No he pogut seguir el debat de política general del Parlament de Catalunya, però sí que, acabada la jornada laboral, he pogut sentir l’últim tram de la intervenció del President Mas i per ràdio les primeres reaccions dels grups parlamentaris abans del debat de demà.
El primer que diria al respecte és que aquest tipus de debats habituals als parlaments de tot el món semblen tots ells tallats pel mateix patró. Diria que força previsibles. El governant acostuma a fer una exposició força optimista de la situació del país i l’oposició acostuma a dibuixar un panorama desolador. Amb alguns matisos, tots funcionen, si fa no fa, igual.
Diria que el President Mas no s’ha excedit gaire sobre aquest patró. Per comparació, diria que el senyor Rajoy en això l’avantatge en escreix. Aquest dibuixa un panorama en consonància amb aquell “España va bien”. El President Mas m’ha semblat més mesurat. Ha dit que les coses comencen a anar millor.
Els que som vius en aquests moment, si més no la majoria, diria que hem viscut la pitjor crisi mundial que mai hem viscut. Jo que dedico una petita part del meu temps al voluntariat en el tercer sector no seria tan optimista i no diria que les coses milloren, simplement no empitjoren i amenacen de cronificar-se en un segment important de la nostra població. Personalment no puc queixar-me de la situació familiar en plena crisi. A casa entren dos sous que no són res de l’altre món, però que ens permet albirar amb esperança el futur. Jo no diria que les coses estan millorant. Més aviat diria que les dades macroeconòmiques ens permetrien dir que les coses sembla que no empitjoren més. La crisi tan profunda que hem patit i que estem patint, sembla que no s’aguditza, però és tan profunda que veure i palpar una millora real en la vida personal i col·lectiva de la gent del nostre país tardarà temps.
En definitiva, no m’ha semblat que el President Mas hagi dibuixat un panorama pletòric, però sí que ha volgut veure el got mig ple. L’oposició demà farà tot el contrari. Ho pintaran tot negre. En part és la feina que els toca, però no crec que tampoc es correspongui amb la realitat. Tardarem anys a refer-nos i tant de bo no sigui per tornar a caure en els mateixos errors.
Caldria també fer una lectura política de la situació econòmica del nostre país en el context de la gran crisi mundial. En aquests moments, som el que som. Una nació que legalment és una comunitat autònoma espanyola amb els recursos limitats. No podem finançar-nos en els mercats externs i el que rebem del nostre estat actual és amb interessos. Rebem un tracte fiscal injust que no ens permet resoldre els problemes socials i econòmics de la nostra gent. Ni els podem ajudar com correspondria, ni podem fer una política econòmica i d’inversions com ens pertocaria. Només si els catalans decideixen constituir-se en un estat lliure i independent tindrem al nostre abast els recursos necessaris i les fonts de finançament provinents dels nostres impostos i del mercat exterior.
Les persones que busquen feina i no en troben, les persones que han estat expulsades del sistema i han caigut en un pou immens del qual els serà difícil de sortir-ne. Les persones dependents i els que en tenen cura, el nostre sistema de salut pública, el sistema educatiu, necessiten més suport econòmic.
Del tema sobiranista, tot i que en tinc opinió, no en parlaré per no entorpir la necessària unitat que salvaguardi el procés.
Bé, demà segon capítol, a veure si algú ens sorprèn per la seva originalitat i per sortir dels estereotipats debats parlamentaris.