Ahir ens vam despertar amb la notícia de l’execució de l’enemc públic número 1 dels Estats Units. Un escamot nord-americà es va infiltrar al Pakistan per dur a terme aquesta operació. Tot plegat en una escenificació molt hollywoodiana. No tardarem a veure filmografia sobre aquesta operació. Una operació que a diferència d’altres incursions pel·liculeres del passat ha acabat amb èxit per als interessos nord-americans. Tots recordem el fiasco de rescat dels ostatges en l’època Carter o el ridícul nord-americà a Somàlia. Aquesta vegada l’operació els ha sortit rodona.
Segurament els nord-americans sabien de fa temps on era Ben Laden. L’operació s’ha hagut de preparar durant mesos. No dubto que s’ha executat en el moment més convenient per a l’actual administració. Un moment en què el president Obama necessitava un cop d’efecte com aquest. Aquestes consideracions també compten. Puc entendre la reacció de la ciutadania dels Estats Units. Cal entendre-la en clau nord-americana. Aquesta comprensió caldria tenir-la en compte quan hom valora i jutja la reacció de molts ciutadans àrabs, palestins o musulmans en general celebrant l’onze de setembre de Nova York. Jo no comparteixo ni la reacció dels uns, ni la dels altres. Més ben dit, rebutjo la dels uns i la dels altres. No s’ha fet cap mena de justícia assassinant Ben Laden. S’ha fet venjança. Entra en la tradició nord-americana aquest tipus de coses. Però només l’accepten quan la practiquen ells o els seus aliats, com els israelians. Crec que la tradició europea ha superat aquest estadi, tot i que segur que molts europeus també celebren la mort d’un terrorista com Ben Laden.
Caldria no oblidar que les franquícies d’Al-Kaeda han mort més ciutadans musulmans i àrabs que no pas cristians i occidentals. Aquests dies els mitjans de comunicació pregunten a la ciutadania si amb la mort de Ben Laden el món és més segur. El que volen dir és occident. Crec que avui estem igual que ahir. Uns més contents, altres més tristos, altres lamentant no haver portat aquest individu davant la justícia humana, la de debò, la que són capaços d’administrar els tribunals.
Particularment penso que Al-Kaeda i el fonamentalisme islàmic no els derrotadarà occident. Cap imperi ho farà. Qui els treurà de l’escena internacional serà la pròpia societat àrab i musulmana. Avui el món està molt més interconnectat. La gent viatja més. La relació intercultural creix. Aquesta és l’esperança. Aquest fenomen explica les revoltes als països del Magrib i del golf. Els seus ciutadans han estat i són els protagonistes del seu destí. Ells lluiten per la democratització de les seves societats. Aquests són passos ferms. No els que els occidentals hem fet a l’Irak o a l’Afganistan. Aquesta ciutadania que viatja i coneix la resta del món és la que acabarà amb el fenomen terrorista islàmic. Potser estic equivocat, no sóc cap expert, però així és com ho veig. Els beneficis col·lectius són immensament millors si els països i els estats cooperen i es coneixen millor. I indefectiblement aquests beneficis arriben als individus, si més no a la majoria. Aquesta és l’esperança per a tot el món, no només per a nosaltres.
Ben Laden no era el general de cap exèrcit, però sí que era un referent per aquells que lluiten contra el progrés del món, de tot el món. Només vencerem quan entenguem que el progrés no es pot basar en el retrocés de l’altre mig món. Amb Ben Laden o sense, estic esperançat. Una part del món progressa sent protagonista del seu propi progrés. Aquest és un progrés sòlid, sense retorn. No serà un camí de roses, però el camí està traçat.