però penso que sí que és autèntica.

En dos anys ha passat el que molts de nosaltres podríem qualificar com un veritable calvari. Ha perdut quatre dels seus éssers estimats. La primera pèrdua va ser traumàtica. Inesperada. Injusta. A tots ens va sacsejar. No sóc capaç de posar-me a la seva pell per sentir el que ell podia haver sentit. No puc imaginar-ho. Però ell va portar el seu dolor amb dignitat. No tenia temps per a plànyer-se massa. Les responsabilitats familiars l’obligaven a fer el cor fort. Tenia fills, sogres, que depenien de la seva enteresa. Defallir era un luxe que no es podia permetre. Això és aterridor. Tots necessitem un temps per a pair una situació com aquella. Ell no el tenia. Portar el dol intern alhora que assumir les responsabilitats que et cauen al damunt no pot ser fàcil. Ell ho va fer. Estic segur que amb seqüeles. Davant de situacions com aquestes hom no pot fer gaire cosa. Vaig sentir compassió. No una compassió carrinclona. Una compassió que fa patir amb la persona estimada. Que sovint està mancada de recursos útils amb els quals poder ajudar. Davant d’aquestes circumstàncies ens sentim inútils. Sovint només podem oferir la nostra solidaritat. Moltes vegades només podem oferir-la per si cal agafar-la per sostenir-se.

Mesos més tard la sogra l’abandonava. Mesos més tard el sogre l’abandonava. Dues pèrdues encadenades de dues persones a qui ell havia carregat a les seves espatlles. A qui havia dedicat el seu temps i la seva generositat. La mort semblava no voler deixar-lo passar un dol normal que seguís el seu propi procés indefugible, inevitable. Què més em quedava a mi per oferir-li? Poca cosa, oferir un braç, una paraula, una estona de companyia. Una solidaritat autèntica. No gaire cosa més.

Ara, quan semblava que les coses podien retornar a la normalitat, una nova sotragada. Una nova cicatriu. La mort d’un pare no deixa de ser una experiència vital natural, però no per això menys terrible. Quins són els límits de la naturalesa humana que fan possible no derrumbar-se. Són inevitables les preguntes. Què he fet per merèixer això? Perquè? Preguntes que no tenen resposta. I nosaltres com podem ajudar? Ben poc. Jo diria que el que agrairia en situacions com aquesta és la compassió. No la pena, sinó l’autèntica compassió com a expressió que el seu dolor també és el nostre. Que som allà, que pot comptar amb nosaltres. En silenci, conversant, fins i tot esbossant un lleu somriure.

He seguit durant setmanes la sèrie de TV3 “Polseres Vermelles”. Una bona sèrie i de qualitat que va una mica de tot això. Com podem respondre davant la malaltia, davant la fatalitat, la nostra i la dels que ens envolten? Els seus protagonistes ens ho ensenyen. A vegades amb la nostra tristesa, a vegades amb les nostres ocurrències, a vegades amb les nostres limitacions de no saber-ne prou. Creant una solidaritat humana possible. Fent nostres els sofriments dels altres, també les seves alegries. No cal ser herois per fer-ho. L’heroi és qui passa el mal tràngol i se’n surt. Els altres simplement hem d’estar disponibles.

Avui el meu amic passa de nou un mal tràngol. Un més. Jo no hi podré fer massa cosa. Tan sols estar disponible per sostenir-lo si necessita el meu braç per fer-ho. Fent el seu sofriment una mica meu.      

Publicat dins de Personal | Comentaris tancats a Compassió

La classe de religió

Publicat el 19 abril 2011 per JOSEP MARIA

Avui s’ha fet pública la sentència del Tribunal Constitucional espanyol en relació a una demanda d’una professora de religió a qui el bisbat d’Almeria va treure el dret a seguir fent classe de religió en el centre on impartia aquesta matèria. Les raons esgrimides pel bisbat era que la senyora en qüestió no donava testimoni coherent amb la matèria que ensenyava en casar-se pel civil amb un senyor divorciat.

La sorpresa no ha estat la sentència del TC, sinó la sentència del tribunal ordinari que va donar la raó al bisbat. El TC ha raonat suficientment els motius de la seva decisió. L’únic que és avaluable per a decidir si una persona docent està capacitada per a impartir una assignatura és el seu coneixement de la matèria. El bisbat no tenia cap argument per a discutir aquesta capacitat, sinó que només basava la seva decisió en el fet de no viure d’acord amb la matèria que impartia. La seva vida privada no és motiu per a decidir apartar de la docència un professional de l’ensenyament.

És evident que la professora no ha comès cap delicte, ni ha violat cap dret dels infants que la incapacitin per a ensenyar religió a l’escola. Una professora de religió no té perquè estar sotmesa a unes exigències que no s’exigirien a un professor de qualsevol altra matèria. Acceptar els motius que van dur el bisbat andalús per a apartar la professora de religió seria com si a un professor de teoria econòmica se li exigís que ha de ser marxista per a ensenyar què era el marxisme o que ha de ser liberal per a explicar què és el liberalisme. O que un professor de filosofia visqués per exemple com a un estoic per a explicar qui eren els estoics. Que sigui racionalista quan explica el racionalisme, o empirista quan expliqui l’empirisme, o conductista, o …. Seria ben absurd, no!

