Setmana santa

Ja hem entrat en la setmana santa. Després de la quaresma ha arribat el diumenge de rams i ja som en plena setmana santa. Actualment aquesta setmana té un to eminentment vacacional. Però en anys passats, bastant passats, la setmana santa tenia tot un altre caire. Tinc records de la meva infantesa relacionats amb la setmana santa. Jo vivia fa ja molts anys al carre Sant Sebastià. Casa meva feia cantonada amb el carrer de Sant Antoni. Vivíem just damunt de la històrica farmàcia Català. En aquells temps, aquesta zona formava part del rovell de l’ou de Valls. El carrer de Sant Antoni era el carrer més comercial de la ciutat. Des de la plaça de Sant Francesc fins al carrer major hom podia gaudir d’una interminable successió de botigues que garantien als seus veïns la possibilitat de sortir a comprar qualsevol cosa sense desplaçar-se més de 500 metres de casa. Diverses fleques, cansaladeries, carniceries, ca les Taronges, ca l’Oli, verduleries, discos i electrodomèstics com a ca Bofarull, perfumeries com ca Dasca, botigues de queviures i licors com a ca Vilaró, etc. Ben a prop teníem la plaça de l’oli amb les seves botigues i el seu mercat on es podia comprar animals vius. Recordo la parada de la Sió on nosaltres hi compràvem conills que vèiem matar davant nostre.

Eren altres temps i eren altres formes de viure. Recordo que els diumenges els vivíem com a grans dies de festa. Anàvem a comprar vermut i patates de xurro, menjàvem pollastre que llavors no era una menja de cada dia, sinó una menja excepcional i festiva. A la tarda tota la família anàvem a fer unes quantes passejades carrer de la cort amunt, carrer de la cort avall. El Pati era el punt d’inflexió on tota la gernació girava per refer el seu camí altra vegada. Llavors encara s’estilava el vestit del diumenge. La gent es posava els seus millors vestits. No com ara que molts ens abillem amb un xandall que ens allibera del vestit setmanal. El diumenge era un dia especial, únic.

Aquests records de persona que ja rapapieja, els associo a com vivíem llavors la setmana santa. Una setmana santa amb una religiositat que a voltes ofegava. Cada dia tenia la seva característica molt marcada. Penso que el dijous tocava anar a visitar els monuments, que eren les formacions a tall de monument que es feien a les esglésies de Valls per a acollir la sagrada forma, l’hòstia, col·locada a la custòdia, una mena de canelobre circular formant com un sol amb els seus rajos on al bell mig s’hi instal·lava l’hòstia blanca. Tot plegat enmig d’una barroca decoració floral.

El divendres era un dia eminentment trist, gairebé tràgic. Els centurions vetllaven ja el sepulcre al capvespre i a la nit la processó. Totes les famílies pertanyien a una germandat o altra. La meva pertanyia al sant sepulcre. No recordo prou bé si alguna part de la família pertanyia també a alguna altra. Estic parlant d’una època en què jo era força petit i per tant la meva memòria em podria fallar. Recordo l’espectacular palma del sant sepulcre. Res que s’assembli a l’actual. Era molt més impressionant. Molt més. A casa teníem una vista privilegiada. Teníem una gran balconada que arrencava del carrer de Sant Antoni i donant el tomb acabava al carrer de Sant Sebastià, just davant de la font. Teníem, doncs, força metres per veure el recorregut de les processons tot venint de lluny. Recordo dues processons. La del divendres sant i, jo diria, que la del diumenge de rams. Podria ser que la memòria em tornés a trair. No m’he documentat per fer aquest escrit. Jo era dels que tenien preferència pel sant crist de Sant Francesc. M’agradava més. La seva mirada. Amb els ulls oberts, diria. Em sembla recordar que primer passava ajagut amb els armats i després pujava ja amb tota la processó. No em feu massa cas en quant els detalls, la memòria sovint traeix els nostres records.

Les processons d’aquella època formaven part de la religiositat del moment. Érem en ple franquisme. Tot era monolític. Un sol pensament. Una religiositat amb la qual mai no m’he sentit identificat, però que m’impactava. Tot semblava una tragèdia, un drama. Diria que a diferència d’ara, no es veia la processó com un espectacle. Hi havia una actitud reverencial, de profund silenci. Era una religiositat que em va recordar la pel·lícula d’en Mel Gibson, “la passió de Crist”. Una religiositat que sovint es quedava en el fet històric, en la crueltat de la mateixa passió. Evidentment cadascú la vivia a la seva manera, però aquest és el record que en tinc. Una imatge que no tinc avui dia. Només he vist la processó de setmana santa moderna una vegada. Quan era jove vaig participar com a armat, els antics, no pas aquests d’ara tan polits i tan marcials, en la darrera processó que es va fer en l’etapa anterior. No m’interessava veure la processó actual. Si vaig baixar a veure-la va ser perquè la meva dona que no és de Valls, i és bastant més jove que jo, tenia ganes de veure-la. La veritat és que no em va agradar. No sé ni si la vaig acabar de veure tota. Crec que no. No me n’amago. No m’agraden les processons. No vull entrar ara en exposar els motius pels quals no sigui una manifestació que m’atregui. No és el lloc, ni el moment. Però sí que diré una cosa. No essent una religiositat que comparteixi, la de fa quaranta anys, la processó actual em va semblar mancada d’alguna cosa, alguna mena d’autenticitat. Déu me’n guard de criticar o opinar sobre les motivacions personals de les persones que hi participen. Cadascú deu saber les seves i jo les respecto. Però a la processó actual li vaig trobar a faltar l’ànima. No em va produir cap sentiment o sensació positiva. Segurament té molta més espectacularitat, no ho sé, però la vaig trobar buida. Com a manifestació cultural tampoc no em va suscitar res. No estic fent una crítica de les processons. Simplement expresso les meves sensacions. Per tant, em sembla bé que qui vulgui hi vagi, ja sigui a participar-hi o com a espectador. Però personalment no hi trobo res. La meva religiositat i espiritualitat va per altres camins. I sobre això hi ha tan poc a dir que em sembla que cadascú ha de saber què i com el fa sentir i viure la seva pròpia religiositat o el seu ateïsme. Són coses diferents. Hi haurà ateus a qui agradin les processons des del vessant cultural o folclòric i hi haurà el creient a qui no l’entusiasmin gens ni mica. Em causen més impacte els misteris exposats estàticament que no en marxa durant la processó. Com una obra d’art que en observar-la ens influeix en el nostre ànim o en la nostra sensibilitat.

Avui només volia rememorar els meus records d’infància. Uns records llunyans i que ni enyoro, ni m’emocionen. Simplement són això, records i vivències. Formen part de la meva vida i del meu passat.