Una altra raó per la qual necessitem la independència política de Catalunya amb urgència és la salvaguarda de la llengua catalana. Des del punt de vista institucional, el Principat de Catalunya és l’únic territori dels Països Catalans en el qual hi ha un ordenament jurídic enfocat a la supervivència del català com a llengua d’ús social amb vocació de ser present en tots els àmbits de la vida. Malgrat això, no ens en sortim del tot. Costa molt de poder viure plenament en català en la nostra societat. Només per citar uns exemples, podem recordar els organismes i institucions del govern espanyol presents al nostre país. L’administració de justícia, les forces de seguretat de l’estat, el cinema, la televisió, altres mitjans de comunicació, etc. A això cal sumar-hi els intents continuats de laminar els avenços aconseguits en alguns àmbits com l’escola, aeroports, estacions de ferrocarrils, …
A això cal afergir-hi els incompliments reiterats i calculats dels mandats constitucionals de l’estat al qual encara pertanyem. Hi ha un mandat constitucional de preservar les llengües de l’estat. Un mandat constitucional que des del govern central de torn mai s’han pres amb interès, convençuts que les llengües diferents del castellà no han de ser promocionades, ni preservades des del poder central. Ben al contrari. L’estat espanyol, des de fa segles, té com a objectiu clar, minoritzar-ne l’ús i posar constants entrebancs a la plena normalització. Les més altes institucions de l’estat ens farceixen d’exemples clars d’aquesta voluntat. Les corts espanyoles estan vedades a la presència del català. Els ciutadans i les institucions catalanes reben constants humiliacions amb retorns de documents enviats per ajuntaments i particulars tot recordant-nos que hem de presentar aquests documents en llengua castellana. Mai s’han preocupat, ni mai no ho faran, de fer possible que el català tingui presència a les institucions europees com a llengua oficial, una llengua catalana que és parlada per més ciutadans europeus que no pas moltes de les llengües oficials a la UE.
No cal recordar l’embestida dels partits espanyols per fer desaparèixer la llengua catalana al País Valencià i a les Illes Balears. Aquests partits es preocupen per dotze famílies que volen escolaritzar els seus fills en castellà a Catalunya i menyspreen els milers de famílies que voldrien escolaritzar els seus fills en valencià i no poden, o volen també que els balears deixin d’escolaritzar els seus fills en català. Els treballadors públics no tenen cap obligació de parlar o conèixer la llengua dels nostres ciutadans i simplement deixen aquesta coneixença com a mèrit per a opositar.
Podria seguir, però em sembla que queda molt clar que si la llengua catalana ha sobreviscut a un estat que ens ha ocupat per dret de conquesta durant més de tres segles, no ha estat per altra raó que no sigui la voluntat dels ciutadans dels Països Catalans de no renunciar als nostres orígens i a la nostra llengua. L’embat de l’estat espanyol ha tingut un èxit parcial més o menys reeixit en la mesura que els ciutadans dels nostres territoris han persistit contracorrent a aquest intent.
Un estat espanyol idílic hauria fet que totes les llengües haguessin estat oficials a tot el territori estatal. Això no hauria fet gens de mal al castellà com a llengua franca d’ús habitual en la relació entre els ciutadans de diferents nacionalitats de l’estat. Això hauria fet que la ciutadania majoritària de cultura castellana hagués assumit les altres llengües com a patrimoni propi del seu estat. Però aquest panorama utòpic no ha estat mai assumit per l’estat central. Així, la majoria de ciutadans espanyols veuen les altres llengües, com la nostra, com un gra al cul que han de fer desaparèixer perquè només els fa nosa.
En definitiva, no podem esperar res de res d’aquest estat. L’única manera que tenim d’assegurar la supervivència del català, com en tantes i tantes coses pròpies del nostre país, és que ens dotem d’un estat propi. Un estat propi que ha de tenir el català com a llengua oficial del país i llengua d’ús comú dels seus ciutadans en la relació entre ells i amb l’administració. Un estat en el qual ha de tenir altres llengües amb un estatus oficialitzat, com és l’occità, en la seva variant aranesa, i el castellà. L’estatus del català ha de quedar clarament com a la llengua del nou estat, capaç de cohesionar la ciutadania del país. Però no podem caure en els mateixos errors que ha comès l’estat espanyol.
L’aranès ha de ser oficial a tot el país ja que una part del territori té aquesta llengua com a pròpia. Els seus ciutadans s’han de poder adreçar a les diferents administracions en aquesta llengua, fins i tot fora de l’àmbit estricte de la Val d’Aran. Però no podem fer amb el castellà el mateix que els espanyols han fet amb nosaltres. Jo no sóc sociolingüista, per tant no tinc la fórmula adequada per tractar la realitat de la llengua castellana a Catalunya. No hi ha a Catalunya un territori propi que tingui el castellà com a la seva llengua. Però no podem negar la realitat transversal de la seva presència. I això no ho podem obviar. Hem de ser capaços de trobar la fórmula ideal per aquesta presència. Una fórmula que ha de fer que els castellanoparlants d’origen sentin la seva llengua respectada, tot sabent que el català ha de ser la llengua franca i de comunicació de la nostra societat. Les altres llengües d’altres ciutadans catalans d’origen divers no poden servir d’excusa per tancar els ulls a la realitat social del país.
Hem de ser capaços de gestionar aquesta diversitat tot assegurant a la llengua catalana la fortalesa que tota competència entre llengües necessita. Com he repetit tantes vegades, l’oportunitat que tenim davant nostre per construir un nou estat l’hem d’aprofitar per fer també un país nou. Un país allunyat de l’estereotip espanyol que ens ha estat dominant durant segles. La il·lusió de milers de catalans per esdevenir un nou estat d’Europa va lligada, al meu entendre, a la voluntat de construir un nou país que aprofundeixi en la democràcia, amb més justícia social i econòmica, que no repetixi els estàndars que ens han portat a la crisi actual que patim i que va des de la democaràcia plena i participada fins a un model social i econòmic basat en el benestar dels nostres ciutadans, per davant dels interessos dels poders fàctics, i això també passa per models lingüístics nous. Per tot això necessitem constituir-nos com a un nou país amb el seu estat propi. I ho necessitem amb urgència.