Un professor de religió no és un evangelitzador. No fa proselitisme, o no l’hauria de fer. Hi pot haver un bon professor de religió que sigui ateu, perquè no? Hom tendeix a confondre el professor de religió amb un catequista. Imagineu que per a explicar què és l’islam només ho pogués explicar un musulmà?

Celebro que el TC sigui capaç de dictar una sentència raonada i deslligada de tota ideologia. Allò que no van saber fer amb l’estatutet, ho han sabut fer amb aquesta sentència. N’hi ha que estan de sort.    

Publicat dins de General | Comentaris tancats a La classe de religió

Setmana santa

Publicat el 18 abril 2011 per JOSEP MARIA

Ja hem entrat en la setmana santa. Després de la quaresma ha arribat el diumenge de rams i ja som en plena setmana santa. Actualment aquesta setmana té un to eminentment vacacional. Però en anys passats, bastant passats, la setmana santa tenia tot un altre caire. Tinc records de la meva infantesa relacionats amb la setmana santa. Jo vivia fa ja molts anys al carre Sant Sebastià. Casa meva feia cantonada amb el carrer de Sant Antoni. Vivíem just damunt de la històrica farmàcia Català. En aquells temps, aquesta zona formava part del rovell de l’ou de Valls. El carrer de Sant Antoni era el carrer més comercial de la ciutat. Des de la plaça de Sant Francesc fins al carrer major hom podia gaudir d’una interminable successió de botigues que garantien als seus veïns la possibilitat de sortir a comprar qualsevol cosa sense desplaçar-se més de 500 metres de casa. Diverses fleques, cansaladeries, carniceries, ca les Taronges, ca l’Oli, verduleries, discos i electrodomèstics com a ca Bofarull, perfumeries com ca Dasca, botigues de queviures i licors com a ca Vilaró, etc. Ben a prop teníem la plaça de l’oli amb les seves botigues i el seu mercat on es podia comprar animals vius. Recordo la parada de la Sió on nosaltres hi compràvem conills que vèiem matar davant nostre.

Eren altres temps i eren altres formes de viure. Recordo que els diumenges els vivíem com a grans dies de festa. Anàvem a comprar vermut i patates de xurro, menjàvem pollastre que llavors no era una menja de cada dia, sinó una menja excepcional i festiva. A la tarda tota la família anàvem a fer unes quantes passejades carrer de la cort amunt, carrer de la cort avall. El Pati era el punt d’inflexió on tota la gernació girava per refer el seu camí altra vegada. Llavors encara s’estilava el vestit del diumenge. La gent es posava els seus millors vestits. No com ara que molts ens abillem amb un xandall que ens allibera del vestit setmanal. El diumenge era un dia especial, únic.

Aquests records de persona que ja rapapieja, els associo a com vivíem llavors la setmana santa. Una setmana santa amb una religiositat que a voltes ofegava. Cada dia tenia la seva característica molt marcada. Penso que el dijous tocava anar a visitar els monuments, que eren les formacions a tall de monument que es feien a les esglésies de Valls per a acollir la sagrada forma, l’hòstia, col·locada a la custòdia, una mena de canelobre circular formant com un sol amb els seus rajos on al bell mig s’hi instal·lava l’hòstia blanca. Tot plegat enmig d’una barroca decoració floral.

El divendres era un dia eminentment trist, gairebé tràgic. Els centurions vetllaven ja el sepulcre al capvespre i a la nit la processó. Totes les famílies pertanyien a una germandat o altra. La meva pertanyia al sant sepulcre. No recordo prou bé si alguna part de la família pertanyia també a alguna altra. Estic parlant d’una època en què jo era força petit i per tant la meva memòria em podria fallar. Recordo l’espectacular palma del sant sepulcre. Res que s’assembli a l’actual. Era molt més impressionant. Molt més. A casa teníem una vista privilegiada. Teníem una gran balconada que arrencava del carrer de Sant Antoni i donant el tomb acabava al carrer de Sant Sebastià, just davant de la font. Teníem, doncs, força metres per veure el recorregut de les processons tot venint de lluny. Recordo dues processons. La del divendres sant i, jo diria, que la del diumenge de rams. Podria ser que la memòria em tornés a trair. No m’he documentat per fer aquest escrit. Jo era dels que tenien preferència pel sant crist de Sant Francesc. M’agradava més. La seva mirada. Amb els ulls oberts, diria. Em sembla recordar que primer passava ajagut amb els armats i després pujava ja amb tota la processó. No em feu massa cas en quant els detalls, la memòria sovint traeix els nostres records.

