Sempre que es parla de la possible independència política de Catalunya, ja sigui des del nostre país o des del país veí, ens teoritzen sobre els riscos i les penalitats que passaríem els catalans si ens atrevíssim a proclamar la nostra independència política. És més rar, però, que algú ens parli del cost d’oportunitat de no fer-ho. En economia, per dir-ho simplificadament, el cost d’oportunitat és el que perds o renuncies en prendre una decisió en comptes d’una altra. Cada decisió que prenem en l’àmbit que sigui comporta uns costos d’oportunitat afegits.
En els moments actuals, i des del meu punt de vista, els catalans estem tenint uns costos d’oportunitat molt elevats per no prendre la decisió d’emancipar-nos del Regne d’Espanya. El context polític actual no sé si es tornarà a repetir. Veig una Espanya afeblida políticament i econòmica. Sense massa crèdit internacional a tots els nivells. La seva imatge no pot estar pitjor. És un bon moment estratègic per engegar-los a fer punyetes. Fins i tot, potser, la UE quedaria satisfeta ja que el volum que representaria Espanya dins la Unió faria més suportable una intervenció directa i ferma de les autoritats europees en el país veí. Per tant, no aprofitar aquest moment per fer un pas decisiu és un cost d’oportunitat elevat i un risc perquè no sabem si la conjuntura ens seguirà essent favorable en el futur per fer un cop de timó d’una vegada per totes.
En el pla econòmic el cost d’oportunitat de la no-independència del nostre país segueix incrementant dia rere dia. No ens paguen el que ens deuen, que és molt i això podria afavorir l’acord de separació que ens podria sortir més barat. Cada dia que passa, a més, la sagnia a la que el Regne d’Espanya ens aplica via balances fiscals es fa insuportable. És una sagnia que hem d’aturar de socarrel. L’escanyament en infraestructures necessàries en el pla econòmic ens ofega i retalla les nostres perspectives de futur en competitivitat i progrés econòmic.
En el pla cultural la nostra llengua és atacada dia sí i dia també pel poderós espanyolisme castellà que s’aixopluga en les institucions polítiques i judicials espanyoles.
Els costos d’oportunitat de no fer un pas decisiu ara ens pot costar no tenir una oportunitat i un context millor per fer el pas com el que tenim en aquests moments.
En el pla social hi ha més suport que mai a l’opció de crear un estat propi i independent. Algú podria dir que com més temps passi, més suport. No ho sabem. Ara hi ha un important corrent que cal saber aprofitar. Tenim una oportunitat de crear el nostre propi estat d’una forma racional. Sense condicionants imposats per les autoritats espanyoles. La nostra pròpia organització administrativa i els nostres propis nivells d’administració, més adequada per donar servei a la població catalana. Una administració més simplificada i més al servei de la ciutadania. Uns òrgans de representació política sense la rèmora d’una segona cambra legislativa, etc.
Venem més a la resta del món que al Regne d’Espanya. Aquesta dada hauria de ser un altre estímul que ens dugués a fer el pas definitiu. El Cercle d’Economia dirigit per Josep Piqué, que ja sabem al servei de qui està, diu que no dóna suport al concert econòmic per Catalunya. Doncs millor. Si el seu argument és que seria inconstitucional, s’entén que inconstitucional espanyol, la nostra Constitució pròpia no necessitaria cap mena de concert. El govern espanyol incompleix les sentències del Tribunal europeu dels Drets humans, com per exemple en el què fa a l’aplicació de l’anomenada doctrina Parot, segons ha sentenciat aquest tribunal recentment. Si ells incompleixen l’ordenament jurídic vigent europeu i incompeixen en els pagaments que deuen al nostre país, perquè nosaltres hem de ser més papistes que el papa. Fotem el camp ja d’una vegada i via fora. No fer-ho comporta un cost d’oportunitat massa elevat.
Perquè hem d’assumir els costos de no fer-ho i no podem assumir els de fer-ho?