Vaig ser militant d’Esquerra Republicana durant gairebé vint-i-tres anys. Vaig deixar-ho de ser en l’època del segon tripartit. M’he mantingut fidel a l’ideari d’ERC i hi he col·laborat des de la meva independència des de llavors. No he militat en cap altre partit, ni ho faré, però vaig tenir ocasió de parlar fa anys amb l’Oriol Junqueras per animar-lo a presentar candidatura a la presidència d’ERC i he parlat amb ell, junt amb altres persones, en dues ocasions més des que va ser escollit per liderar el partit. Crec que la nova direcció d’ERC és la que li cal al partit i sobretot al país. Faig aquesta introducció per situar al lector respecte al meu pensament.
Crec que l’acord que va fer ERC amb CiU a l’inici d’aquesta legislatura va ser una decisió encertada. Sobretot pel contingut de l’acord i pel fet de no entrar al govern. Crec que amb la idiosincràcia de CiU, el fet de comprometre’s en una sèrie de punts amb ERC ha fet que els convergents es mantinguessin fidels als anhels del poble, si més no d’una majoria important de la ciutadania. Mai m’he refiat de la voluntat de CiU d’arribar fins al final. Crec que la voluntat de CiU de fidelitat a la ciutadania és purament conjuntural.
Mai com ara el poble havia llençat un repte democràtic de tanta transcendència com ho ha estat fent ara. El suport d’ERC ha estat crucial per mantenir a CiU en aquesta fidelitat. L’heterogeneïtat interna de CiU fa que la federació entre aquests dos partits, Convergència i Unió, sigui de conveniència.
Ara, des del meu punt de vista, ha arribat l’hora de la veritat. Hi havia un consens important entre sis partits que donaven suport al dret a decidir del poble català i que passava per posar els instruments necessaris, legals i legítims, per facilitar que el poble pogués manifestar la seva voluntat democràtica de constituir-se o no en un nou estat independent. Tots, el poble i els sis partits, érem conscients de les traves que el poderós estat espanyol ens posaria. Teníem, però, el ferm determini d’anar apurant cada pas per tal d’arribar a l’objectiu principal de facilitar a la ciutadania de Catalunya la possibilitat d’exercir el nostre dret a decidir. El referèndum no ens el deixarien fer, ho sabíem, però el nostre Parlament va voler deixar-ne constància enviant tres representants a les Corts espanyoles per demanar el traspàs de les competències estatals per poder-lo celebrar. Sabíem que ens dirien que no, però volíem deixar-ne constància.
Seguint els consells del Consell Assessor per la Transició Nacional vam seguir el camí aprovant una llei de consultes no refrendàries sobre la qual se sostindria una convocatòria de consulta al poble català. Sabíem que això també ens ho impedirien amb un recurs al Tribunal Constitucional. Així ha estat. En aquesta qüestió sempre he criticat que tenint la llei preparada abans de l’estiu la congelessin fins a finals d’estiu per tirar-la endavant. Crec que s’havia d’haver aprovat immediatament per tal que pogués ser impugnada ràpidament pel govern espanyol. Contràriament, es va decidir mantenir-la al congelador i aprovar-la el 26 de setembre passat. Crec que va ser un error esperar tant perquè ens limitava els temps de reacció en haver estat decidit ja de fer la consulta el 9 de novembre.
Votar el 9 de novembre de forma legal i irrevocable només era possible si es feia a través d’una convocatòria d’eleccions després de la dissolució del Parlament. Aquesta potestat tan sols era en mans del President de la Generalitat. I no la va exercir.
Ara, enlloc de mantenir el pols i seguir desplegant el decret de convocatòria fins al límit, el govern de la Generalitat ha decidit en solitari tirar endavant una pseudoconsulta que, diguin el que diguin, és una repetició del que ja vam fer a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2010 i a partir d’allí en altres poblacions catalanes. La diferència amb la que ens proposa el govern ara és que aquesta d’ara té el suport governamental i aquella va ser una iniciativa ciutadana amb suport municipal. La utilitat d’aquelles consultes populars ja l’hem amortitzat. Repetir-les ara no treu cap a res. Ara, com llavors, només es mobilitzarà el vot independentista i tinc dubtes que en tota la seva totalitat.