Les processons d’aquella època formaven part de la religiositat del moment. Érem en ple franquisme. Tot era monolític. Un sol pensament. Una religiositat amb la qual mai no m’he sentit identificat, però que m’impactava. Tot semblava una tragèdia, un drama. Diria que a diferència d’ara, no es veia la processó com un espectacle. Hi havia una actitud reverencial, de profund silenci. Era una religiositat que em va recordar la pel·lícula d’en Mel Gibson, “la passió de Crist”. Una religiositat que sovint es quedava en el fet històric, en la crueltat de la mateixa passió. Evidentment cadascú la vivia a la seva manera, però aquest és el record que en tinc. Una imatge que no tinc avui dia. Només he vist la processó de setmana santa moderna una vegada. Quan era jove vaig participar com a armat, els antics, no pas aquests d’ara tan polits i tan marcials, en la darrera processó que es va fer en l’etapa anterior. No m’interessava veure la processó actual. Si vaig baixar a veure-la va ser perquè la meva dona que no és de Valls, i és bastant més jove que jo, tenia ganes de veure-la. La veritat és que no em va agradar. No sé ni si la vaig acabar de veure tota. Crec que no. No me n’amago. No m’agraden les processons. No vull entrar ara en exposar els motius pels quals no sigui una manifestació que m’atregui. No és el lloc, ni el moment. Però sí que diré una cosa. No essent una religiositat que comparteixi, la de fa quaranta anys, la processó actual em va semblar mancada d’alguna cosa, alguna mena d’autenticitat. Déu me’n guard de criticar o opinar sobre les motivacions personals de les persones que hi participen. Cadascú deu saber les seves i jo les respecto. Però a la processó actual li vaig trobar a faltar l’ànima. No em va produir cap sentiment o sensació positiva. Segurament té molta més espectacularitat, no ho sé, però la vaig trobar buida. Com a manifestació cultural tampoc no em va suscitar res. No estic fent una crítica de les processons. Simplement expresso les meves sensacions. Per tant, em sembla bé que qui vulgui hi vagi, ja sigui a participar-hi o com a espectador. Però personalment no hi trobo res. La meva religiositat i espiritualitat va per altres camins. I sobre això hi ha tan poc a dir que em sembla que cadascú ha de saber què i com el fa sentir i viure la seva pròpia religiositat o el seu ateïsme. Són coses diferents. Hi haurà ateus a qui agradin les processons des del vessant cultural o folclòric i hi haurà el creient a qui no l’entusiasmin gens ni mica. Em causen més impacte els misteris exposats estàticament que no en marxa durant la processó. Com una obra d’art que en observar-la ens influeix en el nostre ànim o en la nostra sensibilitat.

Avui només volia rememorar els meus records d’infància. Uns records llunyans i que ni enyoro, ni m’emocionen. Simplement són això, records i vivències. Formen part de la meva vida i del meu passat.          

Publicat dins de Valls | 2 comentaris

Dividends, bons i acomiadaments

Publicat el 15 abril 2011 per JOSEP MARIA

Aquests dies s’estan fent públics els beneficis de moltes empreses. Si ens atenem a aquesta dada, hauríem de concloure que la crisi ha passat. Les grans empreses de serveis i industrials estan presentant números espectaculars en els seus beneficis. Segur que hi ha petites empreses que encara tenen problemes en els seus comptes de resultats, però les empreses insígnia mundials i espanyoles van disparades. La crisi se’ls ha acabat.

Aquestes grans empreses i bancs, junt amb els seus beneficis, ens presenten els pagaments de bons multimilionaris que es pagaran als seus directius. Uns pocs directius, generalment els mateixos que van gestionar de manera fatal les seves empreses, ara es reparteixen els bons que els permetrien deixar de treballar avui mateix. Per ells la crisi se’ls ha acabat.

Aquests dies les empreses i bancs estan anunciant el repartiment de dividends entre els seus accionistes. Han obtingut beneficis i els reparteixen amb els seus accionistes. Suposo  que una petita part els reservaran per a noves inversions, espero. La crisi, segons aquestes dades, s’ha acabat.

Però, ai làs! Mentre llegim això, ens anuncien que aquestes mateixes empreses i bancs acomiaden gran quantitat dels seus treballadors. Per a aquests, contràriament, la crisi no fa més que començar.

Els govern català anuncia retallades en els serveis bàsics socials: salut i educació. Per als ciutadans la crisi segueix ben viva. Milions d’aturats, milers de persones que no tenen ja cap ingrés perquè han exhaurit les prestacions, persones que han perdut la casa, la feina, la dignitat.

La conclusió de tot plegat és que qui va causar la crisi econòmica i financera segueix vivint a cos de rei i les víctimes de la crisi cada vegada som més pobres i miserables. Quan un sistema social permet aquestes coses és que ha tocat fons, s’ha pervertit, és corrupte de dalt a baix.

A l’estat que ens ocupa van crear això que anomenen FROB, Fons per a la Reordenació Bancària. Diners públics que serveixen per tapar les vergonyes dels pocavergonyes. La ciutadania hauria de dir prou. Les institucions públiques només haurien de garantir els dipòsits dels pobres ciutadans que ja no podem guardar els nostres estalvis, si és que en tenim, sota la rajola i els hem de tenir en un banc o caixa. Com que els serveis de què disposem els hem de tenir domiciliats i no podem anar a pagar-los en oficines del propi poble els hem de tenir en bancs i caixes; el que cal és garantir els dipòsits dels ciutadans i res més. Els de les petites empreses potser també. Res més. Els crèdits que els bancs s’han demanat entre ells i no poden pagar que els paguin aquests que reben bons i dividends. Els que inverteixen i perden especulant ja s’ho faran. A alguns d’aquests se’ls hauria de posar a la presó, però llavors els hauríem de pagar l’estada, potser la presó del ric se l’hauria de pagar ell mateix. Si han de caure bancs o caixes, que caiguin. Garantim el que hem de garantir i res més. No podem donar milers de milions d’euros a bancs i caixes que l’únic que faran és fer-los servir per pagar els seus deutes a altres bancs i caixes, ni un euro no posaran a disposició de l’economia productiva, l’economia real.

