La decisió del Banc Central Europeu d’apujar el preu del diner a l’1,25% és un premi en tota regla als culpables de l’actual crisi econòmica que estem patint. És un premi a banquers i especuladors i és un càstig a les víctimes, als pobres que paguem amb diners, esforços i retallades la il·limitada fogacitat dels delinqüents de banc blanc que s’escapen de la presó i que ens han fet retrocedir no sé quants anys enrere. Ja vaig dir en el meu antic bloc que el BCE no és la reserva federal nord-americana. El BCE només té com a missió la contenció de la inflació. A diferència del banc central nord-americà, el BCE va a pinyó fix i se li’n refot el creixement de l’economia i les penúries dels pobres ciutadans que dia a dia van perdent la feina.
La mesura del BCE afavoreix els interessos de la totpoderosa Alemanya i penalitza les economies que no van tan bé com aquella. A qui cal esperonar? A qui va bé o a qui té dificultats? La decisió del BCE aposta per servir els interessos alemanys. Tant de bo ho encertin i Alemanya sigui capaç d’estirar tots els altres endavant. Perquè si no ho fa, el BCE hauria fet un mal servei. En el cas d’Espanya, que engloba el nostre país, les coses són ben fotudes. Nosaltres no anem bé en res. Nosaltres sí que tenim una inflació superalta. I no és només fruit de causes externes com el preu del petroli. És fruit de la incapacitat del govern de torn que no para de posar llenya al foc per a ajudar-la a pujar encara més. A banda de tenir la inflació desbocada, resulta que tampoc creixem econòmicament. Diria que estem estancats. En l’únic que creixem, a banda de la inflació, és en més aspectes negatius. L’atur sagnant que patim és fruit d’aquest no creixement de la nostra economia. Som incapaços de crear llocs de treball. No som capaços de compensar els llocs que destruim. I no li sé veure la fi a aquesta pel·lícula. Ara els nostres governants estan encenent llànties a la moreneta perquè tinguem una bona temporada turística. Com si una flor fes un estiu. Millor que la temporada sigui bona, només faltaria, però això només atura el cop durant uns mesos. El pitjor encara està per venir. En el nostre cas no ens salva ningú, faci el que faci el BCE, però sí que ens castiga encara més. Hi podem afegir que el nostre país està sobrat de corruptes en tots els àmbits de la vida pública, menys en el camp de la prostitució, que també n’hi ha, però en aquest camp ja se suposa.
En tot aquest panorama, diumenge Barcelona celebra la consulta per la independència. Els membres del govern i de la coalició que governa fan un trist paper. Fan parlar l’avi Pujol, sense que se’l vegi votar, vota el president sense que se’l vegi votar, i no voten els unionistes democràtics i confederals. El dret a decidir que més els agrada és el de decidir no fer res que no sigui passar les tisores pels serveis bàsics de l’estat social. El nostre país segueix tenint unes potencialitats com pocs. Però està mancat de lideratge. L’altre dia un ex alt directiu del FMI deia molt clarament que el nostre país seria un dels més rics del món si tingués els trons de dotar-se d’un estat propi. El problema és que no sembla que hi hagi ningú que en tingui de trons.
Ara em ve al cap aquella famosa frase del president Companys. Deia que “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer“. En aquests moments, l’únic que albiro en el nostre horitzó és la seguretat que tornarem a sofrir, no veig per enlloc que tornarem a lluitar (què és això de lluitar?) i veig impossible que tornem a vèncer. Sense lluita no hi ha victòria possible. I no parlo d’agafar les armes, no. Parlo de fermesa, de la fermesa d’un poble capaç de posar-se a caminar cap a un horitzó de llibertat. Si ho féssim així, segur que venceríem, però amb la nostra paràlisi actual això és ben poc probable.