Abans de posar-me a llegir “Victus”, d’Albert Sánchez Piñol, que vaig comprar ja fa uns mesos, m’he volgut endinsar en la lectura-estudi d’una obra que em sembla sensacional. Es tracta de “El cas dels catalans, la conducta dels aliats arran de la guerra de successió, 1705-1742”, una obra de Joaquim Albareda Salvadó publicada el 2005 per la Fundació Noguera. El meu objectiu és el de tenir una visió més acurada de la guerra de successió des d’un punt de vista rigorós abans d’endinsar-me en la lectura de la novel·la de Sánchez Piñol. No he acabat encara el llibre, però he de confessar que, amant de la ciència històrica, m’està apassionant.
La situació política, social i econòmica de l’època de la guerra de successió té, al meu humil entendre, moltes similituds. De fet, diria que avui estem igual com estàvem tres segles enrere. Iep, la societat ha evolucionat, és clar, però des de la visió de les relacions territorials a Espanya, diria que els problemes segueixen essent molt iguals. I en tant que problemes, segueixen estan irresolts. Em vénen a la memòria les paraules de l’Esperanza Aguirre pronunciades fa pocs dies a Barcelona. Deia la senyora Aguirre parafrasejant al ministre Wert: “Hay que catalanizar España”.
Encara que el conflicte de la guerra de successió de fa tres segles cal situar-lo en el marc d’un conflicte europeu de gran abast en el qual les potències europees com el Regne Unit, l’Imperi austro-húngar, les Províncies Unides, Prússia, Holanda i França, es disputaven el repartiment del poder i el comerç mundial, la guerra a la península ibèrica tenia un component afegit d’ordre intern. No es tractava de preferències entre un pretendent o un altre, entre un Borbó i un Habsburg, entre el nét de Lluís XIV i el germà de l’emperador austríac, sinó que després de la mort de Carles II, el darrer de la casa d’Àustria a la corona hispànica, calia afermar un model polític, social i comercial que un pretendent i altre encarnaven. Aquest model no va ser prefixat d’antuvi, però sí que es va anar perfilant amb el pas dels anys i cada un dels pretendents va passar a representar de forma clara dos sistemes contraposats. Van aflorar dos models de corona, d’estats ben diferenciats. El model que representava majoritàriament la corona castellana i el model que representava majoritàriament la corona catalano-aragonesa. Aquests models es van veure del tot confirmats amb la caiguda d’Aragó i València i les mesures que Felip V va prendre sobre els territoris vençuts. Això va refermar, encara més, les ànsies dels catalans de lluitar o morir en l’intent, fins i tot quan es van veure abandonats pels seus aliats.
Torno a les paraules de l’Esperanza Aguirre. “Hay que catalanizar España”. Estic convençut que ni ella mateixa sap el què signifiquen les seves paraules. Precisament això era el que intentaven els austriacistes catalans fa tres segles. No es tractava que els súbdits de la corona castellana passessin a parlar català, no. Es tractava de tenir una estructura estatal dual, en la qual el rei fos tan sols un dels actors de la vida política, i no l’unic. Es tractava que les corts de les diferents corones i territoris havien d’estar en peu d’igualtat amb el monarca. Preservar les lleis i les constitucions pròpies i pactar allò que calia a cada moment i que es podia fer de mutu acord. Aquest no era el model de Castella. Precisament, el que volien era imposar el seu model a tots els territoris hispànics, el rei per sobre de tot, les lleis castellanes com a base de l’estat, la llengua castellana en un pla de superioritat hegemònic, etc.
Els dos models eren i són irreconciliables. Ho eren ahir i ho són avui. Durant tres-cents anys el model que es va imposar per la força de les armes va ser el borbònic. Una unitat estatal castellana. S’ha evolucionat en aspectes democràtics, només faltaria, però els substracte segueix essent el mateix. Espanya mai podrà ser catalanitzada com pregona la senyora Aguirre. Segur que amb les seves paraules va voler atraure simpaties catalanes, però sap que els models són irreconciliables i irrealitzables, i segur que ni tan sols ho desitja.
Per això, crec que els Durans, Navarros i les elits catalanes que només pensen en els seus propis interessos no triomfaran. Aquestes elits ja ho van intentar fa tres-cents anys i van fracassar. El poble pla els va dir que lluitarien perquè sabien el que tots plegats s’hi jugaven. Ho guanyaven o perdien, però ni les mitges tintes, ni les terceres vies, que és com ara les anomenen, no són possibles a Espanya. Espanya és un projecte fracassat. Pot triomfar si els catalans emprenem el nostre propi camí, però de cap manera si ens volen tenir emmanillats en el seu estat que representa una cotilla per al nostre desenvolupament cultural, social, econòmic i polític, en definitiva, el nostres desenvolupament nacional. Ara, com fa tres segles, qui més clar ho ha de tenir és el poble pla perquè les elits del país disfressen de pacte el que és una rendició. I la rendició és el que mai ens hem de plantejar si volem mantenir la nostra dignitat individual i col·lectiva.