El sistema és pervers quan permet retallar el benestar de milions de ciutadans, la seva feina, els seus serveis essencials, mentre donem milers de milions als pocavergonyes. La societat s’hauria de plantar. Tota altra alternativa contribueix a perpetuar un sistema injust i immoral. Cap empresa hauria de poder repartir dividends o bons si aquesta mesura va acompanyada d’acomiadaments. Cap sistema polític hauria de poder retallar serveis públics si regala, ni que sigui a interès que potser no podrà cobrar, diners públics a persones, empreses o bancs que han tingut actuacions irresponsables i immorals. Recursos públics que de cap manera podem dedicar a salvar pocavergonyes.

Els ciutadans podem acceptar retallades, els ciutadans podem acceptar que res no tornarà a ser com abans, però només si aquest sacrifici va acompanyat de mesures que eliminin de socarrel allò i aquells que perverteixen el sistema. Hem d’exigir que es faci. Si ens diuen que no podem perquè sinó cauria el sistema, doncs potser és hora que caigui el sistema. Es pot si es vol. Som nosaltres, el comú dels mortals que ho tenim a les nostres mans. Ens ho hem de creure. Som molts i ens costa d’organitzar-nos, ells ho saben i ho aprofiten. Comença a ser hora de demostrar que s’equivoquen. Si no ho fem, la responsabilitat final recaurà sobre nosaltres. De víctimes passarem a ser còmplices. Ens agrada la comoditat. Ens donen “panem et circenses” i tots contents. Tindrem el què ens mereixem. Deixem de plorar i actuem.   

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Dividends, bons i acomiadaments

Una indignació tranquil·la, però indignació!

Publicat el 12 abril 2011 per JOSEP MARIA

Ahir a la nit a més d’un li devia agafar mal de ventre. Barcelona, els barcelonins i les barcelonines, van donar una vegada més una lliçó de civisme. La consulta sobre la independència va transcórrer en un ambient de plena tranquil·litat i un civisme exemplar. El Periódico devia quedar ben retratat amb el seu “així no” del dia abans. La consulta a Barcelona no va desmerèixer la d’altres viles i ciutats del Principat. Alguna cosa s’està movent en els solaments de la societat catalana. Una mena d’indignació tranquil·la. Indignació perquè els ciutadans de Catalunya no podem expressar d’una manera lliure i legal què pensem sobre el nostre futur. És una indignació transversal. I amb aires de futur perquè neix de baix. En Pujol fill deia que la ciutadania va dues passes endavant dels polítics. Si ho creu així, potser que s’ho comenci a fer mirar. Si simplement ho diu i no mira d’agafar el pas, no crec que sigui un bon polític, un bon servidor públic. Més val que plegui.

Cada vegada més em sembla veure moltes persones i estaments incòmodes. La coalició federada que governa Catalunya comença a tenir fissures respecte a la seva característica ambigüetat. Comença a ser hora de la claredat. El senyor Duran Lleida va nerviós per l’escenari polític que la ciutadania comença a dibuixar. Deu ser per allò de la seva vocació política espanyola. Si en Carrrasco i Formiguera aixequés el cap! Desvela el sentit del vot de la vicepresidenta del govern i a més diu que ho fa perquè li dóna la gana, menystenint la vicepresidència del nostre país. Deu pensar que el paper que fa al parlament espanyol és més important que no pas el propi govern del nostre país.

La societat catalana sembla seguir els passos recomanats per Stéphane Hessel que vaig comentar fa uns quants dies. La societat catalana es va indignant poc a poc, però sense pausa. El doctor Vilardell, president del Col·legi de metges de Barcelona i principal assessor en temes de salut del govern català es planta i diu al govern que ha d’aturar les retallades proposades i ordenades al sistema sanitari català. Un sistema sanitari al que sembla que es vol fer recular no sé quants anys enrere, tant en la qualitat del servei, rapidesa, innovació, inversions, etc. Els metges estan indignats i amb raó. Jo m’indigno amb ells.

Els mestres comencen a indignar-se amb la consellera Rigau, i amb raó, i jo amb ells. Penso que la consellera va fent via per convertir-se en la pitjor consellera del ram dels darrers anys. Alguns dels actuals consellers de la Generalitat tenen, des del meu punt de vista, una manca total d’habilitats comunicatives. Alguns d’ells em provoquen una mena d’urticària cada vegada que els sento parlar. Prepotència i fins i tot xuleria són sensacions que em desperten quan els sento parlar. Rigau, Ortega i algun altre.

La ciutadania s’ha de sumar a aquesta indignació dels treballadors de la sanitat pública, pel nostre bé. La ciutadania s’ha de posar al costat dels mestres davant els plans del govern. I ho dic jo que no tinc massa simpaties pel col·lectiu de mestres com a tal. I ho hem de fer per la qualitat de l’ensenyament dels nostres fills i filles.

