Només tinc unes poques hores de vida. Amb feines i treballs vaig abandonar l’ou que em protegia. Dins l’ou mantenia una postura un xic incòmoda, però natural, la mare m’havia deixat ja d’escalfar i vaig pensar que era hora de treure el cap. Com vaig poder, vaig començar a estirar el meu coll i amb el meu petit bec vaig picar una vegada i una altra contra la closca que em protegia. La meva insistència i tossuderia van fer possible d’esberlar-lo. Una glopada d’aire calent em va envair. Vaig girar el meu pobre caparró a banda i banda, la mare no hi era. La pobra havia quedat engarjolada entre barrots mentre li exigien dia rera dia que portés més germanets meus al món. Vaig veure ben aviat que m’hauria d’espavilar tot solet.
Encara no m’havien sortit les primeres plomes que em van venir a buscar. Eren uns éssers amb dues cames, alts i espigats. Vaig pensar que ells m’adoptarien i m’alimentarien. Semblaven simpàtics, però no els vaig poder veure gaire. Ben aviat em van entaforar en una capsa de cartró barrejat amb alguns germanets i altres companys que no coneixia. La meva visió de la llum va ser ben escarrensida i breu. Tornava a veure’m submergit en la foscor. Malgrat tot estava tranquil, tenia un munt d’amiguets apilats al meu voltant. Això em va tranquil·litzar. Vaig notar que algú alçava la capsa i vaig sentir un cop ben fort. algú ens havia llençat a l’interior d’un habitacle de llauna. Per les veus sentia altres pollets que com jo estaven apilats en altres capses, les unes damunt de les altres. Un espetec suau. I un tro ben fort. Ens balancejàvem d’una banda a l’altra. Estàvem tan atapeïts que ens era impossible de caure. La calor era sofocant. Parlàvem entre nosaltres, però no enteníem massa el què passava.
Un cosí meu setciències ens explicava que corríem cap a la llibertat. Clar, què ha de fer, sinó, un pollet acabat de néixer? Córrer lliurament pels camps! Ens portaven cap a la llibertat. Un altre deia que la nostra vida seria curta, que ens alimentarien golafrement per fer-nos créixer amb rapidesa i que després ens escorxarien per servir d’aliment a aquells camallargs que ens havien encaixonat. Mentre discutíem entre nosaltres, la llauna que ens transportava s’aturà. Tots frisàvem d’algria per tornar a veure la llum. Veus estranyes se sentien al nostre costat. – Som en un mercat – va exclamar el setciències. Ningú, però sabia a què es referia.
Moviments bruscos ens indicaven que alguna cosa havia de passar. Llum, llum. La capsa es va obrir. Sense massa destresa, d’un en un ens van anar traient. Per fi podrem córrer i jugar va exclamar un altre. No! Ens van treure de la capsa on havíem estat tots plegats i ens van entaforar en un recipient de plàstic. Aquesta vegada, però, individualment. Un petit foradet sobre el nostre cap ens permetia respirar amb dificultat. Ens van col·locar novament apilats. Cansats ens vam adormir. La calor era sofocant. El plàstic no transpira tan bé com el cartró.
Se sent fressa. Persianes que s’obren, molta gent al voltant. Els camallargs s’asseuen al nostre davant i criden – Una cervesa! una coca-cola! – Ens feien por. Em van col·locar al costat d’un got de vidre ple de líquid. Podré beure, vaig pensar, però no era per mi. Quina pudor, semblava ordi però no era gra, era líquid. Algú se m’endú. Em falta l’aire. Veig els meus germans allunyant-se a les mans d’altres camallargs. Em sento perdut. Aire, aire.
Algú em mira a través de l’envàs de plàstic mentre li diuen: -Mira què m’han donat al Grèvol! Tinc por. Uns metres més enllà veig un amiguet a qui han agafat amb les mans. Que tinguis sort, vaig pensar. Em falta l’aire. No puc estirar-me. Aire. Hi ha molta gent. Molt soroll. Les cames no m’aguanten. Caic dins l’envàs de plàstic. Suo. Aire, si us plau.
Veig passar pots de llauna que fan un soroll com el pot en el qual ens havien traslladat a tots plegats. Sento una veu. – Què faràs amb aqust pollet? – Parlen de mi. El que em porta respòn – El llençaré al Mas Miquel, està mig mort!- No si encara sóc viu, em fallen les forces però si em deixes sortir i em dónes una mica d’aigua reviscolaré i amb una mica de menjar em refaré, exclamo jo, però no em senten. Em moro, ho noto. Quina vida més curta, penso. No trobaré un camallarg que tingui compassió de mi?
S’atura. S’obre la tapa de plàstic de sobre el meu cap. Llibertat. Veig lluny, ben al fons, una mica d’aigua, les esperances em retornen. M’agafen, amb prou feines respiro. Em llancen. No sé volar, veig l’aigua al fons, molt lluny, però no hi arribaré. Mama!!! Tanco els ulls esperant l’espetec del meu cos contra el terra. Faig l’últim alè. Adéu.