Sembla que els fantasmes de la història persegueixen el culer de tota la vida, o sigui a tu. Has viscut moments difícils i durs, moments en els quals veies el teu adversari guanyar copes d’Europa a dojo i quan se’t presentava l’oportunitat d’arribar a una final els pals i la malastrugança t’impedien poder celebrar el triomf. T’havies d’acontentar en ser el rei de copes i poder guanyar el teu adversari en els enfrontaments directes. Vivies amb el record del Barça de les cinc copes. Va ser dur esperar catorze anys per guanyar una lliga; vas posar totes les esperances en l’holandès errant. Catorze anys de passar gana et podia causar un empatx.
L’holandès errrant et va il·luminar amb la seva genialitat com a jugador, però després et va il·luminar com a entrenador. Va desfer-se l’encanteri i després de la decepció de la final de Sevilla, va arribar Wembley, el teu segon santuari. Per fi podies alliberar tots els teus sentiments reprimits. El dream team et va meravellar. Anaves inflat per la vida sentint cantar les meravelles del joc del teu equip. Poc temps després Atenes et va tornar a les catacumbes. Un Barça desfigurat s’estavellava vergonyosament davant un Milan esplendorós. Van aparèixer les pors atàviques. El Sir anglès i l’altre holandès, el més antipàtic, encara que graciós et van retornar una petita dosi d’orgull.
Va arribar l’altre holandès enrinxolat i de color negre i et va transportar de nou a la glòria. Després el noi de Santpedor va agafar les regnes de l’equip i et vas tornar a inflar. Lligues, Champions, copes. Ser culer era el millor que hi ha. I el de Santpedor se’n va cansar. Ja ho va fer com a jugador, però aquesta vegada sembla que un portugués morrut li va menjar el coco fins a desgastar-lo. Ja et temies una nova debacle. Orfe del teu gurú ja veies la tornada a les catacumbes. Però no. Un xicot de l’Empordà no et va donar oportunitat de desinflar-te. Arrencada lliguera de rècord. El teu rival a setze punts i el segon a dotze. Et fregaves les mans. Fins que arriba el fatídic febrer culer, que més que un mes sembla una febrada que et sacseja. Ja no recordes que amb els teus altres gurús vas perdre amb equips amb els quals no comptaves perdre. Ara perds amb el Milan, gens desconegut i el teu rival de tota la vida. No recordes les vegades que els vas humiliar, tot s’esborra i els dubtes t’assalten. No ja la ràbia comprensible, sinó aquell sentiment tan culer que ho posa tot en dubte, fins i tot aquella confiança cega que tenies en els mateixos d’un mes abans. L’anima culera, la del culer històric és a flor de pell.
Oblides les sotragades dels teus herois que tenen el seu líder i director tractant-se d’una greu malaltia que esperes que superi ben aviat. Oblides la sotragada moral que va suposar per tu i els teus herois la revifalla de la seva malaltia. Malgrat això, el seu segon ha donat la cara amb dignitat i els teus herois també. Però una baixada de rendiment del teu equip et resusciten els fantasmes que mai t’han deixat. No oblidis que els herois no són déus, sinó humans. Potser caldria que et fessis gran. En l’esport es perd i es guanya, però els teus herois mai han perdut la dignitat, una dignitat que sembla que tu estas a punt de perdre. Els teus herois et necessiten més que mai, no hauries de marxar del camp abans d’hora. Fins i tot, pots reconèixer que el joc que tant t’ha meravellat no ha estat suficient per vèncer tot el que se li posi davant. I per això llençaràs la tovallola? Per això perdràs la teva fe?
Ai culer de tota la vida! Si la fe que tens en el teu equip és la mateixa que tens en el teu país, estem fotuts. Pel país i per l’equip. Tingues una mica dignitat i reconeix que la vida es fa també a garrotades. Aixeca l’ànim sense deixar de tocar de peus a terra. No m’avergonyeixis. Inspira profundament, treu la teva ràbia momentània, però no perdis la fe, que no és gens cega, sinó raonada.
Visca el Barça, malgrat la teva immensa i profunda immaduresa.