Els Verds no han dit l’última paraula!

Avui ens hem escapat fins a Vilafranca del Penedès a veure la jornada castellera dels Castellers de Vilafranca. Els Verds, en l’argot popular, han brodat una altra exhibició castellera. Vull aprofitar l’avinentesa per analitzar una mica la trajectòria d’aquesta colla en els darrers anys.

Perquè després de força anys en que no aconseguien aixecar massa el vol, de cop i volta ho van aconseguir, iniciant una etapa esplèndida que encara els dura? Evidentment no tinc la resposta, però intentaré esbrinar-la des de fora estant. O sigui que les meves observacions són fruit del raonament i no de la coneixença concreta de què els ha portat a l’èxit que fa anys que els somriu.

Des del meu punt de vista, són diversos els factors que els han dut a ocupar el lloc més alt del món casteller en aquest segle XXI. El primer de tots diria que va ser un canvi de mentalitat de la colla dut a terme pel cap de colla que els va iniciar en aquesta etapa esplendorosa, em refereixo al “Melilla”. La mentalitat és un factor importantíssim a l’hora d’afrontar qualsevol cosa en aquesta vida, ja sigui en la feina, en el lleure, en qualsevol dels reptes que els individus i les col·lectivitats s’imposen. I tinc la impressió que el “Melilla” ha estat una peça clau, junt amb l’equip que el va rodejar, per transformar la mentalitat que fins aquells moments tenien els Verds. Crec que els va donar la fe que els faltava per creure que amb treball i dedicació podien superar aquella mentalitat de convidats que la colla tenia, més que no pas de creure en la possibilitat de ser-ne protagonistes.

Un altre factor és la constància en el treball. Recordo aquells tretze dosos de nou consecutius que acabaven sempre en fracàs. Malgrat els fracassos acumulats, mai no es van rendir, ni van deixar de perseguir un objectiu que s’havien posat entre cella i cella. Treball seriós i incansable. Sense cap escletxa per a la desesperació.

Un tercer factor important ha estat, des del meu punt de vista, la continuïtat. Un cop encetada l’etapa actual, tot i els canvis en l’equip directiu de la colla, hi ha hagut una continuïtat en el model. El model d’assaig, el ser conscients que només el treball i el rigor i un increment en la freqüència d’aquest treball podia dur-los a l’èxit i mantenir-se en el nivell més alt. L’adopció d’un model i el seu manteniment és una peça clau per assolir aquest objectiu.

Aquests serien per mi, entre altres, ben segur, les claus del seu èxit. Mantenir aquesta mentalitat i aquest model de treball ha estat clau per ser on són i fer el que han fet al llarg de tots aquests anys. Jo no comparteixo la idea que alguns tenen de que els Verds són d’un altre planeta o que són alguna cosa irrepetible o que tenen algun beuratge màgic com l’Astèrix. No, els seus resultats són fruit dels factors que he esmentat i segurament d’algun altre que em deixo al tinter.  Les claus de l’èxit i l’èxit mateix els ha dut a tenir una colla nombrosíssima, que ha sabut aprofitar la crida que sempre va aparellada amb els victoriosos, i que els ha donat una ambició que avui per avui no té sostre.

Però per damunt de tots aquests factors, jo en vull ressaltar un que ve donat per aquesta ambició a la que feia referència. I aquest factor que vull ressaltar és el de la VISIÓ. És una colla que ha tingut una visió que jo només podria comparar amb les colles dels Xiquets de Valls del segle XIX. Les ànsies de superació els ha donat aquesta visió única avui dia que els ha fet conscients que tenen l’obligació d’aprofitar al màxim el moment que viuen. No han estat conformistes amb el seu èxit. Sense deixar de perdre res del que han aconseguit, han anat sumant nous reptes i noves construccions que alguns només creien possibles en l’imaginari fantàstic. La visió de saber aprofitar tot el que els donava dominar el pilar de sis, la visió de veure a cada moment quan tocava fer castells de grans multituds en folres i manilles o la visió de saber quan calia despullar alguns castells que tenien sobrefolrats i emmanillats. Aquesta visió particular crec que avui dia només la tenen ells. Saben aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats que se’ls presenta. Cada nou èxit genera un nou repte en un espai breu de temps. I això té molt de mèrit. Han passat a dominar tota gamma de castells, tècnics, de multitud, etc. Aquesta visió és la que des del meu punt de vista ha mancat a les altres colles. Tenen un sentit de l’oportunitat que crec que ningú més ha tingut. En aquest sentit, m’atreveixo a posar-los un repte que algú encara pensarà impossible. Si consoliden, com crec que faran, aquest quatre de nou sense folre, crec que és el moment per a plantejar-se el quatre de deu amb folre. Algú pensarà que dic un disbarat. Potser ho és, però quans disbarats no hauríem de reconèixer que hem dit pocs anys enrere respecte a determinats castells que catalogàvem d’impossibles?

En fi, hom només pot treure’s el barret davant els castellers vilafranquins i somiar que algun dia serem capaços d’igualar-los i superar-los. Enhorabona per tots els anys d’èxit que heu tingut i que segurament tindreu.