Fotografia de Carles Llop
Estic convençut que les ratlles que segueixen provocaran urticària a més d’un. A alguns que ja no els caic bé, a d’altres coneguts, o, fins i tot, a alguns amb els quals mantinc una bona relació. I és que tot seguit parlaré de castells, aquell tema que a Valls, massa sovint, provoca més d’una discussió acalorada entre companys i amics. Parlar de castells civilitzadament a Valls sembla missió impossible. Aviat ho tornaré a comprovar. Ja us adverteixo, però, que sigui la que sigui la vostra reacció, us estimo igualment!
Vaig anar al concurs de castells de Tarragona. Era la seva 26a edició. Un concurs apassionant fins al final. El resultat del concurs no em va sorprendre. Fa temps que sostinc davant dels meus familiars i coneguts que la millor Colla Vella no podria guanyar encara els Castellers de Vilafranca. No m’hi estendré. Felicitats a les dues colles, els vilafranquins colossals! Els rosats lluitadors. Menció especial, també, per la Jove de Tarragona.
Ocuparé aquest espai a parlar de la meva colla, la Joves Xiquets de Valls. Alguns entendran que els meus comentaris són fets sobre la colla que més m’importa, a la que desitjo des de fa 36 anys el bo i millor i els majors èxits. Altres, però, no ho entendran. Penso que seran bastants. A aquests només els diria que la prova de la meva estima incondicional és que la meva filla petita s’enfila als nostres castells des de fa cinc anys. Precisament, perquè l’estimo, vull que la meva colla sigui millor. I millor en molts sentits. Voldria que fos la millor, però en molts altres aspectes. Portem vàries ensopegades enguany. I cada vegada després de cada ensopegada llegeixo els mateixos comentaris i els mateixos discursos apel·lant a l’orgull i que ens aixecarem. Em semblen molt bé aquestes apel·lacions, però a mi m’interessaria més que algú m’expliqués com ho farem això, perquè fins ara, després d’haver-ho dit tantes vegades, encara no ho hem aconseguit.
Per aconseguir-ho cal primer reconèixer les nostres febleses. És imprescindible i necessari. Sense reconèixer-les i posar-les damunt la taula les nostres febleses no ens en sortirem. Les proclames quedaran en paraules buides i les febleses amagades.
Ens hauríem de preguntar de debò per què som la colla més irregular de les grans colles? He reflexionat i escrit moltes vegades sobre això. La Joves sempre pot sorprendre, sí, però cada vegada menys. Sorprendre amb l’exigent nivell actual és cada vegada més difícil. I en els darrers anys ho hem anat comprovant. I com que reservem uns pocs dies de la temporada per sorprendre, les probabilitats de fer-ho es redueixen exponencialment.
El ventall dels nostres castells es manté pràcticament inalterable en els darrers anys, fins i tot podríem dir que es manté a la baixa. No hem progressat. No som un exemple de regularitat. Les colles regulars no sorprenen. Progressen i consoliden el seu progrés. Nosaltres no. Al llarg de les nostres temporades sempre fem passos endavant i enrere, en això sí que som regulars. Potser la nostra programació de les temporades, actuacions i assajos, hi té alguna cosa a veure. Estic intentant descriure fets objectius. Crec que la majoria del món casteller i els afeccionats estarien d’acord amb l’objectivitat dels fets. Seríem nosaltres capaços d’acceptar-ho?
Sense acceptació no hi ha possibilitat de reacció. En el panorama casteller actual no hi ha lloc per les sorpreses per les colles que aspiren a estar a dalt de tot.
Els més pròxims m’han sentit comentar la meva sorpresa en comprovar que en els darrers dies no hem assajat els castells que molt probablement necessitaríem en el transcurs del concurs, com així ha estat. Em refereixo al 2 amb folre i manilles i als 3 i 4 de 9 amb folre. Ho trobo sorprenent.
Als responsables de la colla jo els diria que han d’escoltar la seva gent. A la gent de la Colla, vull dir. No només s’han d’escoltar ells endogànicament. Caldria un debat obert, en el qual no es mirés ningú com un enemic de la colla i es respectessin totes les opinions. On no es valorés segons qui opina, sinó el valor de l’opinió en si mateixa, independentment de qui l’emet.
Penso que hi ha persones que han fet un servei inestimable a la colla durant molts anys. Penso que potser massa anys, ja sigui a primera línia o a segona. Potser tocaria donar l’alternativa a gent fresca, gent fora d’aquell cercle que porten anys dirigint la colla. Això s’hauria de veure com un relleu natural. No significa deixar de banda ningú; si diem allò de que tothom és necessari ens ho hem de creure, però cal deixar pas i posar-nos al servei de la colla amb naturalitat allà on faci falta i es cregui més convenient. Els nostres rols van canviant amb el pas del temps.
Tenim una canalla valenta, agosarada, difícilment recula. Són un tresor. Però hem d’admetre que n’hauríem de tenir més i caldria fer un esforç superior per millorar-los tècnicament. Fer castells, tant pels grans, com pels petits, és un aprenentatge constant i hauríem d’estar oberts a provar noves coses, nous enfocaments, sempre amb l’objectiu de millorar.
Ens cal parlar, parlar i parlar. Discutir obertament. Avui en dia es parla a l’esquena perquè no és possible parlar de cara, perquè no t’escolten, o et giren l’esquena o et diuen que no entens de castells. Et fan sentir no res. I no m’ho invento. Ho he vist i ho he tastat.
Cal saber gestionar l’èxit i, encara més, s’ha de saber gestionar el fracàs. Tant amb els grans, com amb els petits. Els responsables de grans i petits tenen una gran responsabilitat. No es pot fer pagar el nostre mal humor, la nostra impotència, a un casteller d’una altra colla que busca un lloc a prop nostre per llençar un residu i ens ho demana educadament. O fer-ho pagar a un guarda de seguretat que educadament fa la seva feina. O que una persona que porta a coll-i-be un petit que ha de pujar a un castell de nou es giri cap a una colla rival i els engegui quatre escridassades, oblidant que damunt porta un petit que necessita tranquil·litat i confiança per coronar el castell. O perquè algú ens vol fer triar entre el concurs i Santa Úrsula, si la majoria ho volem tot? I aquestes coses van passar ahir.
Es pot parlar de tot això sense que ningú t’acusi de voler mal a la teva pròpia colla? M’agradaria creure que sí.
Acabo. Estic segur que tots volem fer de la nostra colla la millor. És clar que per fer-ho ens cal progressar, consolidant cada un dels avenços que fem, que no siguin efímers o flor d’un dia. Estic segur que volem una major regularitat que ens impulsi amunt. Estic segur que tots volem mantenir la nostra idiosincràcia, la nostra identitat i la nostra essència, però cal admetre que algunes coses que hem convertit en trets de la nostra identitat són característiques negatives, de les quals ens n’hem de desprendre. Massa sovint convertim els nostres defectes en virtuts i això ens impedeix avançar.
En definitiva, si tots volem això, perquè no ho construïm entre tots, perquè no participem conjuntament en el projecte i llavors, potser llavors, el compromís serà de tots perquè el projecte l’haurem bastit entre tots! Llavors, i potser llavors, l’orgull no el tindrem a la boca, sinó al cor i al cap!