Malgrat que siguem molts els que creguem inútils els intents de diàleg del Govern de Catalunya amb el govern espanyol en referència al nostre procés de sobirania nacional, aquests són passos que no ens podem estalviar. Si no ens ho prenem amb calma, que no és el mateix que amb lentitud, correm el risc de desesperar. D’aquest diàleg no en podem esperar res positiu de forma directa, però ha de servir per treure’n fruit indirectament.
Un dels actors principals del nostre procés d’alliberament nacional és la comunitat internacional. Mentre fem esforços en els nostres contactes internacionals, tot explicant la voluntat del poble català com a motor principal d’aquest procés, hem de seguir fent intents de diàleg amb el govern espanyol, encara que els sabem fallits d’antuvi. Cal deixar ben clar l’escenari impossible. Intentem dialogar, però no trobem interlocució a la banda espanyola. Això ens ha de servir de cara a la comunitat internacional.
Sovint parlem de la comunitat internacional com si fos un actor homogeni, però no ho és. Dins això que anomenem comunitat internacional hi ha clarament uns estats que juguen un paper principal. Amb aquests, sobretot, és amb els que hem de treballar. Ho hem de fer aprofitant tots els actius possibles. A nivell governamental i polític, amb la col·laboració de govern i oposició, conjuntament. Ho hem de fer a través dels catalans que tenim esparsos pel món i que tenen gran influència en els principals estats de la comunitat internacional, gent situada en els entorns de poder d’aquests estats, en universitats, en llocs de responsabilitat com assessors d’aquests governs. En tenim, i força, de persones amb aquest perfil. Més dels que ens pensem. A EEUU i al Canadà, a la mateixa UE. Ens en falten més al Brasil i als principals estats de la UE. També a la Xina i a Rússia. Hem de treballar ben coordinats.
Sovint posem els carros davant dels bous, tot esperant que l’statu quo internacional es mulli abans d’hora. Quan intentem això, generalment en sortim una mica decebuts. Però no hi ha cap raó per estar decebuts. Una de les característiques de la comunitat internacional és la seva mandra a posicionar-se abans de produir-se cap esdeveniment. La història n’està plena d’exemples. Però aquests agents principals passen a mullar-se tant aviat com els fets es consumen. Aquest aparent immobilisme de la comunitat internacional és il·lusori. Quan els fets es precipiten, la gens homogènia comunitat internacional fa gala d’una de les seves característiques principals. De sobte, aquells que semblaven indiferents a les noves realitats nacionals i estatals es posicionen tan bon punt les hipòtesis esdevenen realitat. Perquè? Perquè les relacions internacionals no són res més que un joc d’interessos. Interessos i capacitat d’influència que un cop neix un nou estat, els imés intel·ligents i els més audaços intenten aprofitar per al seu propi benefici.
Com deia, la història recent, la de finals del segle passat, està plagada d’exemples que corroboren aquesta idea. Quan l’antiga Iugoslàvia va saltar enlaire, Alemanya i França, sense anar més lluny, van actuar només guiats per aquests interessos i voluntat d’influència envers els nous estats que en van sorgir. Fins abans de produir-se el seu desmantellament, el discurs imperant era el de sempre, tot hauria de restar immòbil, però tots estaven ja treballant en com podrien atreure cap a ells als possibles nous estats com Eslovènia o Croàcia. El mateix va passar amb l’antiga URSS. Mentre no es van produir el seu desmantellament semblava que ningú estava per la labor. Recordem els països bàltics.
La comunitat internacional i els agents que la componen sempre treballen sobre diverses hipòtesis, però sempre amb els ulls posats en els propis interessos.
En conclusió, hem de seguir fent els passos del NO espanyol, mentre compartim els interessos nostres amb els més influents de la comunitat internacional per tal que quan acabem el procés, aquests es posicionin ràpidament per no perdre influència sobre el nou estat català. Però tinguem-ho clar, això només ho faran a posteriori, mai abans de produir-se. Mentrestant, mostraran públicament una gran indiferència. Però nosaltres hauríem de tenir clar que d’indiferència no en tenen cap ni una i el que cal fer és acostar-nos a ells discretament perquè puguin anar preparant el camí, el seu i el nostre. Les relacions internacionals sempre han funcionat igual.