El nostre país fa temps que està preparant-se per a l’inevitable xoc de trens que tard o d’hora es produirà entre Catalunya i Espanya. Bona part de la societat catalana fa temps que està preparant el combustible per fer front a aquest xoc de trens. Caldrà veure qui anirà dalt el nostre tren. Als representants polítics catalans se’ls acaba el temps per a decidir en quin tren pensen anar. El govern de Catalunya va arribar al poder amb un compromís electoral molt clar: assolir un pacte fiscal en la línia del concert econòmic amb Espanya. Aquest és un compromís electoral prou ambigu, però que obliga el govern a aconseguir un pacte fiscal que ens alliberi de l’ofec econòmic al que ens sotmet l’estat espanyol.
L’objectiu és prou important. El govern necessitarà un suport important del Parlament de Catalunya, de les forces polítiques catalanes i de la majoria del poble de Catalunya. Convergència i Unió, Iniciativa i Esquerra Republicana, sembla que estan disposats a pujar al tren. El PSC és una altra història. Aquest partit es troba embarcat en l’intent d’assalt al PSOE espanyol liderat per la senyora Chacón. Una senyora Chacón que basa la seva pretensió tot intentant amagar tot indici d’ADN català que pugui tenir. Al PSC se li acaba el temps per posicionar-se a favor del país o en contra. Ben aviat es trobarà davant la decisió de pujar al tren català o a l’espanyol, si no vol ser embestit pel mateix xoc de trens.
Al govern català també se li acaba el temps, suposant que realment vulgui conduir la màquina. A Espanya ja no es creuen els discursos que els arriben des de Catalunya. No se’ns creuen. Ens veuen incapaços de passar de les paraules als fets. El president de Catalunya està esgotant els eufemismes, tot i que segueixen sent prou ambigus, de la paraula. Ara ha parlat d’estripar les costures de la constitució. L’eufemisme progressiu s’esgota. Els representants polítics catalans corren el risc real de ser sobrepassats per la societat civil catalana. Ja fa temps que bona part de la ciutadania catalana es mou. És hora de decidir si la màquina de tren la pilota el Parlament amb el Govern al capdavant o serà la ciutadania la que es posarà al comandament.
La transició política espanyola s’ha fet sobre la base de l’anomenat cafè per a tothom. Catalunya expressava els seus anhels d’autogovern i Espanya els aigualia universalitzant aquests anhels entre els qui no en tenien cap, o sigui a la baixa per tothom, inclosa Catalunya. Tot i que jo sóc partidari de la plena sobirania nacional, o sigui, la independència i consecució d’un estat social i de dret per al nostre país, no em sembla malament el primer plantejament del pacte fiscal, sobretot perquè la força que va obtenir el suport majoritari de l’electorat català el postulava. La proposta del pacte fiscal en la línia del concert econòmic és un torpede a la línia de flotació de l’existència actual d’Espanya. En dos sentits.
El primer perquè la fa inviable. Espanya pot tolerar un concert per a bascos i navarresos, però no pot suportar-lo per a Catalunya. El nostre pes econòmic fa que sigui així. Espanya no se sostindria en la grandesa a la que està acostumada.
El segon sentit de la inviabilitat de la proposta de pacte fiscal en la línia del concert econòmic per a Catalunya és que desmunta la recepta espanyola del cafè per a tothom. La majoria de comunitats autònomes no se sostindrien si volguessin sobreviure dels impostos dels seus ciutadans. Necessiten els nostres. Essent això així, correm el risc que Convergència i Unió torni a acceptar un pacte fiscal que no vagi més enllà d’una petita reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes, tot traint la seva promes electoral. Aquesta possibilitat, atenent a la pràctica històrica dels convergents units, no és descartable. Amb la qual cosa se n’enfotarien a la cara de milers de catalans i catalanes.
En conseqüència, Espanya no pot acceptar el pacte fiscal de Catalunya amb Espanya. La màquina de tren catalana s’ha de començar a proveïr de combustible. Si volem dignitat, el xoc de trens és inevitable. L’Assemblea Nacional Catalana es constituïrà d’aquí dos mesos. El país es pot posar davant els representants polítics. Seria aconsellable la doble aliança de representants i del poble. Les oportunitats s’acaben. El govern haurà de decidir si vol salvar el nostre poble o si segueix apostant per salvar Espanya. Espanya té clar que es vol salvar ella mateixa, la darrera decisió de paralitzar la independència de l’aeroport del Prat n’es una mostra clara. Abans ja va ser la pretensió de fer múltiples corredors ferroviaris, que és el mateix que dir el corredor central. Les oportunitats se’ns acaben. És hora de posar el tren en marxa. El nostre tren.
O això
O això
