La vida és plena de sorpreses. A vegades agradables, a vegades no tant. A vegades gens. En els darrers dos anys he viscut indirectament el patiment de persones estimades. En concret el d’un bon amic. Un amic amb el qual ens uneix no pas una llarga amistat de molts i molts anys, sinó una amistat diferent. No formem part de la colla d’amics. No em surtit de parranda plegats, no hem fet activitats plegats. Ens coneixem de temps però no sabria dir quant. Conec pràcticament tota la seva família. No és una coneixença molt íntima, però penso que sí que és autèntica.
En dos anys ha passat el que molts de nosaltres podríem qualificar com un veritable calvari. Ha perdut quatre dels seus éssers estimats. La primera pèrdua va ser traumàtica. Inesperada. Injusta. A tots ens va sacsejar. No sóc capaç de posar-me a la seva pell per sentir el que ell podia haver sentit. No puc imaginar-ho. Però ell va portar el seu dolor amb dignitat. No tenia temps per a plànyer-se massa. Les responsabilitats familiars l’obligaven a fer el cor fort. Tenia fills, sogres, que depenien de la seva enteresa. Defallir era un luxe que no es podia permetre. Això és aterridor. Tots necessitem un temps per a pair una situació com aquella. Ell no el tenia. Portar el dol intern alhora que assumir les responsabilitats que et cauen al damunt no pot ser fàcil. Ell ho va fer. Estic segur que amb seqüeles. Davant de situacions com aquestes hom no pot fer gaire cosa. Vaig sentir compassió. No una compassió carrinclona. Una compassió que fa patir amb la persona estimada. Que sovint està mancada de recursos útils amb els quals poder ajudar. Davant d’aquestes circumstàncies ens sentim inútils. Sovint només podem oferir la nostra solidaritat. Moltes vegades només podem oferir-la per si cal agafar-la per sostenir-se.
Mesos més tard la sogra l’abandonava. Mesos més tard el sogre l’abandonava. Dues pèrdues encadenades de dues persones a qui ell havia carregat a les seves espatlles. A qui havia dedicat el seu temps i la seva generositat. La mort semblava no voler deixar-lo passar un dol normal que seguís el seu propi procés indefugible, inevitable. Què més em quedava a mi per oferir-li? Poca cosa, oferir un braç, una paraula, una estona de companyia. Una solidaritat autèntica. No gaire cosa més.
Ara, quan semblava que les coses podien retornar a la normalitat, una nova sotragada. Una nova cicatriu. La mort d’un pare no deixa de ser una experiència vital natural, però no per això menys terrible. Quins són els límits de la naturalesa humana que fan possible no derrumbar-se. Són inevitables les preguntes. Què he fet per merèixer això? Perquè? Preguntes que no tenen resposta. I nosaltres com podem ajudar? Ben poc. Jo diria que el que agrairia en situacions com aquesta és la compassió. No la pena, sinó l’autèntica compassió com a expressió que el seu dolor també és el nostre. Que som allà, que pot comptar amb nosaltres. En silenci, conversant, fins i tot esbossant un lleu somriure.
He seguit durant setmanes la sèrie de TV3 “Polseres Vermelles”. Una bona sèrie i de qualitat que va una mica de tot això. Com podem respondre davant la malaltia, davant la fatalitat, la nostra i la dels que ens envolten? Els seus protagonistes ens ho ensenyen. A vegades amb la nostra tristesa, a vegades amb les nostres ocurrències, a vegades amb les nostres limitacions de no saber-ne prou. Creant una solidaritat humana possible. Fent nostres els sofriments dels altres, també les seves alegries. No cal ser herois per fer-ho. L’heroi és qui passa el mal tràngol i se’n surt. Els altres simplement hem d’estar disponibles.
Avui el meu amic passa de nou un mal tràngol. Un més. Jo no hi podré fer massa cosa. Tan sols estar disponible per sostenir-lo si necessita el meu braç per fer-ho. Fent el seu sofriment una mica meu.