Ahir a la nit a més d’un li devia agafar mal de ventre. Barcelona, els barcelonins i les barcelonines, van donar una vegada més una lliçó de civisme. La consulta sobre la independència va transcórrer en un ambient de plena tranquil·litat i un civisme exemplar. El Periódico devia quedar ben retratat amb el seu “així no” del dia abans. La consulta a Barcelona no va desmerèixer la d’altres viles i ciutats del Principat. Alguna cosa s’està movent en els solaments de la societat catalana. Una mena d’indignació tranquil·la. Indignació perquè els ciutadans de Catalunya no podem expressar d’una manera lliure i legal què pensem sobre el nostre futur. És una indignació transversal. I amb aires de futur perquè neix de baix. En Pujol fill deia que la ciutadania va dues passes endavant dels polítics. Si ho creu així, potser que s’ho comenci a fer mirar. Si simplement ho diu i no mira d’agafar el pas, no crec que sigui un bon polític, un bon servidor públic. Més val que plegui.
Cada vegada més em sembla veure moltes persones i estaments incòmodes. La coalició federada que governa Catalunya comença a tenir fissures respecte a la seva característica ambigüetat. Comença a ser hora de la claredat. El senyor Duran Lleida va nerviós per l’escenari polític que la ciutadania comença a dibuixar. Deu ser per allò de la seva vocació política espanyola. Si en Carrrasco i Formiguera aixequés el cap! Desvela el sentit del vot de la vicepresidenta del govern i a més diu que ho fa perquè li dóna la gana, menystenint la vicepresidència del nostre país. Deu pensar que el paper que fa al parlament espanyol és més important que no pas el propi govern del nostre país.
La societat catalana sembla seguir els passos recomanats per Stéphane Hessel que vaig comentar fa uns quants dies. La societat catalana es va indignant poc a poc, però sense pausa. El doctor Vilardell, president del Col·legi de metges de Barcelona i principal assessor en temes de salut del govern català es planta i diu al govern que ha d’aturar les retallades proposades i ordenades al sistema sanitari català. Un sistema sanitari al que sembla que es vol fer recular no sé quants anys enrere, tant en la qualitat del servei, rapidesa, innovació, inversions, etc. Els metges estan indignats i amb raó. Jo m’indigno amb ells.
Els mestres comencen a indignar-se amb la consellera Rigau, i amb raó, i jo amb ells. Penso que la consellera va fent via per convertir-se en la pitjor consellera del ram dels darrers anys. Alguns dels actuals consellers de la Generalitat tenen, des del meu punt de vista, una manca total d’habilitats comunicatives. Alguns d’ells em provoquen una mena d’urticària cada vegada que els sento parlar. Prepotència i fins i tot xuleria són sensacions que em desperten quan els sento parlar. Rigau, Ortega i algun altre.
La ciutadania s’ha de sumar a aquesta indignació dels treballadors de la sanitat pública, pel nostre bé. La ciutadania s’ha de posar al costat dels mestres davant els plans del govern. I ho dic jo que no tinc massa simpaties pel col·lectiu de mestres com a tal. I ho hem de fer per la qualitat de l’ensenyament dels nostres fills i filles.
Són temps difícils, sí. Cal reorientar els recursos, sí. Puc estar-hi d’acord. Però quan ens hem d’estrényer el cinturó no podem prescindir de cap euro com fa el govern en un acte de demagògia amb la supressió d’impostos que només beneficia uns pocs i perjudica tota la ciutadania. Hi ha moltes alternatives abans de retallar en els pilars del nostre model de benestar, en la qualitat del nostre sistema sanitari, en la qualitat del nostre sistema educatiu, que ja no va sobrat.
El govern espanyol amb una xuleria a l’alçada de la del govern català diu que no pagarà el fons de competitivitat corresponent a l’any 2011. Ostres, a més del què ens foten cada any, a més es neguen a pagar el que els obliga la llei. No hi ha més remei que seguir els consells d’en Hessell. Ens hem d’indignar. Fem-ho civilitzadament, pacíficament, però amb fermesa. Estic indignat, sí. Ho hauríem d’estar tots.
Si els polítics del nostres país no saben seguir els passos endavant que la ciutadania els marca, empenyem-los nosaltres. Si els polítics espanyols se’ns mofen a la cara perquè els sembla que com que som catalans tot ho suportarem, demostrem-los que van errats. Que ens plantem. Indignats, civilitzats i pacífics, però indignats. Tenim força.
Estan nerviosos. Mireu sinó com tremolen davant d’una acampada davant del Parlament nacional. Tremolen tant que intenten boicotejar-la. El poble s’ha posat en marxa, si nosaltres no ens aturem, ningú no ho podrà fer. Si no ens aturem, més ràpidament o lenta arribarem al nostre destí. Cal fer créixer la nostra indignació, ha de ser el nostre motor. Indignació que neix de l’intent de sostreure’ns la nostra dignitat. La dignitat de ciutadans. La dignitat i el dret a viure en un poble pròsper, treballador, que no s’arruga, capaç de fer sacrificis. Un poble que no necessita cap arma, només la nostra rebel·lia, la nostra indignació. Un poble respectuós amb tothom que ens respecta. Solidari amb qui ho necessita, però fart de la solidaritat obligada. Indignem-nos, jo ja ho estic.