Sí, com molts dels meus companys i companyes han piulat i repiulat les darreres hores, “sóc de la Joves”, a les verdes i les madures, quan va bé i quan va malament. Només faltaria. Posar en dubte la fidelitat a una camisa que hom vesteix lliurement és insultant. La camisa i el seu color és l’expressió visual d’un sentiment. És l’expressió d’allò que ens uneix en aquest sentiment.
Dit això, em fa por que darrere aquestes proclames, s’hi amagui un velat intent de no aprofundir en l’autocrítica. He esperat a que el disgust i la decepció del concurs que vam viure ahir s’esvaeixi i s’assereni. Però ahir mateix ja vaig tenir un tast que alguns no toleren l’autocrítica. Sóc dels que penso que no es progressa i no s’avança sense la revisió de les nostres accions o decisions. Alguns confonen aquest exercici com un atac a les direccions de qualsevol organització o entitat. Jo no faré autocrítica de les organitzacions o entitats a les quals no pertanyo. En aquest cas seria una crítica. L’autocrítica es fa envers quelcom que hom estima. I massa sovint tinc la impressió que en general no estem preparats per a l’autocrítica. Ens prenem aquesta com un atac personal a algú o com una manca de fidelitat a la pròpia organització.
Ahir la Colla Joves va decebre. Va decebre als seus propis membres i va decebre als afeccionats. Uns i altres confiaven molt més en nosaltres del que vam mostrar a la plaça. Algú es pot estripar les vestidures per fer aquest reconeixement? El món casteller sap el què valem. I ahir els vam decebre. Els propis xiquets i xiquetes de la Joves sabem el què valem, i així vam viure una decepció. Per què negar una evidència?
El que ens distanciarà d’una organització poc seriosa serà afrontar les causes que van fer que ahir no donéssim la talla en el concurs de Tarragona i no repetir un mantra prou conegut que carrega qualsevol mal resultat a la mala sort. Només ens faltaria repetir aquell tòpic que tan sovinteja i que intenta explicar qualsevol desgràcia en el món del futbol, aquell “el fútbol es así” o el “esto es fútbol”.
No sé el percentatge que la sort té en l’èxit o el fracàs. El que sí que sé és que la nostra tasca principal és treballar per deixar el mínim marge a la sort.
La meva intenció en escriure aquest article era exposar breument el meu pensament sobre si havíem fet prou bé aquesta feina de deixar poc marge o el mínim marge a la sort. Però vistes algunes reaccions d’ahir a la plaça davant la més mínima autocrítica, m’ha semblat més important parlar del dret a expressar les opinions pròpies sense ser titllat de negatiu o de no tenir una fidelitat prou ferma envers uns colors. Penso que després de trenta-tres anys no em cal certificar la meva fidelitat a la meva colla. Penso que després de lliurar la meva filla a la colla perquè s’enfili castell amunt ningú pot discutir aquesta fidelitat. No confonem fidelitat amb manca d’opinió i dret a expressar-la.
Dit tot això, evidentment m’afegeixo al crit de visca la colla Joves. Però una colla Joves ben viva, dinàmica, capaç de resoldre les seves pròpies debilitats i veure la seva fortalesa en tots els seus membres i la diversitat de les seves opinions, però que sap anar a una per aconseguir els seus objectius. I això que dic de la Joves ho podria dir d’altres organitzacions, però com no pot ser d’altra manera, parlo de les que estimo i a qui desitjo els millors dels èxits.