Són temps difícils, sí. Cal reorientar els recursos, sí. Puc estar-hi d’acord. Però quan ens hem d’estrényer el cinturó no podem prescindir de cap euro com fa el govern en un acte de demagògia amb la supressió d’impostos que només beneficia uns pocs i perjudica tota la ciutadania. Hi ha moltes alternatives abans de retallar en els pilars del nostre model de benestar, en la qualitat del nostre sistema sanitari, en la qualitat del nostre sistema educatiu, que ja no va sobrat.

El govern espanyol amb una xuleria a l’alçada de la del govern català diu que no pagarà el fons de competitivitat corresponent a l’any 2011. Ostres, a més del què ens foten cada any, a més es neguen a pagar el que els obliga la llei. No hi ha més remei que seguir els consells d’en Hessell. Ens hem d’indignar. Fem-ho civilitzadament, pacíficament, però amb fermesa. Estic indignat, sí. Ho hauríem d’estar tots.

Si els polítics del nostres país no saben seguir els passos endavant que la ciutadania els marca, empenyem-los nosaltres. Si els polítics espanyols se’ns mofen a la cara perquè els sembla que com que som catalans tot ho suportarem, demostrem-los que van errats. Que ens plantem. Indignats, civilitzats i pacífics, però indignats. Tenim força.

Estan nerviosos. Mireu sinó com tremolen davant d’una acampada davant del Parlament nacional. Tremolen tant que intenten boicotejar-la. El poble s’ha posat en marxa, si nosaltres no ens aturem, ningú no ho podrà fer. Si no ens aturem, més ràpidament o lenta arribarem al nostre destí. Cal fer créixer la nostra indignació, ha de ser el nostre motor. Indignació que neix de l’intent de sostreure’ns la nostra dignitat. La dignitat de ciutadans. La dignitat i el dret a viure en un poble pròsper, treballador, que no s’arruga, capaç de fer sacrificis. Un poble que no necessita cap arma, només la nostra rebel·lia, la nostra indignació. Un poble respectuós amb tothom que ens respecta. Solidari amb qui ho necessita, però fart de la solidaritat obligada. Indignem-nos, jo ja ho estic.   

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Una indignació tranquil·la, però indignació!

Avui he vist una nació

Publicat el 9 abril 2011 per JOSEP MARIA

He pogut seguir per la televisió el partit de rugbi entre l’USAP de Perpinyà i el Toló, corresponent a la copa d’europa de clubs. El partit ha estat intens i l’escenari era el de les grans festes esportives. L’USAP, en virtut d’un acord amb el FC. Barcelona, ha jugat aquest partit de quarts de final de la copa europea a l’estadi Lluís Companys de Barcelona. Ha estat una molt bona iniciativa. No hi he pogut anar, però m’hauria agradat. El rugbi és un dels esports que més m’agraden. Cinc anys passats a Sant Boi de Llobregat no van passar en va. Em van servir entre altres coses per a afeccionar-me al rugbi i tot el que el rodeja. És un esport noble, dur, però amb unes pautes de comportament que m’agraden molt.

Havia viscut tardes meravelloses quan TVE retransmetia el torneig de les cinc nacions. Quan els drets televisius d’aquesta competició van passar a les teles privades vaig tenir una gran desil·lusió. Sigui com sigui, avui s’ha viscut una gran tarda de rugbi.

Avui, també, he vist la realitat d’una nació, la catalana. He vist el reportatge que han emès abans del partit sobre l’USAP produït per France 3. La realitat del Rosselló apareix força bé en aquest reportatge. Les persones que hi apareixien parlaven tant en francès com en català. L’USAP fa una enorme tasca d’integració de la consciència catalana. Encara que hom s’expressi en francès. Avui hi havia trenta mil nord-catalans dels Comtats, més quinze mil catalans del Principat units per un sentiment esportiu cap a un equip que tots ens sentim nostre. L’esport té aquestes coses. A vegades expressen més bé la realitat d’un fet nacional que no pas la que hom pot veure en altres àmbits. Avui a Montjuïc hi havia una nació aplaudint el seu equip; una nació separada per una frontera artificial entre dos estats. Bona tarda de rugbi i bona tarda nacional. Gran encert de la iniciativa que a més ha acabat bé, cosa que imagino que animarà a repetir l’experiència. Felicitats USAP, felicitats. Perpinyà era Barcelona i viceversa. Avui ens hem fet una mica més grans i hem donat un pas vers la normalitat. 

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Avui he vist una nació

Els delinqüents hi guanyen

Publicat el 8 abril 2011 per JOSEP MARIA

La decisió del Banc Central Europeu d’apujar el preu del diner a l’1,25% és un premi en tota regla als culpables de l’actual crisi econòmica que estem patint. És un premi a banquers i especuladors i és un càstig a les víctimes, als pobres que paguem amb diners, esforços i retallades la il·limitada fogacitat dels delinqüents de banc blanc que s’escapen de la presó i que ens han fet retrocedir no sé quants anys enrere. Ja vaig dir en el meu antic bloc que el BCE no és la reserva federal nord-americana. El BCE només té com a missió la contenció de la inflació. A diferència del banc central nord-americà, el BCE va a pinyó fix i se li’n refot el creixement de l’economia i les penúries dels pobres ciutadans que dia a dia van perdent la feina.

