Ha passat l’Onze de setembre de 2013. El repte que suposava la Via Catalana organitzada per l’ANC ha estat un èxit reconegut pel mateix ministre d’Afers Estrangers espanyol, senyor Margallo. L’èxit és i ha estat de la societat catalana. La repercussió a dins i a fora de l’estat ha estat important. Era un dels objectius de la Via, fer patent a la resta del món que al nostre país s’ha iniciat un procés liderat per la ciutadania que volia enviar un missatge arreu que la nostra determinació és ferma.
Hi ha diversos símptomes i indicis que així m’ho fan pensar. Des d’aquells que l’han volgut minimitzar, passant per aquells que tenint responsabilitats polítiques en diversos estats europeus han mostrat el seu respecte i admiració pel procés català. Entremig trobem les reaccions de responsables de la Comissió Europea que havent dit per activa i per passiva que no es manifestarien sobre una qüestió que cap estat hagués plantejat no han parat de fer-ho. I a més, ho han fet en declaracions contradictòries des de fa força mesos. Tot plegat, em fa pensar que anem pel bon camí.
Perdoneu la meva petulància si dic que vaig treure Matrícula d’Honor en l’assignatura de Dret Internacional Públic. Simplement va ser mèrit de dedicar-hi una mica d’esforç personal, però sobretot perquè és una branca que m’apassiona. És des d’aquesta passió que m’atreveixo a escriure aquestes ratlles per intentar analitzar l’estat del nostre procés un cop passada la gran manifestació cívica i ciutadana que va ser la Via Catalana per la Independència. Miraré de fer-ho de la manera més breu possible i esquemàtica.
Començo:
-
Un procés com el que està vivint el nostre país no és un fenomen que sorgeixi del no res, com sorgeix un bolet. No. Sorgeix d’un pòsit que hi ha a la ciutadania catalana que en els darrers anys ha sofert un cúmul de despropòsits provinents de l’Estat Espanyol que han fet vessar el got i han estat l’espurna que ha encès les ànsies d’alliberament de bona part de la població catalana.
-
Tot plegat hauria començat després de la mort del dictador Francisco Franco i del procés de Reforma política que va endegar Espanya. Les elits madrilenyes i espanyoles sabien que s’haurien d’enfrontar a una pressió ciutadana per fer un procés democràtic que havia de passar o bé per una Reforma o una Ruptura amb el passat franquista. Una de les qüestions a la que haurien de fer front era la qüestió catalana i basca.
-
Les estructures estatals hereves del franquisme eren fortes, l’exèrcit, els poders econòmics, una corona presonera testamentària del dictador, etc. Tot plegat va fer que l’opció de la Ruptura democràtica es veiés com a inviable per la temença que hagués fet fracassar el procés democràtic. Així, doncs, es va optar per la via de la Reforma política. Fins i tot aquesta via no va impedir que aquelles estructures franquistes intentessin fer fracassar el procés de Reforma.
-
Els reformadors sabien que hi havia un os que calia rosegar, els catalans i els bascos. L’estructura política territorial d’aleshores estava formada per regions. Els reformadors no volien fer una excepció amb els catalans i els bascos. Això era massa agosarat per a ells. Calia trobar una solució còmoda per a ells que, donades les circumstàncies del moment, satisfés catalans i bascos. Cal no oblidar d’on veníem i la influència dels poders fàctics de tota la vida. La solució fou la de convertir les regions en comunitats autònomes en l’estructura constitucional del moment. Catalans i bascos arribarien a aquest estatus abans que les altres, però estava ben definit que, encara que més lentament, totes les regions arribessin al mateix estatus. Va néixer l’estat compost que alguns comparaven amb un estat federal.
-
L’objectiu de l’anomenat “café para todos” no era altre que el d’aigualir les aspiracions catalanes i basques. El cost d’oportunitat de no acceptar aquest plantejament per a catalans i bascos era altíssim. Era allò o no res. Aquest fet va deixar que la constitució espanyola quedés configurada de tal manera que quedava a l’arbitri de les interpretacions. Això suposava un risc, però en aquell moment es va acceptar pels condicionants polítics als quals he al·ludit. Així, la fixació de l’existència de nacionalitats i regions sense fixar què era cada cosa i quina diferència suposava entre elles va deixar la cosa irresolta. Hom es va inventar això de nacionalitat davant la impossibilitat de posar-hi nació. La paraula nacionalitat determina la condició de pertinença a una nació, però evita especificar a quina.
-
Allò va resoldre la situació post-dictadura, però seria la base per a futurs enfrontaments que s’hauria de dilucidar depenent de si es feia una lectura restrictiva del text constitucional o de si se’n feia una lectura generosa. En aquesta batalla futura en la qual haurien d’intervenir els poders espanyols i en darrer terme el Tribunal Constitucional espanyol no feia entreveure que haguéssim de ser massa optimistes. Com ha quedat demostrat, l’experiència ens ha ensenyat que deixar la qüestió del desenvolupament de l’autogovern català i basc en mans de la conjuntura política de cada moment no ens ha estat favorable. Tan sols en petits períodes ens ha servit.
