Comença a cansar aquesta constant del govern espanyol dient als catalans que en cas de constituir-nos en un nou estat d’Europa, ho hauríem de fer fora de la Unió Europea i que ens hauríem de posar a la cua per demanar el nostre ingrés al club europeu. De fet, pels que coneixem prou bé la història de la construcció europea d’ençà de la darrera guerra mundial, sabem prou bé que no hi ha res més esponjós, internacionalment parlant, que la Unió Europea. Des que a mitjans del segle passat, Robert Schuman i Jean Monnet van presentar la coneguda “Declaració Schuman” que va servir per engegar el procés de creació del que van ser les Comunitats Europees, el que avui és la Unió Europea no ha estat res més que una successió de Tractats Internacionals que s’han anat fent a tenor de les necessitats de cada moment en aquest procés de construcció europea. La Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) va ser la primera organització internacional europea que va veure la llum l’any 1951 amb la signatura del Tractat de París. Començava la concreció de la idea que el que Europa necessitava, després de la guerra, era una política de cooperació que substituís la política de confrontació que el continent havia practicat al llarg del segles i que havia conduït a múltiples guerres entre els diferents estats europeus. Després es crearia la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA, EURATOM). Finalment, a mitjans dels anys seixanta, se signaria el Tractat de Brusssel·les pel qual es fusionarien aquestes diferents organitzacions internacionals. Es creava així la Comunitat Europea (CE) amb el seu respectiu Parlament i Tribunal de Justícia.
Per no ser carregós, la construcció europea fins als nostres dies s’ha anat fent a través de diversos tractats, el de París, el de Roma, el de Brussel·les, el de Maastricht, el d’Amsterdam, el de Niça, etc. La UE no té una personalitat jurídica com a subjecte internacional en haver-se constituït a través de tractats internacionals. Entre mig, cal recordar l’intent fallit de crar la Constitució Europea. La conclusió de tot plegat és que la Unió Europea s’ha anat bastint adequant els tractats a la realitat de cada moment i segons la conveniència del moment. O sigui que el debat que ens vol inculcar una certa por als catalans en el sentit que podríem quedar fora de la Unió és un debat irreal. D’aquí la prudència de les autoritats europees que, malgrat la pressió de les autoritats espanyoles, es resisteixen a opinar oficialment davant una hipotètica secessió de Catalunya o Escòcia, per exemple, tot dient que arribat un cas concret ja l’estudiaran en el seu moment. La Unió Europea es reserva així la possibilitat de poder adequar els tractats europeus, com tantes i tantes vegades ha fet, en aquest cas per tal de possibilitar la permanència de nous estats formats ja per ciutadans europeus de ple dret.
Conclusió final. No caiguem en la trampa d’entrar en aquest debat interessat i que només interessa als que volen atemorir-nos, entre ells el quintacolumnista d’en Duran i Lleida que no para de fer-li el llit a en Mas. Hi ha vida dins i fora de la Unió i hi ha prou veus autoritzades que asseguren que les autoritats europees sabran trobar la manera de preservar els drets de la ciutadania europea que ja posseïm, alhora que els interessos de la Unió, diguin el que diguin des d’Espanya. Per tant, ocupem-nos de guanyar la nostra llibertat nacional esdevenint un nou estat i després ja resoldrem juntament amb els europeus com seguim dins la Unió sense sortir-ne ni un sol dia.