La mesura del BCE afavoreix els interessos de la totpoderosa Alemanya i penalitza les economies que no van tan bé com aquella. A qui cal esperonar? A qui va bé o a qui té dificultats? La decisió del BCE aposta per servir els interessos alemanys. Tant de bo ho encertin i Alemanya sigui capaç d’estirar tots els altres endavant. Perquè si no ho fa, el BCE hauria fet un mal servei. En el cas d’Espanya, que engloba el nostre país, les coses són ben fotudes. Nosaltres no anem bé en res. Nosaltres sí que tenim una inflació superalta. I no és només fruit de causes externes com el preu del petroli. És fruit de la incapacitat del govern de torn que no para de posar llenya al foc per a ajudar-la a pujar encara més. A banda de tenir la inflació desbocada, resulta que tampoc creixem econòmicament. Diria que estem estancats. En l’únic que creixem, a banda de la inflació, és en més aspectes negatius. L’atur sagnant que patim és fruit d’aquest no creixement de la nostra economia. Som incapaços de crear llocs de treball. No som capaços de compensar els llocs que destruim. I no li sé veure la fi a aquesta pel·lícula. Ara els nostres governants estan encenent llànties a la moreneta perquè tinguem una bona temporada turística. Com si una flor fes un estiu. Millor que la temporada sigui bona, només faltaria, però això només atura el cop durant uns mesos. El pitjor encara està per venir. En el nostre cas no ens salva ningú, faci el que faci el BCE, però sí que ens castiga encara més. Hi podem afegir que el nostre país està sobrat de corruptes en tots els àmbits de la vida pública, menys en el camp de la prostitució, que també n’hi ha, però en aquest camp ja se suposa.

En tot aquest panorama, diumenge Barcelona celebra la consulta per la independència. Els membres del govern i de la coalició que governa fan un trist paper. Fan parlar l’avi Pujol, sense que se’l vegi votar, vota el president sense que se’l vegi votar, i no voten els unionistes democràtics i confederals. El dret a decidir que més els agrada és el de decidir no fer res que no sigui passar les tisores pels serveis bàsics de l’estat social. El nostre país segueix tenint unes potencialitats com pocs. Però està mancat de lideratge. L’altre dia un ex alt directiu del FMI deia molt clarament que el nostre país seria un dels més rics del món si tingués els trons de dotar-se d’un estat propi. El problema és que no sembla que hi hagi ningú que en tingui de trons.

Ara em ve al cap aquella famosa frase del president Companys. Deia que “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer“. En aquests moments, l’únic que albiro en el nostre horitzó és la seguretat que tornarem a sofrir, no veig per enlloc que tornarem a lluitar (què és això de lluitar?) i veig impossible que tornem a vèncer. Sense lluita no hi ha victòria possible. I no parlo d’agafar les armes, no. Parlo de fermesa, de la fermesa d’un poble capaç de posar-se a caminar cap a un horitzó de llibertat. Si ho féssim així, segur que venceríem, però amb la nostra paràlisi actual això és ben poc probable.        

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Els delinqüents hi guanyen

De l’educació, una altra vegada

Publicat el 6 abril 2011 per JOSEP MARIA

El nostre país, té un problema gros. Un només? No, en té uns quants més, però un de vital i endèmic. El nostre sistema educatiu. Parlar tant i tan sovint d’educació podria semblar una característica positiva per a qualsevol país, però fer-ho com ho fem en el nostre és més aviat un símptome de malaltia. Em sorprenc a mi mateix de veure’m afectat per aquest debat etern i sempitern. Ja hauria de tenir la pell curtida per no haver de sentir esgarrifances cada vegada que surt el tema del nostre sistema educatiu a debat. És una afecció que tenim els catalans i les catalanes que ja forma part del nostre ADN. Cada vegada que hi ha un canvi de govern, una nova legislatura parlamentària, sorgeix la necessitat de posar damunt la taula el debat educatiu. Deu ser una herència espanyola, però nosaltres encara hi tenim més dèria que ells a tocar i retocar permanentment el nostre sistema educatiu i tot allò que s’hi relaciona. Realment tenim alguna patologia seriosa en el nostre sistema educatiu que necessita ser revisat constantment. I nosaltres, fruit del nostre procés educatiu, en som un símptome clar.

Des que jo vaig estudiar ja no sé quantes lleis, reformes, i altres coses, ha patit el sistema educatiu. Jo sóc dels que van fer ja no sé quin pla, el que ens portava a fer els estudis primaris, després el batxillerat elemental, el batxillerat superior, revàlides i el COU. Sóc dels que van tancar aquest procés. Darrera meu ja venien els que encetaven l’EGB i el BUP i ara hi ha els que fan l’ensenyament infantil, primari, ESO, Graus formatius i no sé què més.

Al llarg de trenta anys de règim democràtic no hem estat capaços de bastir un sistema educatiu i uns plans curriculars educatius estables. Un dels pilars, en la meva opinió, de tota societat democràtica.

