Imagino que els que parlen tant que els sobiranistes dividim la societat no tenen massa clar o no creuen gaire en la democràcia. La democràcia és escoltar i tenir en compte l’opinió de la ciutadania, tant la que es manifesta obertament, com la que no ho fa. Precisament, els sistemes democràtics seriosos ofereixen eines per tal que tothom es pugui manifestar en quant a les seves idees, les seves predileccions, de manera lliure i secreta. Aquests mecanismes són els que enquesta rere enquesta ens diuen que tant els que ahir vam sortir al carrer, com els que es van quedar a casa, en un vuitanta per cent, demanem que es posin en marxa.
Els que no paren de dir, ja sigui al nostre país, o a Espanya, que els anhels del poble que ahir va formar la Via Catalana divideix la societat no són pas neutres. La democràcia és consubstancial a la idea de divisió sociològica i ideològica. El mateix sistema democràtic es basa en el sistema de partits. L’arrel de la paraula partit ja indica la possibilitat de fer una divisió sociològica en quant a la ideologia de cada un dels ciutadans. Partit és una paraula derivada de part. La societat està dividida en moltes parts, ja sigui políticament, esportivament, socialment, etc. El que és d’un partit no ho és d’un altre, el que és d’un equip no ho és d’un altre. La paraula divisió, en aquest sentit, no té el sentit pejoratiu que alguns li volen donar, no pas de forma innocent o sense intenció. La paraula divisió no és res més que una manera d’explicar com es conforma una societat. Fins i tot, la ciència utilitza la divisió i aquesta ha donat grans resultats i descobriments.
O sigui, que el fet que hom pugui dividir la societat en molts dels àmbits de la vida, no té res de negatiu. És una realitat. El que alguns volen dir quan parlen de divisió és una altra cosa. El que volen alguns és fixar la idea que la divisió és negativa i que provoca confrontació directa entre els ciutadans i ciutadanes. I aquí és on se’ls veu el llautó.
Posaré dos exemples. Jo sóc de la Colla Joves Xiquets de Valls. La meva ciutat divideix les seves preferències castelleres entre dues colles, la Joves i la Vella. Per mi és positiu. I això no significa que jo que sóc de la Joves em vagi fotent d’hòsties amb els de la Vella, entre els quals hi tinc innombrables amics i alguns coneguts. De fet, amb els meus cinquanta anys llargs de vida mai no m’he fotut d’hòsties amb ningú de la Colla Vella, mal li pesi a algú a qui agrada presentar els Xiquets de Valls com un conjunt d’energúmens. Per tant, estem dividits, però això no impedeix que cadascú defensi els seus colors tot intentant superar als del costat. I per altra banda, sabem distingir els moments en què expressem aquesta divisió, cosa que fa que un cop acabada la contesa castellera pugui abraçar, saludar, conversar i prendre una cervesa amb algú que vesteix una camisa diferent a la meva.
Un segon exemple. Sóc sindicalista, encara que aquesta paraula no m’acaba de convèncer massa. Diria que intento defensar els interessos de treballadors i treballadores enfront els interessos dels empresaris. Això no m’impedeix tenir interessos comuns amb els empresaris. I això no m’impedeix que tingui amics, coneguts i saludats entre els empresaris. Com en l’exemple anterior, puc afirmar amb rotunditat que mai m’he hostiat amb cap empresari. De fet, mai no m’he hostiat amb ningú. Tot i això, quan els interessos divergeixen, tinc clar que prioritzaré i defensaré els interessos dels treballadors quan els interessos siguin divergents amb els empresaris.
Així, doncs, l’argument de la divisió no serveix. Ara diuen que cal tenir en compte l’opinió dels que ahir no van sortir al carrer, com si tots els que ahir no van sortir al carrer tinguessin un pensament monolític i fossin un bloc homogeni. Alguns devien estar de vacances, altres devien tenir altres coses per fer, altres devien tenir mandra, i altres no compartien els objectius dels que vam formar la Via Catalana. Els mateixos que ara parlen de la majoria silenciosa, la silenciaven quan es manifestaven a Madrid els bisbes amb la dreta espanyola contra el divorci, l’avortament o el matrimoni dels gais i lesbianes. Ningú deia que a casa s’havien quedat més del noranta per cent dels que tenen la ciutadania espanyola. En cap societat es manifesta sempre la seva totalitat. Ni tan sols en unes eleccions. Igual que els que s’abstenen en unes eleccions polítiques no formen un conjunt homogeni, sinó que tenen raons diferents per fer-ho, els que ahir es van quedar a casa ho van fer per motius diversos. Ni tots els independentistes catalans eren ahir al carrer, ni tots els que eren a casa estarien en contra de la independència.
Precisament els que ahir érem al carrer volem que no hi hagi majories silencioses, sinó majories socials i polítiques contrastades. L’únic mecanisme per poder fer evident i manifestar en quin posicionament està la majoria del poble de Catalunya és fent un referèndum. I són els que ara s’emparen en les majories silencioses els que volen impedir que això sigui possible.
Ahir va sortir una gernació al carrer. Una gernació que en qualsevol estat democràtic faria que els governants d’aquests estats posessin a disposició dels ciutadans els mecanismes democràtics que permetessin expressar la voluntat de la ciutadania. Els que s’emparen en majories silencioses són precisament els que volen silenciar majories i minories. I això no ho aconseguiran.
La independència més que un objectiu és una oportunitatm més que un punt d’arribada és un punt de partida. L’oportunitat d’un poble que vol expressar-se lliurement i que vol bastir un sistema social, econòmic i polític al servei de la ciutadania. Aquesta oportunitat no la malbaratarem. Ho hem intentat durant centenars d’anys. Però les generacions actuals han arribat al convenciment que això no és possible de fer-ho dins un estat que no admet la diversitat i que vol la uniformitat segons els models castellans. No hi ha marxa enrera.