Han passat ja vàries setmanes des de l’aparició de la notícia de dos establiments dels Països Catalans que van impedir l’entrada a un grup de joves amb Síndrome de Down a les seves instal·lacions. Un a Lleida (en podeu recordar la notícia aquí ) i l’altre a Vinaròs (ho podeu veure aquí ).
La societat, en general, ha respost davant aquest tipus de discriminació amb sorpresa i enfurismada. Bé, no està malament. En el cas de Lleida es va justificar, per part de la propietat, tot argumentant que la presència d’aquests joves feia disminuir la facturació del seu local. No sé, ni queda clar en les diverses informacions que he llegit, si aquest argument té un caire preventiu o és fruit d’experiències anteriors. És a dir, no em queda clar si és un imaginari dels propietaris, temerosos que la presència dels joves fes baixar l’afluència de clients, o bé si tenien ja l’experiència anterior que confirmés el seu argument.
L’argument és deplorable, sí. Em sobta, però, que cap mitjà de comunicació, cap analista social, hagi tingut la curiositat d’esbrinar si hi ha la possibilitat remota que la nostra societat, nosaltres mateixos, no fóssim pas una colla d’hipòcrites!
I si fos veritat? I si fos veritat que alguns de nosaltres escolliríem passar una nit de festa en algun lloc on no trobéssim els joves amb la síndrome de Down al costat de la barra prenent un refresc o enmig d’una sala de ball? I si fos veritat que alguns de nosaltres escolliríem passar les vacances en un hotel on no hi hagués un grup nombrós de nois i noies amb la síndrome de Down?
A mi em sembla que tractar de respondre aquesta pregunta és tant o més important que la mateixa notícia en si mateixa. Què fa que uns propietaris del sector del lleure justifiquin una actuació lamentable de la forma que ho han fet? Les seves paranoies? La realitat d’uns fets contrastats?
No sé la resposta, però em faig la pregunta. I m’inquieta!
Tinc alguna experiència al meu poble. Conec molta gent que es va mobilitzar i va donar suport a la campanya “Volem acollir” en favor dels migrants sirians i del nord d’Àfrica. Volem acollir, sí, però estem disposats a fer-ho al costat de casa nostra? El que he comprovat és que ens omplim la boca de bones intencions, mentre neguem la possibilitat que una entitat social que dóna suport a persones sense sostre, o amb risc immens de vulnerabilitat, desarrelades, que mengen cada dia en un menjador social sense haver donat mai cap problema als veïns, s’instal·li als baixos d’un edifici. La justificació em sembla tan deplorable com el cas que tractem. I això és una realitat. Un cas verídic.
Som tots plegats una colla d’hipòcrites? I retorno al motiu d’aquestes ratlles. I si fos veritat que fugim dels locals que acullen persones diferents de nosaltres o amb característiques especials? I si fos veritat? Jo no en tinc la resposta, però estaria bé que algú amb més eines que les meves ho esbrinés.
MOLT BEN DIT! TROBO QUE TENS MOLTA RAÓ!