Aquest cap de setmana el Banc d’Aliments de Catalunya va llençar una crida a la societat catalana per fer el Gran Recapte d’Aliments. S’havien proposat de reunir vuit-centes tones d’aliments. Un objectiu agosarat. La societat catalana ha respost per damunt de tots els tòpics pejoritius que ens encolomen. Es van recollir més de mil tones. Particularment no m’ha sorprès. Cada any, la nostra societat, els nostres ciutadans i ciutadanes, més enllà dels moments delicats que estem travessant, mostra la seva solidaritat sense mesura en la Marató de TV3. Enguany estic segur que tornara a mostrar la seva cara solidària. Ja ho ha fet en el Gran Recapte. Hi tornarà per la Marató. Els ciutadans responen a canvi de res, potser amb un pèl de vanitat, o d’egocentrisme personal, potser sí, però amb una consciència de justícia social encomiable.
Estem immersos en una crisi que no sabem on ens durà, però, també en aquests moments sabem respondre a la crida solidària.
La pobresa sempre ha estat present al nostre món des del principi de la humanitat. Cap civilització ha sabut o ha volgut acabar amb aquesta injustícia. L’afany d’enriquiment és molt potent, tots hi estem exposats, tot i saber que el nostre enriquiment es fa inexorablement sobrel’empobriment d’uns altres, El nord i el sud, els marginats en el nostre món occidental opulent. Estem acostumats a veure imatges colpidores lluny dels nostres països. Imatges que per uns moments ens remouen la consciència i ens avergonyeixen de les nostres queixes. Però algú ja va dir que de pobres sempre en tindríem entre nosaltres, com una sentència fatal que il·lustra la manca de voluntat per posar remei a aquesta vergonya.
La pobresa, però no ens cau tan lluny com a vegades pensem. A les nostres grans ciutats la podem veure pels carrers. Marginats, sense sostre, gent sense esperança. Les dades estadístiques ja ens diuen una vegada i una altra que al nostre país n’hi ha molts de pobres, però no els veiem. Benjamin Franklin deia una cosa així: Malfia’t d’quella persona que creu que els diners ho poden fer tot, perquè per diners serà capaç de fer-ho tot. La nostra societat llença cada dia tones de menjar. És una manera de fer augmentar la nostra misèria humana, misèria ètica.
La crisi actual ha fet créixer la pobresa en els nostres pobles i ciutats. Encara segueix amagada, oculta, però incrementa.
A la nostra ciutat de Valls mateix en tenim exemples. Càritas en té la certesa. Conec criatures de la nostra ciutat que passen fred a l’hivern, que no tenen un trist abric o un pijama per a escalfar-se les nits d’hivern. I això em revolta i m’avergonyeix alhora. Em pregunto una i mil vegades si faig tot el que hauria de fer per contribuir a posar-hi remei. I sé que no. La pobresa és enmig nostra. Una pobresa material i de subsistència. Però a part d’aquesta pobresa, n’hi ha una altra de la qual tots en som igualment responsables. Una pobresa espiritual o ètica. Hem bastit una societat que ha transmès uns valors nefastos i indignes. Hem fet creure a molta gent que és més important tenir un mòbil o un televisor que no pas una roba d’abric o un aliment de debò. És el tipus de societat que hem bastit.
Els pobres del tercer món no tenen ni una cosa ni l’altra. Però alguns dels nostres pobres han cregut, perquè així ens hem educat, que allò que hauria de ser primordial és secundari i allò secundari ha esdevingut essencial. Som tan responsables d’aquesta pobresa com de l’altra. El més trist de tot plegat és que tenim remei tant per un tipus de pobresa com per l’altra. Però seguim sense veure cap de les dues pobreses. Ens sembla que una acció solidària l’any netejarà la nostra mala consciència fins l’any següent. Ens sembla que mentre els pobres restin amagats enmig nostre, la nostra societat podrà progressar com si res. Però no ens enganyem, la pobresa i el seu rostre, encara que estigui ocult, ens assenyala a tots i cadascun de nosaltres com a còmplices necessaris d’aquesta injustícia social.
