Contra certa modernitat

No em va costar gaire introduir-me al món dels ordinadors personals i a l’era d’internet. Hi vaig aprofundir fa ja força temps. Hi va ajudar el fet d’incorporar-me als estudis d’una incipient universitat que utilitzava les Tecnologies de la informació i la comunicació, la UOC, ja fa més de quinze anys. Una altra cosa va ser l’aparició del telèfon mòbil. Vaig ser un militant empedernit antimòbil. No perquè el mòbil no tingués avantatges obejectius, sinó per l’ús que la gent en feia del mateix. Anaves pel carrer i et trobaves gent exhibint mòbils per tot arreu, parlant ben fort perquè tothom els sentís. Em va semblar, tot plegat, molt esnob. Sí, em vaig resistir durant anys a comprar-me un mòbil. De fet, el primer mòbil no me’l vaig comprar, sinó que me’l van regalar sense que jo ho esperés un dia de reis. Des d’aleshores, he tingut tres mòbils. Generalment he hagut d’anar aguantant les bromes de molta gent perquè els meus mòbils passaven de moda estrepitosament. Generalment els mantinc fins que ja no trobo bateries per al meu model.

El mòbil té una vida curta. Molta gent el canvia cada any. A mi em passa com amb la roba, no em preocupen les modes, ni amb la roba, ni amb el calçat, ni amb res. De fet, encara no tinc cap televisió de pantalla plana, plasma o LCD. Em sembla que no en tindré fins que les teles que tenim no fotin un pet. Segurament no sóc un model a seguir, més aviat em sembla que dec ser una rara avis. Però no em fa res. Em resisteixo a caure en la societat consumista que ens avassalla per tot arreu i que va dictant-nos el que hem de tenir i el que no. No n’estic totalment al marge, no, però segueixo creient que la felicitat no rau en el tenir, sinó en el ser. No puc negar que aquesta manera de ser em comporta alguns problemes amb les meves filles sobretot. Les influències de les seves amistats, les comparacions, les pressions, les empenyen a pensar que les coses són les que fan que ells es puguin sentir plenament felices i realitzades. Jo les entenc, però no penso canviar la meva manera de ser o de viure. Si elles pensen que estic equivocat, ja tindran temps de fer la seva vida amb els seus models. No sé si el meu model els servirà, crec que no, però malgrat això, jo seguiré intentant fer-los entendre el que crec. Algú deu pensar que sóc un pare dur o intransigent, no ho sé, potser sí que ho sóc, qui sap!

No m’agrada el tipus de relacions humanes que s’estan establint amb la utilització de blackberris, ipads, etc. No entenc aquelles reunions d’amics i amigues o familiars en les quals cadascú està aïllat i fixat en una petita o gran pantalla pendent d’escriure o rebre un missatge d’algú situat vés a saber on. Sembla que els importants són els que estan a l’altra banda d’aquell aparell i no els que estan físicament al nostre costat. Potser el que haurien de fer aquestes persones és estar amb aquestes altres persones de qui esperen amb delit el missatge corresponent o enviar-los el que sigui i no amb les que estan realment. Sembla una caricatura aquesta descripció que faig, però no en té res de caricatura, és ben real.

Veig la cara de molta gent ansiosa perquè no arriba cap missatge durant cinc minuts al seu aparell electrònic. Diria que els hi va la vida. Ja he dit que sóc una rara avis. A casa no entenen tampoc que en determinats moments no despengi el telèfon, mòbil o fix, simplement perquè en aquells moments estic fent una altra cosa, ja sigui llegint un llibre, conversant amb la família o els amics, o no fent res. No entenc aquesta dèria d’estar sempre pendent i localitzable en tot moment i que condiciona la vida personal de la gent. A vegades, estant amb altra gent, he tingut la tamptació d’aixecar-me i marxar perquè tinc la sensació que m’he fet invisible a la resta, jo i tots. Les relacions virtuals han esdevingut més importants que no pas les reals i presencials.

Malgrat saber que vaig contracorrent, no penso canviar. Estic disposat sempre a canviar moltes coses en que he de millorar, però en aquesta qüestió no em mouré ni un milímetre. Potser sóc antiquat, però no em fa res. Potser algun dia em posaran en un racó d’un museu d’història. Però m’hi posaré a gust. Bé, espero que els reis hagin estat generosos en tot allò que la gent hagi demanat en la seva carta. Jo ja no n’he fet, per tant, no em puc queixar.