Passats uns dies de les eleccions al Parlament de Catalunya, tinc ganes de reflexionar públicament sobre els resultats de la passada contesa electoral. He sentit molts tipus de comentaris pels mitjans de comunicació, però he de confessar que cap dels comentaris que he pogut sentir no m’ha semblat prou atinat o complet. Sense pretendre que la meva anàlisi sigui la més encertada, intetaré esbrossar una mica les meves reflexions.
Una conclusió resumida dels resultats em permet afirmar que la ciutadania catalana ha deixat prou clares dues coses. La primera és que encomana al Parlament de Catalunya de forma clara que s’organitzi una consulta a la ciutadania per tal de decidir l’estatus polític de la nostra nació, per tal que decideixi sobre si vol o no la seva independència política. La segona conclusió és que la ciutadania ha manifestat clarament que vol que aquest procés es comenci a construir ja des d’una òptica econòmica i social diferent de la que ha estat aplicant l’anterior govern de CiU; la composició del nou parlament deixa ben clar que la ciutadania vol que la política de retallades i d’ajust econòmic es faci de forma diferent a la que fins ara s’ha estat fent. Que tot complint els mandats europeus, les fórmules per complir-les han de ser diferents a les que el govern de CiU ha estat implementant.
En resum, aquesta seria la meva anàlisi que ara intentaré aprofundir.
CiU ha fracassat en el seu intent de lideratge absolut de l’exercici del nostre dret d’autodeterminació. Aquest lideratge ha estat encomanat al Parlament, que és qui ha de portar al nou govern a la celebració del referèndum. CiU no ha rebut la confiança de tots aquells que estan pel dret a decidir, com pretenia. CiU ha fracasat en aquest intent, però el Parlament té més d’un centenar de diputats que estan per l’organització de la consulta al poble de Catalunya. Només 28 diputats hi estan clarament en contra.
Així, doncs, el fracàs de CiU no és el fracàs del dret a decidir. No ens confonguem.
El panorama polític segueix essent al parlament tan complex com era abans. Set forces polítiques hi estan representades, com abans, encara que amb algun canvi. Solidaritat no hi és, però sí la CUP. El cinquè partit de la passada legislatura, ERC, és ara el segon partit del Parlament. El lideratge de l’Oriol Junqueras ha comportat que l’electorat diposités de nou en ERC part de la seva confiança. És una segona oportunitat per a ERC que ha de posar tots els seus esforços en no cometre els mateixos errors del passat. La prioritat d’ERC ha de ser servir el país, no prioritzar l’ocupació de quotes de poder. Ser garants d’allò que he resumit al principi. Que el país camina inexorablement cap a l’exercici del dret a decidir sobre la seva sobirania i que aquest camí el farem amb polítiques de contenció econòmica però de canvis importants en com aconseguim els ajustaments del dèficit i el deute. Sobretot, sense perdre de vista que el que no podem posar en joc és el servei a les persones, la formació, l’educació, la salut, la recerca, etc. El repte és important. La ciutadania ha deixat prou clar quines són les fórmules que no vol per aconseguir els objectius econòmics. Ara toca al Parlament proposar fórmules alternatives que permetin contenir el dèficit i el deute sense malmetre el benestar essencial de la gent.
El partit majoritari, la coalició CiU, ha sortit afeblit de les passades eleccions. Perquè la ciutadania no s’ha cregut la voluntat ferma de CiU de dur-nos a la plena sobirania i perquè no vol que les polítiques econòmiques i socials segueixin malmetent el nostre futur col·lectiu i individual.
Ara sentim a CiU fent crides a la responsabilitat. Però com en altres ocasions, juguen amb les paraules. Presenten i equiparen la responsabilitat amb l’entrada al govern. Sembla que hàgim d’admetre que l’oposició no pot ser res més que irresponsable. Responsable cal que ho siguin tots, des del govern o des de l’oposició.
Un govern fort pot ser-ho de diferents maneres. El que farà fort un govern no és només el suport parlamentari que tingui o el nombre de partits que entrin a formar govern, sinó que serà fort en tant que sigui conseqüent amb el missatge que la ciutadania ha enviat amb els resultats electorals. CiU no podrà aplicar el seu programa econòmic perquè la ciutadania ha donat un gir més progressista al parlament. En l’àmbit nacional, la fortalesa del govern recau sobre la majoria del Parlament que està en consonància amb la voluntat del poble en voler decidir el seu futur.
ERC haurà de rumiar molt bé com es posiciona. D’entrada, ja ha avisat que ningú pensi en coses rares com plantejar-se si hi pot haver un altre govern no format i presidit pel senyor Mas. A aquest li correspon l’encàrrec democràtic de formar govern. Els suports al govern no vindran per l’adscripció dels seus membres, sinó per les polítiques econòmiques que proposarà i pel camí nacional a seguir. L’experiència de govern d’ERC passada pesarà molt en la decisió dels republicans. No poden caure en els mateixos errors del passat. El primer tripartit va ser un encert, des del meu punt de vista, però el segon no. Entrar en un govern de coalició amb CiU és una alternativa que mai s’hauria de plantejar en termes de quants seients ocuparà cada força política en el govern, sinó de les polítiques que l’esmentat govern hauria d’aplicar. Polítiques que com ja he dit, han d’anar en consonància amb la decisió de l’electorat.
Però ERC també pot decidir no entrar al govern i fer un acord de legislatura basat en els grans eixos nacionals i econòmico-socials que el país necessita. O pot mantenir-se nítidament a l’oposició, trencant aquella idea que sembla que tothom accepta que estar a l’oposició no implica cap mena de responsabilitat en el progrés del país. ERC té al davant un repte i una oportunitat en el context actual. Demostrar com es concreta el servei a un país per damunt del servei a un partit. I això es pot dur a terme des del govern, des d’un pacte de legislatura o des de l’oposició, amb assumpció de la responsabilitat que hauria d’implicar ser el segon grup polític del parlament i la força majoritària de l’oposició, així com ser, simplement, representants del poble.
Hi haurà fortes pressions de diversos sectors que intentaran posar els seus interessos per damunt dels del país i en funció dels seus interessos particulars pressionaran per una fórmula o una altra. ERC ha de tenir el cap prou clar i els peus a terra per demostrar que sap el què vol i com hi vol arribar. Per domostrar al país que no s’ha equivocat en donar-los la força que han rebut i la confiança que hi han dipositat. I això és més important que entrar al govern o no fer-ho. Confio en la nova Esquerra i confio en el lideratge de l’Oriol Junqueras. Les pressions seran terribles, des dels lobis, des dels mitjans de comunicació, des de tot arreu. Serenitat i idees clares. Això és el que cal.
L’objectiu que la ciutadania ha manifestat clarament amb el seu vot és doble i molt clar. Que Catalunya, els seus ciutadans i ciutadanes, han de poder manifestar democràticament si es vol constituir en un nou estat europeu i que vol mantenir els drets socials, econòmics i de ciutadania que tant ens han costat de guanyar. Tot això pensant en el present i el futur del nostre país, de la seva gent, de la nostra capacitat creativa i investigadora, productiva i emprenedora, del manteniment del nostre nivell de vida, que sabem i acceptem que caldrà ajustar pressupostos, despeses i ingressos, etc.
El repte és apassionant. El país és viu com mai. El que necesitem tots plegats és que els nostres representants polítics facin mans i mànigues per assolir tots aquests anhels.