Les persones que hem estat en algun tipus d’organisme internacional exercint funcions de representació en l’ambit del treball o l’economia hem sentit a parlar moltes vegades dels països de baix cost. Sovint ho hem fet sentint a parlar de deslocalitzacions de produccions i de càrregues de treball. Quan parlem de països de baix cost, sempre parlem dels costos de producció de diferents béns de consum. Poques vegades ho fem des de la perspectiva de quin és el preu que les persones, treballadors i ciutadans, paguen per ser considerats països de baix cost.
Em proposo analitzar una mica quins trets característics comparteixen aquests països i finalment explicaré perquè ho faig.
Hi ha diferents tipus de països de baix cost. Per una banda hi ha els que tenim en països subdesenvolupats però que emergeixen en l’escena econòmica mundial per la seva mà d’obra barata i que s’utilitza per produir béns amb poc valor afegit. Aquests països allunyats del nostre entorn sovint sofreixen altres tipus d’explotació, ja sigui envers els seus infants, les dones i els homes, i també una manca de drets en qualsevol àmbit de la vida, començant per l’educació i passant per l’atenció sanitària, etc.
Hi ha un altre tipus de països que també són considerats de baix cost més propers, com els del nord d’Àfrica. No es que estiguin molt més bé que els anteriors, però estan una mica millor. La seva proximitat amb Europa els ajuda en aquest sentit. Però tenen un gran camí a recórrer.
Un tercer tipus seria el que formen països de l’antiga Europa d’influència comunista, els països que anomenem de l’est. Alguns d’ells ja s’han integrat ala Unió Europea, i altres estan en el procés de fer-ho. Per alguns d’aquests països, això ha suposat deixar aquest epìtet i deixar de ser considerats països de baix cost. És un cas similar al d’això anomenat Regne d’Espanya.Fins als anys vuitanta del segle passat l’estat espanyol era considerat pels europeus com un país de baix cost. L’adveniment de la democràcia i la integració a la UE va fer perdre aquesta categoria a l’estat espanyol.
En general, els països de baix cost no poden ser considerats estats socials i de dret en l’accepció que donem a aquest concepte els europeus. Tenen moltes mancances en drets fonamentals, els uns més que altres, i en les seves condicions de treball i de subsistència. Aquí rau, des del meu punt de vista, la causa que converteix un país en un país de baix cost. Un país de baix cost acostuma a ser un país socialment i econòmic injust. I els seus ciutadans pateixen aquesta injustícia que la resta aprofitem.
I perquè parlo de tot això avui? Doncs perquè sembla que alguns europeus i alguns espanyols volen tornar a convertir el seu estat en un estat de baix cost. Mica a mica, retallada rere retallada van escapçant tot el que hem anat guanyant en drets i serveis i que ens havia acostat a Europa i el seu model polític i social. El mal cap dels governants, la manca de previsió, la prepotència i el privilegiar els poderosos ens ha dut a la situació actual. La manca d’una política econòmica seriosa, basada en la indústria i no en el totxo, la maversació de fons públics en obres mastodòntiques que no tenen una base i un rendiment econòmic i social i construir un país de cara a la galeria, ens ha caigut als nostres caps com si a Astèrix i Obèlix els hagués caigut el cel al damunt, que és l’única cosa que els gals temien. Els governants europeus i espanyols, per la via de la devaluació fiscal que ens imposen ens condemnaran en poc temps a tornar a ser un país de baix cost.
Un país de baix cost que només podrem produir béns per als altres perquè nosaltres no tindrem la capacitat econòmica per comprar-los. Ens rebaixen els sous, ens apugen els impostos indirectes, ens rebaixen les prestacions d’atur com si el teixit empresarial oferís ocupació a la ciutadania i la gent no volgués treballar, redueixen la inversió en recerca i educació, desmunten el sistema sanitari públic tot esperant que la ciutadania subscrigui assegurances privades que tampoc poden pagar, etc. La qualitat democràtica espanyola es deteriora a marxes forçades. Allunyen la democràcia traient competències als juntaments oblidant el principi de subsidiaritat, …. En definitiva serem altre cop la mà d’obra barata d’Europa, sense drets laborals i de ciutadania. La seva sagrada constitució sembla que ara ja no és tan sagrada. Al final només hi deixaran una sola pàgina amb un article únic, el que parla de la sagrada unitat i del paper de l’exèrcit per mantenir-la.
Amb aquest panorma, m’atreveixo a pensar dues coses ben clares. Si hem d’esdevenir això, ens compensa seguir a la UE? L’Europa que havíem somniat no era aquesta. Fora d’aquesta UE també hi ha vida. L’altra cosa que penso és quan tardarem a veure clar que hem de trencar el nostre lligam amb el Regne d’Espanya. Avui en dia, ser a la UE i al Regne espanyol no ens serveix de res. Potser que fem un cop de cap i ens decidim. Tracem el nostre camí i seguim-lo.