Gravat de Pau Claris
La petició que el president de la Generalitat compareixi al Parlament de Catalunya pel cas Palau posa de manifest una mancança de l’estructura política catalana. Algunes forces polítiques, amb tota lagitimitat, volen que el presdident de Catalunya comparegui per un cas que afecta el partit al qual pertany. Un partit del qual n’és president. No entraré a valorar les raons de fons per demanar la compareixença esmentada. Puc pensar que és una petició feta de bona fe pensant que la compareixença pot aportar llum al tema del cas Palau que, com molts altres, està pendent de judici des qui sap quan fa. Podria ser, també, un intent de l’oposició per afegir un altre element de desgast del govern, cosa també raonable des del punt de la vista polític.
El fet, però, il·lustra una mancança que, en la meva opinió, té l’estructura institucional catalana. La Generalitat de Catalunya és ara, i històricament, una institució de govern. Per tant, els seus responsables estan sotmesos a la lluita política pròpia del joc democràtic. La compareixença demanada afecta un dels partits de la federació governant a Catalunya. Per tant, jo diria que el president de la Generalitat de Catalunya hauria de quedar-ne al marge si volem fer com els països amb llarga tradició democràtica que mostren un respecte màxim per les seves màximes institucions. Es dóna el cas, però que a Catalunya, a diferència de la tradició política basca o britànica, el president de la Generalitat acostuma a ser també una de les màximes autoritats orgàniques dins el seu partit. A mi sempre m’ha agradat la tradició britànica o basca, però la pràctica d’aquí és igualment legítima.
Per salvar aquesta mancança, en algun període hem tingut al govern català la figura del Conseller en Cap o Primer Conseller, una figura que intentava descarregar en aquest la responsabilitat de govern, deslliurant així el president de la Generalitat d’aquesta responsabilitat tot donant-li una aire més institucional i no tan subjecte a la batalla política quotidiana. Moltes vegades, però, m’ha semblat que obeïa més a un repartiment de poders dins una coalició de govern o dins una federació i no tant una creença que calia preservar la màxima autoritat política d’aquesta picabaralla diària.
Com deia, històricament, la Generalitat de Catalunya ha estat una institució de govern que se les feia amb el Comte de Barcelona, defensant els seus interessos i amb una tasca de gestió tributària important. Ara no tenim Comte de Barcelona que aparegui com a cap del nostre estat, i, per tant, en no tenir tampoc un president de república catalana ambdues figures es fusionen en el president de la Generalitat, el de governant i el de màxima representació del país. Essent així, penso que faríem bé de prestigiar al màxim aquesta figura, no pas per a defensar personalment a qui ocupa aquesta representació, sinó com a mostra d’autoestima nacional. Evidentment no estic demanant un estatus d’inviolabilitat de la persona del president, sinó que aquest respongui estrictament a allò que el compet, ja sigui personalment o pel desenvolupament de la seva responsabilitat institucional.
En definitiva, penso que tenim una mançança en les nostres institucions col·lectives que crec que tan sols serem capaços de posar-hi remei si el nostre país esdevé finalment un estat amb tots els ets i uts i les seves institucions ben definides i diferenciades.