El nou govern espanyol ha començat a detallar les noves mesures econòmiques i fiscals del seu mandat. El moment escollit és perfecte. Mentre la gent que encara pot omple supermercats per omplir el rebost de les festes nadalenques i el nadal més consumista encara és viu, és un moment propici per anunciar les primeres mesures. En aquests moments ningú recorda les promeses electorals del PP que deien que no apujarien impostos. Les primeres mesures consisteixen precisament en això, en apujar impostos. Generalment quan parlàvem de tenir impostos de tipus escandinau era per tenir serveis públics escandinaus. Ara, però, ja no és així. Ara és per eixugar el dèficit que hem acumulat al llarg dels anys en infraestructures faraòniques, de nous rics, en administracions quadruplicades o quintuplicades, Línies fèrries innecessàries i aeroports fantasmes que només han servit per enriquir grans constructores. Estructures administratives estatals impròpies d’un estat autonòmic, delegacions del govern central arreu de l’estat que podrien estar en mans i sota la gestió dels ens autonòmics, administracions autonòmiques insostenibles, etc.
Augments, doncs, en l’IRPF i l’IBI. Impostos per a les classes mitjanes que cada vegada són menys mitjanes i més mediocres. Encara no tinc clar, encara que ho intueixo, que tots aquests augments de cara al 2012 seran d’aplicació retroactiva, és a dir, en la declaració que farem d’aquí mig any per a liquidar l’IRPF d’aquest any qye s’acaba ja ens els trobarem. La ciutadania sembla que va entomant totes aquestes mesures i les que vindran estoicament. No té capacitat de reacció. És un fenomen sorprenent. Si més no, per a mi.
Ens tenen tant domesticats! Per una banda tenim prou feina a mirar-nos el propi melic i hem oblidat aquella premissa que deia que la unió fa la força. Per altra banda, estem orfes de lideratges creïbles. Avui en dia no tenim cap tipus d’organització que, ja sigui per mèrits propis o per aquella dèria tan humana de carregar-nos-ho tot, amb capacitat d’aglutinar una resposta ciutadana alternativa al que els diferents governs ens imposen.
Qui ens havia de dir que en ple segle XXI la nostra societat tornaria a necesstar allò tan decimonònic que en dèiem beneficiència. Càritas, parròquies, alguna ONG que encara aguanta. Sense aquestes organitzacions la nostra societat seria un polvorí. La qüestió és si aquestes organitzacions podran suportar gaire temps prestant aquests serveis. Quan la ciutadania ja no estigui en condicions de ser solidària perquè tots necessitarem solidaritat, qui ens sostindrà?
Mentre Rodrigo Rato va cobrant 2,2 milions d’euros al capdavant de Bankia, el salari mínim es congela, els pensionistes incrementaran un 1 per cent les seves pensions, els funcionaris redueixen els seus salaris, els treballadors i autònoms s’empobreixen, etc. Els moviments d’indignats s’han diluït com un grom de sucre, com ja vaig preveure. El panorama és ben depriment.
Com posar remei de debò a aquesta situació? Crec que ha quedat suficientment demostrat que no podem dipositar la nostra confiança ni en polítics, ni en economistes, ni en grans organitzacions internacionals que l’únic que fan és treballar per sostenir un sistema que ha fet fallida. Ja vaig dir en el seu moment que la seva feina era la de fer veure que canviaven coses sense canviar realment res. Massa interessos. La conclusió lògica seria acceptar que no hi ha remei. Estem a les seves mans perquè nosaltres així ho hem decidit. Podríem decidir alguna altra cosa?
Digueu-me il·lús, però jo encara crec que sí. El primer pas ha de passar per cadascun de nosaltres mateixos, a títol individual. Ens cal arribar a la conclusió ferma que aquest sistema no ens serveix. El següent pas seria també lògic. Cal destruir-lo. Sí, destruir-lo, perquè reformar-lo és el que ja hem vist, reformar-lo és mantenir-lo i sostenir-lo. Això demana compromís. Primer individual. Tot seguit, arribarem a la conclusió que individualment no ho aconseguirem. El convenciment individual és una condició sine qua non, però no ens serveix. La història de la humanitat ja ens ha ensenyat com fer-ho. A partir del compromís individual, el pas següent és organitzar-nos. Organitzar-nos per fer saltar pels aires el sistema. Simplificar la nostra vida i simplificar la nostra organització social. Objectius concrets i no pas cartes als reis com les dels indignats que van bastir una llista interminable d’objectius impossibles d’aglutinar voluntats. Quatre eixos bàsics d’organització política, econòmica i social. Tot plegat comporta riscos. Sense risc no hi ha alternativa. Només ens queda seguir essent mesells i acotar el cap.
L’indigneu-vos, ja no serveix, el que ens convé és un fort DESPERTEU-VOS, DESPERTEM-NOS! O ho fem en una època en què gaudim encara de pau social, o la situació ens superarà i serà ingovernable, el caos. Si no ho fem la ciutadania, els que ho faran seran els de sempre, però de tal manera que res no canviï per mantenir els seus privilegis i repetir d’aquí uns anys els mateixos errors. DESPERTEM-NOS.