28 de febrer de 1980. Se celebra un referendum a Andalusia per accedir a l’autonomia política per la via de l’article 151 de la Constitució espanyola, enlloc de per la via de l’article 143. Per accedir per la via de l’article 151, que inicialment havia de donar una qualitat autonòmica superior a la del 143, hi havia una exigència constitucional. Totes les provincies que participessin en el referèndum havien d’obtenir el vot favorable de la majoria absoluta de les persones que formaven el cens electoral provincial. Fixeu-vos que es demanava la majoria absoluta del cens de cada província, no pas dels votants.
Doncs bé, el precepte constitucional no es va complir en les províncies de Jaén i Almeria. A Jaén el vot favorable a la iniciativa autonòmica va ser del 49,34%, tot i que després van fer pujar unes dècimes amb diferents impugnacions. A la província d’Almeria el suport a la iniciativa autonòmica, o sigui a engegar el procés d’elaboració d’un estatut, va ser encara menor, concretament van recolzar la iniciativa el 42,07% de l’electorat. Repeteixo, l’exigència era que havia de ser la majoria absoluta sobre el cens electoral, no només dels que efectivament anaven a votar.
Dues de les vuit províncies andaluses no van complir les exigències constitucionals. Un 25% de les províncies andaluses no van aconseguir aquesta majoria absoluta exigida. Segons la mateixa Constitució, tan sacralitzada actualment, la iniciativa autonòmica andalusa s’havia d’haver rebutjat i no s’hagués pogut presentar de nou fins passats cinc anys. És això el que va succeir? No. En aquells moments era primordial per l’Estat espanyol que no només Euskadi i Catalunya gaudissin d’autonomia política. Calia afegir-hi la regió del sud peninsular per la seva dimensió territorial. Com es va solucionar?
El desembre del 1980, deu mesos després del fracassat referèndum, es va aprovar una llei orgànica a les Corts espanyoles que regulava els referèndums i que permetia que en cas que en alguna província no s’assolís l’exigència constitucional esmentada de majoria absoluta a cada província sobre el cens electoral, es pogués contemplar el vot conjunt de l’àmbit territorial que pretenia accedir a l’autonomia. La llei orgànica 12/1980 reformava la llei 2/1980 sobre modalitats de referèndum amb la qual es va fer el referèndum de la iniciativa andalusa.
Què vull dir amb tot plegat i què ens ensenya el cas exposat? Que la Constitució i les lleis són moldejables quan hi ha voluntat política per a resoldre un problema o conflicte de legalitat. Andalusia no hauria d’haver accedit a l’autonomia política en virtut de les exigències constitucionals, però la voluntat política va fer que els polítics espanyols del moment fessin mans i mànigues per donar via lliure a allò que inicialment la Constitució negava. Us sona d’alguna cosa? Ens diuen que no podem fer un referèndum d’autodeterminació perquè ni la Constitució ni les lleis ens ho permeten. Però el seu argument queda en evident feblesa quan contemplem el que va passar l’any 80 amb el cas andalús. Es va fer una reforma legal ad-hoc per fer possible allò que legalment no podia ser. I a més es va fer a posteriori.