Ara, amb el canvi de govern a la Generalitat de Catalunya, tornem a posar en qüestió el sistema educatiu. Ja toca, clar. I a més sempre ho fem de manera esbiaixada. La consellera de torn va llençant idees soltes a veure qui les compra, a veure com respira el sector i la societat. I es llença amb la idea de reintroduir els uniformes escolars. I utilitza raonaments com igualtat, estalvi en roba per les famílies, com si sota una bata, o durant tota la jornada l’alumnat hagués d’anar uniformat per pobles i ciutats, o que si així no es veurien les calces de les estudiants, etc. Que malament que estem si per a evitar que les estudiants ensenyin les calces o els estudiants els calçotets, l’única mesura que tenim a l’abast és la d’uniformar-los. Ara els directors d’institut s’han afegit al debat amb propostes com la jornada intensiva durant el matí i altres propostes.

Ostres, si no fa gaire es va fer en aquest país un pacte nacional per l’educació i una llei catalana de l’educació. Els sistema educatiu d’un país seriós necessita estabilitat, però això no sabem què és en el nostre país. Deu ser que no som seriosos. Com s’avaluen els resultats d’un sistema educatiu amb pocs anys de recorregut? Ara han d’avaluar els resultats d’una mesura com la implantació de l’ordenador personal a les aules, quan només fa dos anys que s’ha implantat. Una mesura que amb aquest pretext han congelat.

Com pot ser que siguem incapaços de fer un sistema educatiu que duri 15 o 20 anys i que només necessiti petites actualitzacions per a adaptar-lo a cada temps? Tan negats som? Més valdria que passessin el temps parlant, discutint, el temps que faci falta, per a arribar a un consens ampli, sense presses, però sense pauses, per bastir un sistema educatiu amb objectius clars, que formessin persones i ciutadans responsables, amb els coneixements adequats i les habilitats necessàries per a incorporar ciutadans útils a la societat, al món laboral que els espera, a la plena condició de persones responsables. Que passin el temps necessari per discutir, intercanviar punts de vista i opinions, que permetin arribar a bastir un sistema educatiu que agafi des de la infància fins a la mort de les persones. No podem oblidar que en un món tan canviant com el nostre la necessitat d’aprenentatge i formació no s’atura ni després de la formació universitària, sinó que arriba al món del treball, professional, en un reciclatge permanent. Hem de ser capaços de pensar en la seva globalitat tot el sistema i no dedicar-nos a les menudalles que cadascú pugui aportar.

Són massa els interessos particulars que interfereixen en aquest objectiu. Cadascú mirant el seu melic, la seva parcel·la, la seva etapa, cadascú mirant de deixar el seu segell per fer evident el seu pas per la conselleria, més que no pensant en donar a un país un sistema educatiu integral que pugui perdurar anys, adaptant-lo a les noves necessitats però seguint un eix central, un pilar sobre el qual ningú discuteixi. Estic segur que no ho aconseguirem. Seguirem amb les nostres miopies, deixant escapar un temps preciós. Malbaratant generacions de canalla i joves que algun dia ens retreuran la nostra incapacitat col·lectiva per afrontar d’una vegada per totes l’educació al nostre país.          

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a De l’educació, una altra vegada

Què entén el govern per qualitat?

Publicat el 5 abril 2011 per JOSEP MARIA

Si per alguna cosa ha excel·lit l’actual govern català en els seus primers cent dies de govern és per la retallada en els serveis essencials a la ciutadania. Sanitat, salut i educació serien els dos àmbits que jo ressaltaria. Es podria estendre a altres àmbits del benestar ciutadà i la seva qualitat de vida, com la cultura, però ho centraria en aquells aspectes. Em sobta, com ja vaig dir, els pocs missatges positius que des del govern es donen a la ciutadania. Sembla que aquest sigui un govern que no sap com transmetre esperança.

Una de les coses que em sorprèn és que m’agradaria saber quin concepte tenen de la paraula qualitat. Diuen que les retallades no tindran cap mena de conseqüència en la qualitat de l’atenció sanitària, en el servei educatiu, etc. Que tanquin plantes senceres en els hospitals catalans no tindrà cap conseqüència en la qualitat del servei sanitari? Que les llistes d’espera s’incrementin no té res a veure amb la qualitat? Que es facin menys proves clíniques no afecta en res a la qualitat? Home, suposo que a la qualitat dels serveis que prestin no, però al ciutadà totes aquestes mesures segur que afectaran la seva qualitat de vida, en la qualitat en l’atenció temporal, etc. Puc entendre que l’administració treballi en una optimització dels recursos, en incrementar l’eficiència dels serveis, però que ens vulguin fer beure a galet sobre que totes aquestes mesures no afectaran la nostra qualitat, la qualitat dels serveis de l’estat social i del benestar, això em sembla que és prendre’ns per babaus. Allargar l’estada de molta canalla en barracons, per molt moderns que siguin, no és no afectar la qualitat de l’educació. Retallar personal de forma generalitzada tampoc. Potser cal racionalitzar els serveis públics? Potser sí, però això cal sempre, no pas ara perquè cal retallar.

