Escric aquestes ratlles mentre al Camp Nou ha començat fa pocs minuts el partit Barça – Reial Societat. En aquests pocs minuts, el Barça ja guanya 2 a 0. Aquest resultat no té res a veure amb les ratlles que segueixen.
El títol que he posat a aquestes ratlles no sé si és del tot encertat. Potser hagués estat més encertat si l’hagués dirigit contra alguns creadors d’opinió, ja sigui de la premsa o d’altres actors interessats. Ara mateix sento en Puyal narrant una jugada de gol en la qual Neymar no ha reeixit. El seu comentari, si això hagués passat al minut 89 i perdent, el camp s’hagués esbalssat.
Hi ha coses que no les acabo d’entendre. Per algunes persones el Barça hauria de ser presoner dels seus propis èxits. Per ells, Guardiola no hagués estat mai entrenador del Barça. Haguessin quedat ancorats en l’època de Cruyff. Ningú després d’ell hauria tingut cap oportunitat d’entrenar al Barça. Ara aquests mateixos són esclaus de Guardiola. Els recordaria que el senyor Guardiola va marxar del Barça per voluntat pròpia. Hi ha pocs clubs que tinguin entrenadors perpetus com el Manchester United amb Ferguson. Jo sóc poc donat als -ismes, sobretot si signifiquen una adhesió a una persona. Sóc del Barça, per sobre de les persones que el dirigeixen ja sigui a nivell esportiu o social.
Darrerament sembla que alguns voldrien entrenadors clonats del seu ídol personal, ja sigui aquest holandès o català. Ara critiquen al senyor Gerardo Martino acusant-lo de voler finiquitar l’estil Barça dels darrers anys. Recordo aquells temps del nunyisme en els quals semblava que la història del Barça no existís amb anterioritat al mandat de Núñez. El Barça té més de cent anys d’història i al llarg de tots aquests anys ha tingut diversos estils de joc. Jo diria que sortosament. Les crìtiques que adrecen a Martino les trobo del tot mancades de fonament. Semblen espanyols sacralitzant la constitució, de la mateixa manera que ells sacralitzen la possessió.
Ara sembla que ningú recorda el col·lapse del Barça en alguns partits en què el rival formava un mur inaccessible. Sembla que ningú recorda un Barça fatigat en determinats moments de la temporada. No a tots els culers els agrada l’estil Barça de tocs i tocs eterns abans d’enllaçar la jugada ofensiva. A alguns els agrada el joc més vertical. I és ben lícit.
Crec que cada entrenador ha de tenir llibertat de crear el seu propi estil de joc. L’estil de joc d’un equip ve, en part, condicionat per les característiques particulars dels seus jugadors. Però aquest és només un factor, n’hi ha d’altres. Crec que un entrenador ha de sentir-se lliure per implantar el seu propi estil. Aprofitarà allò de positiu que hereda, però sense ser esclau d’aquesta herència. De moment els resultats acompanyen l’equip. De moment l’entrenador està dosificant perfectament els seus jugadors per no estressar algunes peces clau de l’equip. Se suposa que tot jugador del Barça està en condicions d’ocupar qualsevol lloc en la configuració de l’equip a cada partit. El senyor Martino té dret a innovar. Només som a pocs partits de l’inici de la competició. Donem oportunitat al nou entrenador i a l’equip.
Ens cal una mentalitat una mica més oberta. En el partit d’avui ens enfrontem a un equip basc. Un equip com l’Athletic que durant desenes d’anys va fer dogma de fe el fet de no disposar de jugadors que no fossin bascos. Però allò que durant tants anys va ser un dogma va deixar de ser-ho. Fruim del moment actual, tinguem paciència, donem temps, deixem-nos d’adhesions a personalismes que en res beneficien al Barça. L’afecció no té, segons la meva percepció, els dubtes existencials que alguns creadors d’opinió tenen o estan interessats a que tinguem. Deixem-nos de punyetes i no els seguim. Som del Barça, visca el Barça.