Dubto que la ciutadania del nostre país necessiti recórrer a l’informe PISA (Programme for International Student Assessment) per constatar que el nostre sistema educatiu, sense ser deficient, és profundament millorable. Les avaluacions estadístiques serveixen, entre altres coses, per corroborar el que tothom percep. Però serveixen, també, com a instruments per a manipular la realitat i dirigir-la cap allà on tinguem interès en dirigir-la. D’això últim en tenim mostres recurrents ben sovint i en diferents àmbits. Les lectures que acostumem a fer dels diferents estudis, estadístiques o resultats, en diferents àmbits socials ens ho demostren. Ja sigui referents a l’economia, a l’ocupació laboral, o al que sigui. És gairebé impossible fer una lectura purament objectiva d’aquests informes i, per tant, és gairebé impossible que en sapiguem extreure allò que realment ens indiquen. Caldria afegir, també, que, sovint, aquests informes no són neutres. Tenen de partida alguna intencionalitat concreta. Ja sigui pels valors amb els quals han estat confegits o per l’objectiu pel qual han estat ideats. Sigui, com sigui, ja que es fan, caldria que hi hagués un esforç el més objectiu possible per a saber-los interpretar.
No analitzaré el darrer informe PISA, el que s’ha presentat aquesta setmana i que correspon a l’any 2012. L’informe PISA s’elabora cada tres anys. I un cop analitzats els resultats es presenta l’any següent.
Sí que ressaltaria algun resultat. Els nadius treuen millor resultat que els no nadius en les tres competències en les que s’estructura l’avaluació. Un aspecte on clavar la banya a l’hora de dotar de més instruments de tot tipus en l’atenció d’aquest col·lectiu.
En comprensió lectora és on els estudiants catalans treuen la millor puntuació. Penso que aquest indicador és, si més no, esperançador perquè a la llarga pot afavorir les altres competències.
Deixem l’informe PISA.
No sóc cap especialista en res i menys encara en temes educatius, però en el meu bagatge hi tinc haver cursat dos cursos de magisteri en l’era dels diplodocus, ostres que en fa d’anys, i que sempre he estat interessat per l’educació a la qual he considerat peça primordial per al desenvolupament humà i social. Si hi afegeixo que d’uns anys ençà he adquirit la condició de pare, tot plegat ha fet que segueixi estant interessat en tot allò relatiu a l’educació.
Catalunya té una tradició pedagògica de segles. En els darrers segles hem estat pioners en aplicar diferents mètodes pedagògics de vanguàrdia que la guerra civil i el franquisme van frustar. Tot i això, en l’època més recent, també hem creat models educatius que han intentat recuperar aquell esperit dramàticament escapçat.
Avui en dia no es conquesta el món amb exèrcits i escopetes, sinó amb ciència, tecnologia, coneixement, cultura. Les grans civilitzacions del passat conquerien països i creaven imperis que sotmetien nacions. Avui les nacions civilitzades conquereixen el món amb els seus productes, amb l’aportació científica que fan, amb la literatura. Tan sols aquells països que es preocupen per donar als seus ciutadans una base cultural àmplia acompanyada de valors democràtics i solidaris poden conquerir el món sense ocupar-lo. Cooperant, col·laborant i compartint coneixement.
Ens cal donar un marc estable al nostre sistema educatiu, ens cal donar confiança a les nostres escoles donant-los autonomia per moure’s dins aquest marc general estable, confiar en els mestres als quals hem de procurar tot el necessari per poder desenvolupar la seva funció amb excel·lència, cal fer participar les famílies com a corresponsables del procés educatiu i d’aprenentatge. Cal buscar les eines necessàries per fer veure als nostres fills que el plaer en la utilització de les noves tecnologies no està renyit amb el gust per la lectura. En definitiva, ens cal creure que amb una educació sòlida que perdurarà al llarg de tota una vida, l’economia sencera i el benestar de la societat estan assegurats. Hem de guanyar la batalla pel gust d’aprendre que s’adquireix a l’escola i a la família.
La Roma imperial va conquerir Grècia, però aquella Grècia conquerida va dotar l’imperi de cultura i civilització. Els antics mestres grecs enculaven literalment els seus deixebles. Plató va dissenyar el famós amor platònic que permetia ensenyar els joves sense encular-los. Tota una revolució pedagògica. Es podia ensenyar els joves sense sotmetre’ls.
Catalunya té un pòsit cultural fabulós. Tenim investigadors, científics, metges, arreu del món. Tenim escriptors que desperten l’interès universal. Sabem fer de les nostres empreses i dels nostres treballadors una peça clau per exportar els béns i serveis que són valorats arreu. Només falta creure en les nostres possibilitats i veure la necessitat d’una aposta clara per incentivar tot aquest bagatge que arrosseguem. El primer pas és fer del nostre sistema educatiu el punt central on pivoti la nostra societat, des de l’ensenyament primari, passant per la universitat i centres de formació professionals i fins al final de la vida de les persones. Farem així una societat més culta, més talentosa, més civilitzada i oberta al món. Una societat que es prengui com un fracàs propi quan a un nen o una nena no hem estat capaços d’acompanyar-los a trobar la seva oportunitat per desenvolupar-se plenament com a persones. Si ho aconseguim, no ens caldrà fixar-nos en cap informe PISA, ni res de semblant.