El govern ha convertit el 9N en una fita quan tan sols era un instrument. El poble de Catalunya porta quatre anys exercint com mai actes testimonials de gran impacte que buscaven culminar en un acte polític de gran transcendència. L’emancipació política de la nostra nació per constituir-se en un estat independent. Per això hem omplert carrers i carreteres de milers i milions de ciutadans des del 2010. La nostra finalitat era l’acte polític final, l’acte de sobirania que reclamem i que sembla que el nostre govern mai no es decideix a culminar.
La pseudoconsulta del 9N que s’ha tret de la mànega el govern de CiU no serveix de res. Només intenta que tingui utilitat per a ell. Com a poble no ens cal demostrar més la nostra voluntat. L’únic que ens resta és exercir la nostra ciutadania en un acte legítim i legal que comptabilitzi fidedignament si els independentistes som majoria o no al nostre país. I això, en el context de l’Estat Espanyol, no hi ha altra manera que fer-ho a través d’unes eleccions al Parlament de Catalunya.
La candidatura unitària que proclama CiU només té interès per a CiU. Per salvar els mobles com a partit/federació. El que necessitem els ciutadans i ciutadanes és que cada partit presenti en el seu programa clarament quina és la fita nacional que pretén pel nostre poble i com i quan assolir-la. Amb aquesta claredat programàtica, la ciutadania donarà a cadascú la força que decideixi i si agrupem forces suficients i coincidències actuar en conseqüència. Crec que sumarem més en llistes ideològicament coherents que no pas amb una llista unitària. Al “tots amb el president” que proclamen els convergents, jo hi contraposo “tots amb el poble”.
Tinc el convenciment que CiU té la determinació d’esgotar la legislatura, tot esperant una millora econòmica que els situï en unes millors expectatives electorals. Si es pot mantenir amb el suport d’ERC millor, però sinó ho intentarà fer amb altres. Els socialistes ja s’han ofert i fins i tot ho faria el PP.
Si el nostre govern no ha estat disposat a mantenir fins al final el pols democràtic amb el govern espanyol per tal d’intentar consultar al poble amb fidelitat a la seva pròpia legislació, creieu que serà capaç d’afrontar un repte tan important com fer un acte de sobirania final i necessari per arribar a la nostra meta? Jo no ho crec. Primer perquè dins la seva federació de CiU no tenen un objectiu compartit. Segon perquè ja hem vist que es va arronsar ràpidament davant la suspensió de la llei de consultes tot suspenent per voluntat pròpia la campanya per la consulta sense comunicar-ho als altres partits compromesos amb la consulta. Tercer, perquè ha abandonat la unitat d’acció amb la resta de partits perquè ha convertit el 9N en una fita i no en un mitjà. I quart, CiU no s’atrevirà a convocar unes eleccions en les quals hagi de fer una proposta d’ambició nacional per divergències en el seu interior.
Per tot plegat, demano a ERC que, un cop passada la pantomima de consulta del 9N a la qual, en aquests moments, no crec que jo participi, doni per acabada la seva col·laboració amb el govern i per trencat l’acord de governabilitat signat amb CiU el desembre de 2012. Motius n’hi ha de sobres. No hi ha convocatòria de consulta, tan sols un anunci que hi haurà un procés participatiu el 9N, amb garanties dubtoses en quant a la participació i validesa dels resultats, en donar per morta la convocatòria inicial. No hem avançat en les estructures d’estat necessàries. No hi ha una clara voluntat del govern en seguir els diversos escenaris proposats pel Consell Assessor per la Transició Nacional, Etc.
Si el govern vol cercar noves aliances ja s’espavilaran. Si volen ser conseqüents amb el seu compromís hauran de convocar eleccions.
Possiblement jo estigui equivocat, però aquest és el meu posicionament.
