Tres de Nou de la Colla Joves Xiquets de Valls a la Bisbal del Penedès (15.08.2012)
foto extreta del Jaume Galofré (Facebook)
Passada ja la festa major de La Bisbal del Penedès, arribem a l’equador de la temporada castellera. Des del meu punt de vista, una temporada que crec que serà excepcional per molts motius. En línies generals, el món casteller gaudeix aquest any 2012 de molt bona salut i les colles estan mostrant un estat de forma i una progressió que crec que poden convertir aquesta temporada en excepcional. El temps dirà si la meva percepció és enecertada o no, però en aquests moments és el que intueixo. A nivell pesonal també ho és. Tenir una xiqueta, la petita de casa, que de cop i volta, després d’iniciar-se en els assajos l’any passat, passa a fer castells de nou i cincs de vuit i sets de vuit, etc, doncs m’omple, ni que sigui per la boca petita, d’orgull. Si a més ho fa en la colla de la meva vida, doncs ja us ho podeu imaginar. Però això només és important per a mi i la família. No tant, per si fa tal cosa o tal altra, sinó perquè veig que és feliç i viu els castells amb intensitat. A més, la meva altra filla se m’ha revelat com a una fotògrafa amb un talent artístic prou interessant als seus quinze anys.
Però no ens desviem del tema. Les colles, com deia, estan en un estat de forma envejable. M’atreveixo a dir que totes i les veig amb unes ganes de superació fantàstiques. Tothom ha arribat a la conclusió que l’esforç i la dedicació són la base sobre la que s’edifica l’èxit. La competitivitat que sempre ha existit en els castells, ara es veu incrementada per l’allau de colles que dia rere dia, actuació rere actuació, van superant-se. Ara cal tenir els ulls posats endavant per a atrapar els èxits dels altres, sense deixar de mirar enrere per observar els que ens estan trepitjant els talons. Les colles també saben que les úniques que poden poisar límits a les seves aspiracions són elles mateixes. L’èxit vindrà donat pel grau d’implicació i d’esforç aplicat per a aconseguir els objectius.
Els anys de concursos són anys en certa manera especials. Les colles, més enllà dels seus objectius castellers, han d’afegir un altre punt de vista, el de la valoració de cada castell en el concurs. Això significa que a vegades hagin d’intentar assolir un castell determinat que sense la celebració del concurs no es plantejarien. No és cap secret pels que em coneixen que jo no sóc amant dels concursos, però admeto que tenen el seu vessant positiu i actuen com a revulsiu per a veure construccions que d’altra manera no es veurien. Posaré algun exemple. Castells amb estructures de set o de nou penso que estan sobrevalorats. Però el fet que el concurs primin algunes d’aquestes estructures empeny a les colles a tenir-les en compte. Per exemple, el nou de vuit, penso que és un castell valorat en excés i que la realitat situarà al seu lloc exacte.
Enguany, doncs, crec que veurem bons castells i una pugna interessant per la supremacia. En aquests moments, crec que més enllà de rànquings i concursos, segueixen havent quatre colles que estan per damunt de les altres. Castellers de Vilafranca, Minyons de Terrassa i les dues colles de Xiquets de Valls crec que estan en un nivell superior respecte a les que malden per situar-se entre les millors. Aquestes quatre colles tenen alguna cosa que les que intenten assaltar-los no tenen encara. La continuïtat. Com a dades que em serveixen per a sostenir aquesta opinió tan sols en donaré dues. Els vilafranquins porten 501 castells de nou descarregats, una dada impressionant. La Joves vallenca és l’única colla que porta 25 anys consecutius descarregant castells de nou. Són dades impressionants. Mantenir el nivell és una fita tan o més difícil que arribar-hi, i no és a l’abast de qualsevol. Sobretot fer-ho en els anys difícils.
No vull acabar sense fer una menció especial a la meva colla, la Joves Xiquets de Valls. És més fàcil seguir i complir quan les coses van rodades i l’èxit et somriu, però és molt més difícil fer-ho quan les coses es torcen i no acaben de sortir com hom voldria. Per això vull tenir una menció especial per a tots aquells i aquelles que l’any passat, en una situació ben difícil, no van defallir i van mantenir la il·lusió i el seu compromís amb la colla, sobretot vull esmentar la nostra canalla. Van rebre sotragades fortes, ensurts en moltes sortides, però, malgrat les dificultats, han seguit endavant i no han defallit. I amb ells, un reconeixement als pares de totes i tots ells, perquè no han claudicat i han estat capaços de mantenir la flama encesa i confiar que la nostra colla ressorgiria dels entrebancs com així ha estat. Tot un mèrit. Ara gaudim d’aquesta persistència i tenim la fortalesa per afrontar qualsevol entrebanc perquè tenim la confiança ben afermada. Es tracta de no refiar-nos i continuar per aquest camí. Al final la recompensa serà ben merescuda.
2012 serà, n’estic convençut, un bon any casteller. I nosaltres hi contribuirem.