El primer ministre britànic, David Cameron, ha volgut pressionar Alex Salmond, primer ministre escocès, en acceptar un referèndum per la independència escocesa si es fa amb unes condicions que el primer volia imposar. La jugada del primer ministre britànic sembla que li ha sortit llufada. Salmond ha estat més intel·ligent. Un dia després de la proposta britànica, el govern escocès ha deixat clar que la decisió escocesa és cosa dels escocesos. Cameron ja s’ha vist obligat a matisar la seva proposta.
Els escocesos estan maniobrant amb intel·ligència. Saben el que volen i s’han traçat un camí que segueixen fil per randa i sense complexos. Si comparem la situació escocesa amb la catalana, veurem fàcilment algunes diferències importants. La primera és que el camí escocés està liderat pel propi govern escocès. Un govern escocès que compta amb l’aval de la ciutadania escocesa que li va donar empenta per a seguir el camí traçat.
A Catalunya la iniciativa es troba en la societat civil. Un procés ciutadà que va començar amb les consultes populars que molts veien com a una bajanada però que es va anar escampant arreu del país amb la implicació de milers de ciutadans de Catalunya. Ara ens trobem a poques setmanes de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana. La inciciativa civil segueix endavant i va prenent impuls. Per vies diferents, Catalunya i Escòcia van fent camí. Els uneix una data, el 2014. Salmond ja ha dit que el referèndum escocès tindrà lloc la tardor del 2014. L’ANC treballa també amb el 2014 com a data clau. El primer que va posar aquesta data damunt la taula va ser ERC quan va traçar a través de l’aleshores secretari general, Josep-Lluís Carod-Rovira, aquesta fita. El 2014 farà tres-cents anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes castellano-franceses que van marcar l’inici de la repressió espanyola sobre la nostra nació.
Catalunya i Escòcia, doncs, per vies diferents, estan en disposició de moure els mapes europeus aquell any. Farien bé aquestes dues nacions de coordinar-se poc o molt. La causa catalana ha de traspassar les fronteres espanyoles per a esdevenir un problema europeu. Seria bo que el Parlament català no quedés al marge d’aquest procés. Recordo molt bé el lema de la marxa de la llibertat: ” Poble català, posa’t a caminar”. Crec que el context polític i econòmic bufa a favor nostre. Dependrà de la nostra habilitat com a poble, per aprofitar aquesta conjuntura. La qüestió depèn exclusivament de nosaltres. Hem de passar ja de la tàctica de justificar els nostres mals tot carregant-los als altres. Hem de fer un pas més i esdevenir protagonistes del nostre present i futur. El pas l’hem de marcar nosaltres.
Aprenem dels escocesos. Quan els britànics han volgut condicionar el procés escocès, els escocesos han reaccionat amb rapidesa. Escòcia és cosa dels escocesos i els britànics, encara que no els agradi, s’hi estan començant a avenir. Catalunya és cosa dels catalans, amb aquesta mentalitat hem de treballar, diguin el que diguin els espanyols. Serà ara o mai. El procés ha començat i l’hem de saber finalitzar. Seria bo que la nostra representació política coincideixi amb la mobilització ciutadana, en això també hauríem de ser més coherents, com ho han estat els escocesos. Això també depèn de nosaltres.