-
Els conflictes competencials, la dèria dels governs espanyols en voler minimitzar la presència del català a l’escola, als tribunals, en les relacions amb les institucions espanyoles, en les relacions internacionals. L’adopció d’un sistema fiscal injust i que exigeix un esforç massa gran de la ciutadania catalana envers el que ells anomenen solidaritat interterritorial no ha fet res més que augmentar el sentiment de greuge de la societat catalana. Hi podríem afegir la política en infraestructures del govern espanyol en l’àmbit ferroviari, aeroportuari, portuari, viari, etc. ha disparat encara més aquest sentiment de pertinença a un estat que no vetlla pel nostre benestar i pel nostre desenvolupament. En definitiva, ens ha posat en alerta envers un estat que dinamita mica a mica el nostre futur.
-
Finalment, va arribar l’estatut del 2006. Després que a les Corts espanyoles hi passessin el ribot, el poble de Catalunya, sense massa entusiasme, el va refrendar enmig d’una gran frustració. No en van tenir prou que portat al Tribunal Constitucional pel PP, l’esmentat tribunal va escriure una de les pàgines de la història jurídica constitucional més tristes de la història universal.
-
El poble en va tenir prou. Si el cúmul d’atacs a les nostres aspiracions no havien encara actuat com a espoleta per als catalans, aquest darrer fet sí que ho va fer. El 2012 i el 2013 la ciutadania es va manifestar massivament per dir que prou. Amb Espanya s’havia recorregut un camí de permanent mobilització per la defensa dels nostres drets i de la nostra identitat i ara estàvem ja disposats a bifurcar el camí. Espanya per allà i nosaltres per aquí. Hem deixat prou clar que volem decidir democràticament el nostre futur com a nació, donant la possibilitat a que la ciutadania de Catalunya decideixi en un referèndum si volem crear el nostre estat propi dins el concert de les nacions i estats o volem seguir mantenint l’estatus actual dins d’Espanya. Una gran majoria de la població està a favor de fer aquest acte de sobirania. I en això estem.
I quina és la situació actual del procés?
Després de la Via i després de la manifestació de l’any anterior, el món, inclosa Espanya, se n’han adonat que no estem davant d’un fet conjuntural o d’un estat de rauxa momentani. Com he dit moltes vegades, encara estem en la fase en la qual hem d’anar recopilant negatives per part espanyola a la nostra voluntat de fer un referèndum d’autodeterminació. És un procés que no ens podem estalviar i que cal recórrer. Sense desesperar-nos. Ha de formar part del procés i ha d’incloure’s dins el dossier que necessitem per fer el pas final.
A part de les manifestacions públiques contradictòries que com ja he recordat han fet diferents autoritats de la Unió Europea (en endavant UE), aquests dies hem sentit veus d’admiració i de respecte pel nostre procés provinents de governs d’alguns estats de la UE i fins i tot d’algun representant diplomàtic nord-americà.
La diplomàcia espanyola no està paralitzada, ans al contrari, actua amb totes les forces. No ens ha de desanimar gens ni mica si alguna d’aquestes veus que han mostrat la seva simpatia envers el nostre procés fan marxa enrere o matisen les seves declaracions. L’important de tot plegat, és que avui en dia, el nostre procés ha traspassat fronteres. Ho ha fet de tal manera que en aquestes darreres hores responsables d’alguna institució europea han hagut de sortir al pas, com Almunia i la representant de la Comissió. Perquè en parlen ara, després d’haver donat la consigna de no fer-ho en els darrers mesos? Doncs perquè no volen que els diferents estats de la UE es posicionin a priori. Els mateixos que parlen en nom de la UE saben que les seves manifestacions no tenen cap mena de valor. Cap. Però han de mirar de tallar d’arrel que la cosa se’ls escapi de les mans. Han de controlar la conjuntura.
Les seves afirmacions sobre el que passaria amb la nostra relació amb la UE no tenen cap valor. Saben del cert que les seves manifestacions es basen en opinions personals sense cap base jurídica que es pugui recolzar en els tractats de la UE. Cap tractat de la UE preveu els casos com els d’Escòcia o el de Catalunya. Cap tractat europeu preveia què calia fer davant la reunificació alemanya, en la qual els ciutadans d’un estat que no eren membres de la UE passen a ser-ho instantàniament en incorporar-se dins un estat que sí que ho era. Aquest cas tampoc estava previst.
No hi ha res de més permeable que la UE. I no ve d’ara, sinó des dels seus inicis, des de Robert Schumann i Jean Monnet i la Comunitat Europea de l’Acer i el Carbó (CECA). Els tractats s’han tocat i retocat, Tractats de París, Roma, Maastricht, Amsterdam, Niça, la fracassada Constitució Europea. Europa és un camaleó que adapta els seus tractats i el seu ordenament jurídic segons les seves necessitats i segons els seus interessos. La política s’imposa sobre qualsevol dificultat que apareix. Ad hoc, sap reaccionar davant cada esdeveniment.
Per tant, no ens preocupem massa de tot això, tot i que convé anar treballant com les formiguetes davant els més influents de la comunitat internacional. Continuem endavant el nostre procés, amb pulcritud, amb la unitat civil i social que fins ara hem demostrat i mostrem-nos impermeables a les manifestacions públiques d’alguns actors, ja siguin internacionals o espanyols. La nostra determinació només depèn de nosaltres, de la nostra voluntat. Ni Duran, ni Almunia, ni el sursum corda. Si som capaços de culminar el procés que hem iniciat, després ens en riurem d’algunes declaracions públiques d’alguns d’aquests personatges. Fins i tot, els sentirem com ens donen la benvinguda. Blindem-nos dels seus mal averanys. Tossudament alçats arribarem al final.