Anàlisi electoral

Ja han passat les eleccions municipals. El primer que se m’acut és que no hi ha hagut massa sorpreses. Cada vegada més, les diferents eleccions polítiques formen un tot que segueix una tendència cíclica. Aquesta tendència s’acabarà de confirmar en les properes eleccions generals a les “Cortes Españolas”. En aquell moment s’acabarà de completar el cicle. Un cicle que, en la meva opinió va començar després de les penúltimes eleccions al  Parlament de Catalunya, les que van portar a la formació del segon tripartit. Crec que aquell va ser el punt veritable d’inflexió, el començament del cicle que estem vivint. Encara que no sóc sociòleg, ni expert en la matèria, crec que cada vegada importa menys el tipus d’eleccions que s’afronten. Cada elecció concreta només permet matisos de caire específic en determinades localitats, però només matisos. El que compta és si el vent bufa a favor de determinada força política o amenaça rufolada. Crec que les actuals eleccions municipals ho escenifiquen força bé.

Estem immersos en un vent favorable per a CiU a Catalunya i cap al PP al regne d’Espanya, del qual aquest últim partit se n’aprofita una mica a Catalunya. Pel què fa a PSC i ERC la rufolada en contra és potent en el cas dels socialistes i no pas menor per als republicans. Davant d’aquests vents potents, d’aquestes tendències generals, poc s’hi pot fer. La situació local fa que el vent a favor impulsi favorablement en major o menor grau i el vent de cara faci que la petacada sigui més o menys forta. És la meva manera de veure el panorama polític i els resultats electorals de les municipals i de les darreres eleccions nacionals al Parlament de Catalunya. En aquest context, sempre hi ha alguna força que sap aprofitar la sacsejada del moment. Ara és PxC i la CUP. Per poc que creixin ho fan amb força relativa i donen la campanada. Tots plegats, però, faran bé de no oblidar que tot el que puja acostuma a baixar. Seria una lliçó per no oblidar.

Aquestes tendències, però, no passen per casualitat. Generalment les raons es troben en les pròpies actuacions. Sovint depèn més de les pròpies decisions, encertades o desencertades. No es tracta d’un caprici de l’electorat.

Els socialistes estan clarament a les acaballes del seu cicle. Diria que per mèrits propis. A nivell general i, pel que fa a Valls, a nivell local. A Valls van fer l’abraçada de l’os amb CiU, cosa que clarament els ha portat on els ha portat. Pèrdua de prestigi, d’identitat. CiU va ser prou intel·ligent i els socialistes prou babaus. La patacada estava servida. La majoria absoluta de CiU els ha vingut regalada. Bona part dels votants socialistes s’han quedat a casa i alguns han anat a la CUP. Aquests darrers han sabut presentar-se com a una oposició real. Una oposició que els socialistes van abandonar. La CUP, a més, ha aprofitat la devallada d’ERC a nivell nacional. Això ha perjudicat els republicans a Valls. En la passada legislatura, CUP i ERC deuen haver coincidit múltiples vegades en els seus plantejaments a nivell local, però la gent ha pres com a referència de l’oposició als de la CUP i els republicans s’han vist molt perjudicats per la rufolada general en contra. Em sap greu per ERC on he militat més de vint anys i on hi tinc molt bons amics. No només això, comparteixo els ideals que representa ERC. Però la direcció nacional d’ERC ha pres un seguit de decisions al llarg dels darrers anys que han perjudicat clarament la majoria de candidatures republicanes, tant si al seu poble o ciutat han fet un bon treball en els darrers quatre anys, com si han presentat bons candidats en les eleccions actuals. Malgrat algunes honroses excepcions, diria que és molt difícil remar amb el vent en contra i molt fàcil remar amb el vent a favor. Si hom no és un desastre, el vent a favor et dóna un fort impuls, però, generalment, el vent en contra t’impedeix avançar.

Però com deia abans, res no és etern. Cal ser intel·ligents, tant per a saber extreure les lliçons dels èxits, com dels fracassos. Veurem moviments interessants. M’agradaria veure decisions encertades. Algunes que no es van prendre quan tocava. Però mai és tard. Com que sóc optimista de mena, espero que aquells amb qui em sento ben proper prenguin les encertades. Si és així, estic segur que la recuperació vindrà. L’independentisme català, el polític, s’hauria de posar d’una vegada per totes a l’alçada de l’independentisme sociològic. Les petites victòries són pírriques, encara que siguin esclatants. Convé generositat i alçada de mires. Tant de bo tots n’extreguin conclusions positives i sense fer volar coloms.

I una darrera qüestió. Tots, des del primer a l’últim s’haurien de plantejar com intentar resoldre l’esgarrifosa dada d’una abstenció de més del quaranta per cent. Gairebé la meitat de la ciutadania. No s’hi val a emparar-se en que aquest és un fenomen de les societats benestants. Això no és una resposta, ni una solució. El sistema democràtic està malalt i caldria posar-hi remei. Tenim un problema que reclama solucions. No poden passar la pilota als altres. És cosa de tots, també de la ciutadania.