En una mateixa setmana, la que avui finalitzem, dues institucions per les quals no sento cap mena de simpatia s’han atrevit a fer dues propostes que exemplifiquen el poc respecte que els poders econòmics mundials senten per les persones treballadores. De fet, m’atreveixo a dir que no senten cap mena de respecte envers les persones en general, tant si són treballadores com si no. Encara diria més. Són nostàlgics dels temps en els quals la societat es dividia en amos i esclaus, persones lliures i oprimits.
Per una banda, l’errant FMI (Fons Monetari Internacional) ha proposat que els treballadors del Regne d’Espanya es rebaixin el sou un 10 per cent. Imagino que deuen oblidar el percentatge que ja han devaluat dels seus sous en els darrers anys de crisi, ja sigui per la via directa o per la pèrdua de poder adquisitiu respecte a la inflació i que no ha estat compensat pels increments de salaris. De fet, són milers les persones que encara tenen la sort de treballar a les quals se’ls ha rebaixat el salari, o bé se’ls ha congelat, i a més han vist empitjorades les seves condicions de treball.
Per l’altra banda, la CEOE, aquesta partonal espanyola dirigida per patrons sense empreses, ha proposat que als treballadors fixos i a jornada completa se’ls pugui reconvertir el seu contracte a temps parcial. Això sí, sempre segons la voluntat exclusiva dels empresaris. L’objectiu caritatiu que esgrimeixen és el de la salvaguarda dels llocs de treball.
Les dues organitzacions que farien bé de mantenir-se calladetes després del desprestigi que ambdues han sofert en els darrers anys són dues organitzacions de poca-vergonyes. Una la dirigia un senyor que sembla que dirigia un xiringuito sexual per satisfer el seu insaciable apetit sexual. L’altra la dirigia un exdirigent del sindicat vertical franquista que mai no va tenir una empresa i després un altre que es va dedicar a enfonsar les empreses que dirigia i que està encausat judicialment.
L’FMI va enfonsar l’Argentina i tot sud-amèrica amb les seves imposicions econòmiques. Després s’ha erigit en paladí de l’austeritat a la UE, en països com Grècia i d’altres. Tot seguit no va tenir vergonya en denostar la mateixa UE per imposar tanta austeritat, en veure que les mesures de l’austericidi no funcionaven. Com si ells no hi haguessin tingut res a veure.
La CEOE també s’hi ha lluït. Després de fer fracassar la concertació social, va imposar al govern espanyol una reforma laboral que ha portat als ciutadans del seu estat a l’escandalosa xifra de gairebé el 28 per cent d’aturats. Del govern espanyol més val no parlar-ne.
Doncs, no. Que sàpiguen que alguns ciutadans no estem disposats a claudicar davant les receptes prescrites per aquests poderosos de guant blanc. Algunes persones no estem disposades a claudicar, ni a agenollar-nos davant d’ells. Estem disposats a combatre’ls. No sé si serem molts o pocs, però en serem uns quants. Particularment, estic disposat a morir dignament de gana abans que malvendre la meva dignitat com a persona. No penso tolerar que els que haurien d’estar engarjolats per la seva responsabilitat en la crisi que vivim (banquers, governs, institucions econòmiques, etc) em reclamin i em robin allò que em fa ser persona, la meva dignitat. O sigui que aquí n’hi ha un que no s’agenollarà davant d’ells i que pensa mantenir-se dignament a peu dret, costi el que costi.