Manuel Carrasco i Formiguera
És una llàstima que l’Església no hagi tingut la lucidesa suficient per fer un acte de reconciliació envers la memòria històrica del nostre país i de l’Estat espanyol. Crec que perdrem una oportunitat de fer un acte que dignifiqui les persones que van ser represaliades en la guerra civil espanyola del 36 i posteriorment en la dictadura franquista. En general, diria que les persones per les quals es farà un acte a Tarragona són aquelles que van ser assassinades pel bàndol republicà, malgrat les autoritats republicanes, sobretot malgrat les autoritats de la Generalitat de Catalunya que van intentar en la mesura de les seves possibilitats, que aquella barbàrie no succeís. El context social i polític d’aquells moments va impedir que es donés seguretat a les persones que eren perseguides per la seva condició de creients cristians. Dit d’una altra manera, les autoritats civils no van poder impedir la barbàrie comesa contra aquests, si bé és innegable que va aconseguir salvar milers de persones a les quals va poder evacuar o protegir.
Tenim un cas paradigmàtic en la figura del Dr Borràs, bisbe auxiliar de Tarragona, que va ser assassinat sota el coll de Lilla, sense que el govern català aconseguís de salvar-lo, com sí va poder fer amb l’arquebisbe de Tarragona, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer.
Dr. Borràs
Altres, com el meu avi Francesc Ferré Ral, van pagar la seva fe amb la presó. Una presó que, potser li va salvar la vida, però que el va marcar per sempre més fins a la seva mort molts anys després.
Un cas contraposat va ser el de Manuel Carrasco i Formiguera, cas que la majoria coneixem. Afusellat vergonyosament per les autoritats franquistes l’abril del 1938 a Burgos. Un règim que no va fer ni cas a les peticions de clemència que arribaven d’arreu del món, inclòs el Vaticà.
El cardenal Vidal i Barraquer reuneix en la seva persona tots els estigmes d’aquells temps. Va haver de ser salvat per les autoritats catalanes que van aconseguir expatriar-lo i va patir l’exili per part del règim franquista. Ell mai no va voler donar patent de croada al cop d’estat del general Franco. Aquest gest, però, no va ser suficient per guanyar-se el respecte d’aquells que no tenien cap respecte per la vida de les persones. Els assassinats pels escamots organitzats amb aquesta finalitat i que escapaven al control de les autoritats ho van ser no pas per la persona de cada un d’ells, sinó per allò que simbolitzaven.
Res no pot justificar aquella barbàrie, però sí que podem intentar comprendre el context que la va generar, encara que de cap manera la justifica. No sóc cap expert en la matèria, ni en res, però sí que tinc una opinió formada al respecte. Hi ha una diferència crucial entre els morts de l’època. Els uns van ser morts malgrat els intents de les autoritats per evitar aquelles morts, mentre altres van ser morts en un pla definit i sistematitzat per les autoritats franquistes per eliminar adversaris polítics durant la contesa bèl·lica, com durant força anys després que aquesta s’hagués acabat.
Sigui com sigui, l’església espanyola ha organitzat a Tarragona un acte que, en la meva modesta opinió, no honora l’església, ni tan sols aquells a qui vol honorar. Ho demostra la capitalització que en farà l’església més rància espanyola que representa Rouco Varela i la capitalització que en faran els grups feixistes i d’ultradreta. L’església que representa avui el papa Francesc no serà la que protagonitzarà els actes de Tarragona. Serà una oportunitat perduda per situar la centralitat en la barbàrie que la ciutadania va patir durant la guerra i els anys posteriors. Serà una oportunitat perduda per restituir aquelles persones que mai no han rebut cap mena de restitució real per part de les autoritats democràtiques espanyoles. Els uns han estat restituïts des de sempre, mentre altres encara jauen oblidats en fosses comunes i vorals de les carreteres sense que els seus familiars hagin pogut tancar el seu dol.
L’església podia posar remei a aquesta situació, però no ho ha fet. La imatge que quedarà serà, una vegada més, la d’allò que no hauria de ser. I ho lamento. Una oportunitat perduda que crec que mai més podrà ser recuperada, si més no per l’església.