Sigui com sigui, estem desmuntant mica a mica allò que tant ha costat de construir. Però com que saben que mentre tinguem la caixa tonta davant del nostre sofà i ens embadalim amb les bajanades que sovint hi fan, ninngú no es mourà, doncs, endavant. Passius assistirem a aquest desmuntatge. Tenim el que ens mereixem i el que hem volgut. Salvem bancs i caixes a canvi de perdre els nostres drets de ciutadania. Bravo. 

Publicat dins de Catalunya | Comentaris tancats a Què entén el govern per qualitat?

Indigneu-vos

Publicat el 1 abril 2011 per JOSEP MARIA

He llegit d’una tirada el llibre de Stéphane Hessel que ha estat un fenomen editorial a França titulat “Indignez-vous”, editat per una petita editorial anomenada Indigene Editions. He llegit el libre en la seva edició original francesa i m’ha encantat. Hessel és un jove de 93 anys. Va participar a la Resistència francesa durant l’ocupació nazi. Era nascut a Berlin el 1917 i fill d’una família d’origen jueu que va emigrar el 1924 cap a París amb tota la seva família. Delatat per una persona sotmesa a tortura per la Gestapo va ser fet presoner el 1944 i confinat al camp de concentració de Buchenwald d’on es va escapar. Tornat a fer presoner va estar en dos altres camps de concentració d’on també va conseguir fugir. Anys després, Hessel escrivia que “Ningú hauria de ser perseguit per parlar sota tortura”. Passada la guerra va convertir-se en diplomàtic a la missió francesa a les Nacions Unides i va ser un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets de l’Home. L’únic que queda en vida. Va ser defensor del dret d’Algèria a independenditzar-se de França. Aprofitant el seu passaport diplomàtic va visitar Palestina el 2008 i el 2009, visita que li causà una profunda impressió per l’estat de la situació de la població palestina. Va ser llavors que va escriure el llibre al que em refereixo. És un llibret d’unes trenta pàgines que es pot llegir d’una tirada. Ara acaba de sortir la versió catalana i castellana editada per Destino. Us el recomano. Comparteixo al cent per cent el què Hessel hi diu.

Les seves idees principals són les següents: l’interès general impera per damunt de l’interès particular. Les reformes que avui s’estan emprenent estan al servei del diner. Es pregunta com es pot afirmar que no hi ha prou recursos per sostenir l’estat social i del benestar quan la capacitat productiva mundial actual és d’un nivell inimaginable fa uns anys. Afirma que el poder del diner és més gran que mai i que està al servei dels poderosos.

El seu missatge va dirigit a les noves generacions. Els hi explica que la indignació és el motor de totes les conquestes social aconseguides. I els demana que s’indignin. Sempre hi ha un motiu per a indignar-se, només cal que cadascú trobi el seu. Recorda que als anys trenta els motius d’indignació eren molt clars, el feixisme i el nazisme s’imposava a Europa. Ara també hi ha motius sobrats per a indignar-se. La indignació és a la base de l’acció. La pitjor actitud és la indiferència, cal comprometre’s, militar, ja sigui en l’acció sindical, en moviments com ATTAC, o d’altres. Busqueu i trobareu, diu Hessell, trobareu el motiu de la vostra indignació. El motor que us posarà en marxa. Ningú ha de perdre l’esperança. Acaba el llibre amb aquesta frase: CREAR ÉS RESISTIR, RESISTIR ÉS CREAR.

Hessell als seus 93 anys fa una síntesi de la vida i de la via que ens condueix al progrés. La via només pot ser no-violenta, encara que en algun moment hom pot comprendre algun esclat de violència dels desesperats. Però la via mai pot ser la violència.  Un home clarivident, en la meva opinió.

El seu discurs és ben actual. Hem dedicat recursos impressionants per salvar pocavergonyes dirigents de bancs i altres institucions, enlloc de portar-los a la presó. Quan l’únic que calia era garantir els dipòsits dels ciutadans ens hem dedicat a injectar diners públics a salvar aquests pocavergonyes i a perpetuar les institucions que dirigeixen. Els especuladors campen per aquests mons de déu impunament. Els hi hem donat els nostres diners i ara diem que no ens en queden per mantenir la nostra sanitat, el nostre sistema educatiu, les garanties d’una vida digna per a les persones que ho passen malament. Després de no fer el que tocava i de fer el que no tocava, ara ens diuen que hem de retallar per tot arreu. Han desviat el centre d’interès cap al camp que els convenia, ara del que cal parlar és del deute com una plaga per la humanitat, quan aquest deute l’hem generat per apuntalar-los a ells.

Té raó Hessell, m’hi sento plenament identificat. Cal que ens indignem, de forma individual i col·lectiva. Abandonem la nostra passivitat pròpia dels submissos. Fins i tot ens posen d’exemple l’estoicitat dels japonesos davant la inoperant gestió del govern i de la companyia propietària de la central de Fukushima. Ens diuen que hem de ser mesells com ells. Doncs no, aquest no és el camí. No hem estat capaços ni de fer una senzilla cassolada contra els poderosos que ens empenyen a acceptar la pèrdua de la dignitat que tant ens ha costat de guanyar. Indignem-nos, sí. Neguem-nos a perdre la nostra dignitat de persones i ciutadans i ciutadanes. Em sento avergonyit que un senyor de 93 anys ens ho hagi de recordar. És ara o mai.

   

Publicat dins de General | 2 comentaris